El fil del mite grec

Juntament amb la fi d’aquest curs tan ple de coses a fer, ve (de la mà) la tercera part de les Narracions de mites clàssics. Aquest trimestre precisament ha coincidit amb què alguns alumnes de 4t d’ESO ens vam anar cinc dies a Londinium (que, per cert, també m’agradaria comentar en un futur els seus antecedents clàssics!) i allà no vaig poder resistir-me a la temptació de comprar-me el llibre Gods and Heroes in Art, un volum complet sobre la pervivència dels déus, dels herois i dels mites a l’art. D’aquí, llavors, aprofito per poder construir aquest apunt. Comencem!

El primer mite que surt al llibre és el de Medusa. Recordeu-la, era un monstre femení la mirada de la qual convertia la gent en pedra i que va ser destruïda al final gràcies a Perseu i les ajudes de Mercuri i Minerva.

L’artista Peter Paul Rubens (pintor barroc més reconegut de l’escola flamenca), va fer el quadre Head of Medusa (que podeu veure’l al museu de Viena), on està el cap de Medusa un cop destruït pels déus.

Recordeu, a més, el que deia Ovidi, que quan Perseu va deixar el cap de Medusa damunt d’un llit de fulles i de tiges de plantes submarines per rentar-se les mans amb l’aigua, aquestes van absorbir en la seva medul·la la força del monstre, pel que van endurir-se. A les nimfes, que els hi va agradar molt aquella metamorfosi, van llençar a les aigües les llavors d’aquelles plantes endurides, i d’aquí va sortir el corall, que fora de l’aigua es torna dur com una pedra.

L’altre que surt, també, és el mite d’Escil·la i Glauc, que a més surt a la portada del meu llibre. A aquest mite, a més, jo li tinc agafada molt d’estima, no sé perquè, però li tinc molt d’afecte. Si feu memoria, parla d’Escil·la, que té un ventre negre envoltat de gossos ferotges i cara de donzella, ja que en un altre temps va ser una donzella amb molts pretendents al seu voltant. Un dia, Escil·la estava caminant despullada per la sorra i, quan Glauc va aparèixer en forma de divinitat marina i la va veure, es va inflamar de desig i va voler seduir-la, però ella el va refusar. Glauc, llavors, va demanar a Circe, una fetillera, que li fes un encanteri per poder enamorar-la, però aquesta, que estava perdudament enamorada d’ell, li va donar un encanteri que no li beneficiaria massa: va fer que els flancs de la pobra Escil·la es transformessin en monstres lladradors. Glauc, en veure-la, es va posar molt trist i va defugir d’unir-se amb Circe, perquè havia utilitzat de manera molt incorrecta el seu poder amb les herbes.

Aquesta obra ha estat feta per Laurent de La Hyre (pintor barroc francès), i s’anomena Glaucus and Scylla.

Bé, aquests són els dos quadres de la tercera part que surten al meu llibre. Us agraden? Voleu veure cap altre mite representat en l’art? Feu recerca i comenteu!

Noelia Nistal García, 4t. C. Optativa 3.