Retrat de l’artista adolescent, de James Joyce

De tant en tant, apareixen obres modernes amb referents clàssics que requereixen més que mirar fugaçment les pàgines per trobar la raó d’aquestes referències: hi ha alguna cosa, un significat encriptat, enfangat, que necessita temps i temps de reflexió per trobar la resposta. I és que els autors, en general, no escullen aleatòriament. A no ser que ens trobem davant d’un nefast creador, els petits detalls d’una novel·la gaudeixen d’una posició significativa a l’hora de mirar amb perspectiva l’obra llegida.
Si tenim una clara intertextualitat, la resposta sol ser òbvia, però que passa quan el referent tan sols frega la superfície de la intertextualitat, quan és gairebé una recreació d’un mite però es manté estàtic en el “gairebé”?
Quan em vaig llegir Retrat de l’artista adolescent, vaig anar apartant de mica en mica, durant la meva lectura, l’enigma que en un primer moment em va suscitar el cognom del protagonista: Dèdalus. Com anava jo a saber a què es devia aquest cognom minuciosament seleccionat? Per descomptat, el protagonista no era ni un artesà ni tampoc tenia un fill que va morir abrasat pel sol.
Com he dit, un bon autor com Joyce, pensa en tots els detalls abans de plasmar en el paper la paraula correcta. Cal llavors fixar-se en qualsevol petitesa que pugui donar-nos una pista, que pugui facilitar el compliment del puzle.

Et ignotes animum dimittit in arts.

Amb aquest epígraf ens introdueix Joyce en el món interior del jove Stephen, de qui al llarg de la novel·la evolucionarà, simultàniament amb el seu cos, la seva moral i el seu esperit artístic. La cita es tracta d’una frase de Les metamorfosis d’Ovidi.

L’enigma sorgeix just al principi de la novel·la: què té a veure Ovidi amb aquell noi que parla l’obra, un jove amb inquietuds literàries que passa en un internat els tediosos dies trobant a faltar a la seva família però distraient amb els seus tossuts companys?
Al llarg de les cinc etapes del llibre, en les quals es diferencia una evident maduració intel·lectual, augmenten els instints artístics del protagonista. Els impulsos exacerbats i desbordants característics de l’escriptor es topen de ple amb la disciplina cristiana que Stephen acatés en la seva infància i joventut com a únic camí de la vida: explosió. La col·lisió desembocarà en una crisi de fe. El resultat serà una creixent repugnància per si mateix que no trigarà a identificar com a fruit de la seva severa educació catòlica. I, com si es tractés d’un paràsit demolidor aquest núvol de dubtes, es desfarà d’ell comprenent, després d’una epifania gairebé mística, que per adherir-se a la recerca de la perfecció estètica cal despullar-se de tota disfressa ascètica i, nu, ser tan només: ell. El seu propi ser, pur.
Reprenguem la qüestió principal: què té a veure tot això amb Dèdal? Mentre vaig llegir la novel·la, vaig cometre l’error d’abandonar el misteri de l’epígraf, i vaig ignorar que aquí, en aquest punt just, quan Stephen vomita tot cep religiós que cohibeix els seus impulsos artístics, just aquí es troba el sentit de la frase d’Ovidi.

Et ignotes animum dimittit in arts, vol dir, textualment, a arts desconegudes la seva ànima va enviar. Quines eren les arts desconegudes? Tot allò lliure de l’espectre catòlic. Quines van ser aquestes arts per al Dèdal grec? Sens dubte, la creació de les ales del seu fill Ícar, una cosa absolutament nova per a l’artesà. Llavors la interrelació que podria existir entre el personatge de Joyce i el mite original seria l’orientació cap a nous tipus d’especialitzacions, el desaire de la por i l’aniquilació dels límits que tancaven l’artista i emmarcaven les seves capacitats.
Llavors, com si hagués endevinat en 1914-15 el destí del seu recorregut literari, va plantejar a la seva pròpia obra com el fill alat que, eventualment, es fondrà arran del Sol, serà consumit completament i dissolt. Diverses interpretacions caben sobre el punt de vista a què va sotmetre Joyce seva obra incipient en aquell moment, però és probable que preveiés per aquesta una acollida realment diferent de la que realment va acabar tenint. Potser va considerar que no seria mai concebut com una figura de la literatura universal. Més dubto que endevinés mai la seva aparició en un bloc de referents grecollatins causa dels seus interessos clàssics.

Álex Aguilera

2n Batx. Humanístic