La Divina Comèdia és l’obra més important del poeta Dante Alighieri de Florència.
El poema tracta sobre el viatge de Dante al món infernal guiat per Virgili (l’autor de l’Eneida) per a trobar-se amb la seva estimada, Beatriu, en el Paradís.
Tota la història gira al voltant dels seu viatge i les persones que va coneixent pel camí (“el camí” està format per l’infern, el Purgatori i el Paradís), en si no és pas una novel·la encara que té característiques pròpies d’ella (molt extensa, evolució del personatge, etc), és un poema dividit en tres parts: Infern, Purgatori i Paradís.
No està centrada en l’acció d’una història, sinó en la filosofia, en aquest aspecte s’assembla molt a les novel·les d’Unamuno, encara que no està centralitzada únicament en els diàlegs.
Dante contemplant els nous residents del Purgatori
La Divina Comèdia té una gran inspiració en el conegut mite d’Orfeu, l’estructura és molt similar, un protagonista (Dante i Orfeu), un guia (Virgili i Hermes), una estimada (Beatriu i Eurídice) i els dos comparteixen un objectiu similar, trobar-se amb la seva estimada, encara que en el mite d’Orfeu intenta tornar-la a la vida, i en la Divina Comèdia només vol tornar-la a veure, sense desig de revifar-la.
Per altra banda no és estrany que Dante elegís a Virgili com a guia, ja que li tenia un gran respecte i el propi Virgili havia escrit un altre descens, el d’Eneas en l’Eneida.
La idea del descens als inferns s’ha repetit durant tota la història, aquesta idea prové de l’expressió grega “κατελθόντα εἰς τὰ κατώτατα” (descendit ad inferos en llatí), “el que hi ha a baix” en català, fent referència a l’Hades o l’Infern, lloc on les ànimes baixaven després de la mort, depenent de la religió.
Representació dels nou crecles de l’infern segons Dante
Si busqueu trobareu molts mites relacionats amb viatges a l’Infern, Orfeu en busca d’Eurídice, Dionís baixa per a rescatar la seva mare i portar-la a l’Olimp amb ell, és el començament de l’aventura de Dante, Odisseu (per saber com tornar a Ítaca), Eneas, Hèracles, Teseu etc, també van baixar-hi per motius diversos.
Un exemple de nekya més proper a nosaltres és la de Bernat Metge en la seva obra més coneguda “Lo somni” (El somni), ell mateix baixa a l’infern en un somni on es troba amb Joan I i es troba amb diferents personatges de la mitologia grega, com per exemple Orfeu, el qual li explica la seva anterior experiència a l’Hades, on hi viatja per a rescatar la seva estimada Eurídice amb la “clàusula” que no mirarà enrere en tot el seu viatge, però al final, quan ja veu la sortida, es gira per comprovar que Eurídice no ha fugit o desaparegut, no ho havia fet fins al moment de girar-se. En contemplar com el vent endinsava Eurídice en l’Avern, Orfeu surt per a no estimar mai més a cap dona. Com que rebutjava a totes les que l’estimaven, aquestes van començar a tirar-li pedres, però com ell cantava i les pedres el sentien, les últimes no feien mal a Orfeu. Per a impedir que les pedres escoltessin la seva veu melodiosa, les dones començaren a cridar i les pedres el mataren.
El seu cos caigué al riu Ebre i es convertí en roca i la seva lira en una constel·lació, al final ell tornà a l’infern, on mai no tornaria a perdre Eurídice.
En finalitzar la seva història, Orfeu explica a Bernat com és l’Hades i les diferents tortures que hi trobarà, voltors que es mengen el fetge (Prometeu), pujar una roca a dalt d’una muntanya (Sísif), o per altra banda aguantar-la sobre de les espatlles (un càstig semblant al d’Atles, però ell aguantava el món) per ajudar-lo en el seu viatge.
Tots aquests viatges reben un nom, nekyia, del grec “ἡ νέκυια” o evocació dels morts. El mite més conegut és el d’Odisseu, ja que és el que representa millor la nekyia i els costums de la nigromància, que en aquells temps s’usava per l’endevinació (fent referència a la predicció que va fer Tirèsias a Odisseu per saber com tornar a casa, Ítaca).
Representació de l’Hades en el mite d’Orfeu
Per acabar hi ha un dels descens més conegut i desconegut a la vegada, el de Crist, ja que la gran majoria sabem el fet que va ressuscitar al cap de tres dies però no pensàvem sobre on havia anat els dies anteriors, es diu que va baixar a l’Infern tot castigant els infidels i donant esperances als residents del purgatori.
On vull anar a parar amb tota aquesta llarga introducció? Doncs que us adoneu que l’inframón no va ser només un instrument per a infondre por als creients, també va ser la font de moltes històries i mites, siguin grecs, cristians o d’altres cultures, que han arribat fins a nosaltres, els quals ens hem servit d’elles per a crear-ne de noves, encara que no amb una estructura tan evident com és viatjar a un infern físic, sinó amb un vestit diferent (amb això em refereixo a històries d’un element que cau per un cau de conill o directament a la bogeria personal).
Raül Àlvarez Cuenca
1r de batxillerat Humanístic
