Escòcia, 1940. La postguerra assota Espanya; l’estabilitat social brilla per la seva absència i la pobresa corca els nuclis familiars, tots i cada un d’ells, englobant així tot el país ensorrat. La situació està en brases, i els artistes, eterns cercadors d’una calma total per compondre en ella les seves obres, fugen d’aquella fervent nació on es van criar amb tal de mantenir la seva creativitat intacta, entre altres coses. En aquest grup d’exiliats hi trobem autors, molts d’ells joves, que ulteriorment agrairien aquesta fugida, ja que van desenvolupar la major part la seva obra a l’estranger. Entre ells hi trobem noms com María Zambrano o Rafael Alberti; aquests són els pròpiament exiliats. Encara hi ha un altre grup, petit, que per avatars del destí es trobava fora d’Espanya quan va esclatar la guerra, i tot i que “exili” no seria el nom adequat per la seva situació, no hi ha cap altre més apropiat. En aquest grup es troba Luis Cernuda.
Poeta sevillà i polèmic, amb un peu dins de la Generació del 27 i un altre fora per culpa d’alguns dels integrants d’aquest grup, amb qui tenia una relació complicada; poeta solitari, contradictori, esquerp, i una infinitat d’adjectius més en la llista que poden definir a Luis Cernuda.
No només mereix tenir una entrada en un bloc de cultura clàssica per la seva afinitat amb la literatura grecollatina, de la qual era un gran aficionat, sinó que a més ens va regalar durant la postguerra espanyola una obra titulada amb el nom d’un personatge de la mitologia: Ocnos. Potser no és la més coneguda de les personalitats mitològiques, però és sens dubte un peculiar personatget que protagonitza una escena gairebé adorable.
Poc és el que sabem sobre aquest mite, però se sap que la seva figura és un mer símbol. Els significats descodificats varien depenent de l’observador, però hi ha certs factors que interconnecten totes les interpretacions i que provenen de la imatge tradicional de Ocnos.
L’ancià Ocnos, assegut sobre unes roques a la porta de l’infern, desvia la seva mirada en direcció contrària a allò que rumia i mastega la soga que ocupa tots els seus esforços i empenta: un ase, que amb un semblant assossegat i desinteressat, desemboca en el seu musell allò que el seu etern company Ocnos trena.
A partir d’aquesta interpretació objectiva descobrim que no és un mite amb significat intrínsec: és una al·legoria, i cal un exercici de depuració que desvetlli l’índole del mite. Per què segueix trenant l’ancià? És que és incapaç de veure que allò en el que inverteix el seu temps es desfà a la saliva de l’ase maliciós? Teòricament, no. Li gira l’esquena a l’animal, i potser aquest gest és part de la condemna que l’ancià ha de complir. (Un ressò llunyà de l’absurd de Sísif ressona al meu estudi d’aquest mite, no és semblant la inutilitat del treball dels condemnats?)
L’origen més acceptat del mite diu que, en vida, Ocnos va ser un home treballador la tenacitat del qual es desfeia a les mans de la seva esposa malgastadora. Un mite, com veiem, actual, i per això estranya la seva escassa pervivència en l’actualitat.
Però aquesta no va ser la connotació que el nostre poeta li va afegir al títol del seu llibre, una antologia bella de proses poètiques, sinó que, en ser una imatge d’ambigües interpretacions, va endegar el significat cap a alguna cosa molt més personal. Per comprendre plenament l’elecció del nom seria necessari conèixer la naturalesa de la seva obra i de la seva vida, dos factors que molt comunament s’uneixen i deixen de ser paral·lels que coexisteixen; però pel que sabem, l’ase no és una dona malgastadora sinó el Temps (constant en l’obra de Cernuda), la trena és la vida i Ocnos és, sens dubte, ell mateix. Contextualitzem una mica més l’obra: les proses poètiques que la construeixen tenen en comú el seu pretext, que és la infància del poeta en el seu lloc de naixement, Sevilla. D’aquesta manera cobren molt més sentit les connotacions que afegeix Cernuda als personatges del mite: el Temps consumint la vida que ell trena.
Adjunto una lectura d’un capítol d’Ocnos, en el qual Cernuda relata la primera vegada que un llibre de mitologia va arribar a les seves mans i va tenir una repercussió notòria a la seva imaginació. Ho recorda com una experiència tendra i com el seu inconscient primer pas dins del món de les lletres.
Quin tipus de relació crea Cernuda entre la poesia i la cultura clàssica? Creus que encara és important la mitologia en la formació d’un literat? Per què?
Àlex Aguilera
2n Batx. Llatí
