El mite d’Apol·lo i Dafne

El primer amor de Febos va ser Dafne, filla de Peneu; no va ser causat per un atzar cec, sinó per la ira cruel de Cupido. El Deli, tot just després d’haver vençut el serpent, l’havia vist mentre corbava, tot tensant la corda, els extrems del seu arc i li havia dit: «¿Què fas tu, nen juganer, amb armes d’homes? Portar aquesta mena de càrrega a les espatlles m’escau a mi, que sóc capaç de donar cops infal·libles a una fera o a un enemic, i que fa poc he abatut amb fletxes innombrables Pitó, que cobria tanta extensió de terreny amb el seu ventre carregat de verí. Tu acontenta’t d’encendre amb la teva flama no sé quina mena d’amors, i no vulguis aspirar a una glòria que a mi em pertoca». El fill de Venus li va respondre: «El teu arc pot travessar tot el que vulgui, però el meu et travessarà a tu; en la mateixa mesura en què tots els animals són inferiors a un déu, la teva glòria és menor que la meva».

Això va dir i, trencant l’aire amb el moviment de les seves ales, va col·locar-se, veloç, en el cim ombrívol del Parnàs; del seu buirac carregat de sagetes va treure dues fletxes amb efectes ben diversos; l’una fa fugir l’amor, l’altra el produeix. La que el produeix és d’or i té una punta afilada i lluent; la que el fa fugir és roma i té plom sota la canya. Aquesta última va clavar-la el déu a la nimfa, filla de Peneu; amb l’altra va ferir Apol·lo, travessant els seus ossos fins al moll. Tot d’una ell queda enamorat; ella fuig, fins i tot, de la paraula «amant»; gaudeix només en els amagatalls dels boscos i amb les despulles de les feres que captura, imitant, així, la virginal Febe. Una cinta lligava els seus cabells deixats anar en desordre. Molts van ser els seus pretendents; però ella, desdenyant-los tots, sense poder suportar la idea de prendre marit, recorre els paratges més amagats dels boscos, sense preocupar-se de saber què és l’himeneu, ni què és l’amor, ni què el matrimoni. El pare li ha dit sovint: «Has de donar-me un gendre, filla». El pare li ha dit sovint: «Filla meva, has de donar-me néts». Ella, que odiava com un crim les torxes conjugals, s’avergonyia i mostrava el seu bell rostre envaït de rubor, i, envoltant el coll del seu pare amb els seus braços afalagadors, va dir-li: «Atorga’m, pare estimadíssim, de poder gaudir d’una virginitat perpètua. El seu pare la va concedir abans a Diana». Ell hi accedeix; però a tu, Dafne, la teva mateixa bellesa t’impedeix d’aconseguir el que desitges, i la teva aparença no s’adiu gens al teu vot. Febos l’estima; ha vist Dafne i desitja unir-se a ella. Espera aconseguir allò que desitja i els seus propis oracles l’enganyen. […] Ella, però, fuig més veloç que la brisa lleugera i no es detura en sentir aquestes paraules que la criden:

«Nimfa, t’ho suplico, filla de Peneu, atura’t; no et persegueixo amb males intencions; nimfa, atura’t […]. Sàpigues, tanmateix, qui has enamorat; jo no sóc pas un habitant de les muntanyes, no sóc un pastor, ni un d’aquells homes rudes que guarden per aquí bestiar i ramats. No saps, no saps, inconscient, de qui fuges i per això fuges. A mi m’obeeixen la terra de Delos, Claros i Tènedos, i la residència reial de Pàtara;Júpiter és el meu pare; per a mi es revela el que serà, el que ha estat i el que és; per a mi els cants s’acompanyen dels sons de les cordes; la meva fletxa és infal·lible, tot i que n’hi ha una més infal·lible que la meva, la que ha ferit el meu cor, abans lliure de cuites. La medicina ha estat una de les meves invencions, sóc anomenat auxiliador pertot arreu, i controlo el poder de les herbes. Ai de mi! El mal d’amor no pot ser guarit amb cap mena d’herbes i les arts que són útils a tothom de res no serveixen al seu senyor».

Tenia intencions de continuar parlant, però la filla de Peneu va fugir amb la seva cursa esporuguida i va deixar-lo a ell i al seu discurs inacabat. També aleshores li va semblar bella; els vents li descobrien les formes del cos, l’aire de cara li agitava els vestits mentre corria, i la brisa lleugera li tirava enrere els cabells; la fugida augmentava la seva bellesa. Però el jove déu no pot suportar més perdre el temps amb paraules afectuoses i, empès per l’amor, segueix les seves petjades amb passos freturosos. […] Corrien el déu i la donzella, ell mogut per l’esperança, ella per la por. El perseguidor, tanmateix, ajudat per les ales de l’amor, és més ràpid i no es permet un moment de repòs; encalça l’esquena de la fugitiva i llança el seu alè sobre els cabells escampats pel seu coll. Ella va empal·lidir esgotada i, vençuda per l’esforç de la vertiginosa fugida, va dir, tot contemplant les aigües del Peneu: «Ajuda’m, pare, si és veritat que els rius teniu poder diví; destrueix, transformant·la, aquesta figura meva que m’ha fet ser massa desitjada».

Tot just acabada la pregària, un pesat entorpiment li envaeix els membres, els seus pits delicats comencen a ser envoltats per una fina escorça, els seus cabells creixen transformant-se en fulles, els seus braços en branques; els peus, suara tan àgils, qeden fixats a terra, convertits en arrels immòbils, el seu cap esdevé una copa d’arbre. Només queda d’ella la seva bellesa resplendent. Febos, tanmateix, continua estimant·la; posa la mà dreta en el tronc i sent com batega encara el seu cor sota la nova escorça; estreny amb els seus braços les branques com si fossin membres i omple la fusta de besos; la fusta, però, refusa els petons. El déu li digué: «Ja que no pots ésser la meva esposa, seràs, no ho dubtis, el meu arbre; ornaràs per sempre, llorer, els meus cabells, la meva lira, el meu buirac; acompanyaràs els cabdills romans quan veus alegres cantin el seu triomf i el Capitoli sigui testimoni de les llargues desfilades […]”. El llorer va assentir amb les branques novelles i va semblar que havia agitat la copa com si fos un cap.

Ovidi, Metamorfosis, I, 452-567 (traducció de Ferran Aguilera)

Abans de tot, Apol·lo és fill de Zeus i Leto. És el déu del sol, del vaticini i de la música. Els seus atributs principals són l’arc, la fletxa i la cítara. El seu símbol és el llorer i els llocs de culte són Delos i Delfos. Per altra banda, Dafne és la nimfa dels arbres, filla del déu riu Peneu amb Gea. És una gran caçadora i també sacerdotessa de Gea.

Ovidi comença a relatar l’episodi així: “ EL primer amor de Febo (Apol·lo) va ser Dafne, filla de Peneu, i no va ser producte del cec atzar sinó de la violenta colera de Cupido”.
Apol·lo després de matar a la temible serp Pitó que s’amagava a la muntanya Parnàs, la va seguir, aquesta en estat agonitzant, fins al temple de Delfos. Allà va disparar les fletxes que d’una vegada per totes acabarien amb la vida de la criatura i farien que Apol·lo s’apropiés del prestigiós Oracle.
Ple d’orgull per la victòria de la serp Pitó, Apol·lo va tenir la valentia de burlar-se i desprestigiar al déu Eros, per dur l’arc i fletxes sent tan sols un nen. Apol·lo li va dir que les seves fletxes eren infalibles, ja que havia aconseguit matar a aquella bèstia i el déu Eros li va respondre que les seves feien més mal, ja que es tractaven de l’amor. Eros (Cupido) tenia dues fletxes: una era la de l’amor, amb la punta daurada, i l’altra era la del refús, amb la punta de plom. Davant l’ofensa d’Apol·lo, Eros ple de fúria li va disparar una fletxa d’or, fent que aquest s’enamorés bojament de la nimfa Dafne, mentre que a ella li va disparar la de plom, fent odiar l’amor i especialment el d’Apol·lo.

 Així doncs, Apol·lo perseguia contínuament a Dafne, i aquesta fugia d’ell com si fos un monstre.
Apol·lo li pregava  el seu amor i ella s’amagava en les profunditats del bosc per evitar ser enxampada pel seu  pretendent. Però la sort no va estar de part de Dafne, ja que els déus intervenien i ajudaven a Apol·lo a què l’atrapés. En veure’s sense escapatòria, Dafne va invocar al seu pare Peneu per a què aquest la convertís en qualsevol criatura i pogués conservar la seva llibertat. De cop, la pell de la nimfa es va convertir en una escorça d’arbre, el seu cabell en fulles i els seus braços en branques. Els seus peus i la terra es van convertir en un, ja no podia moure’s, es van començar a lligar les arrels que sortien de les seves extremitats amb la terra. Apol·lo veient com la seva musa es convertia en arbre, va abraçar les branques i va poder sentir com es contreien i com bategava l’esperit de la nimfa en l’arbre. En veure que Dafne ja no podia ser la seva muller, Apol·lo va prometre que l’estimaria eternament i que les seves branques serien la corona dels herois.

 Finalment, Apol·lo va fer que l’arbre del llorer sempre lluís verd i bonic gràcies als seus poders de l’eterna joventut i immortalitat.

Archivo:Apollo Daphne Albani Louvre INV18.jpg

 “Apol·lo i Dafne” de Francesco Albani (1620).

Aquest article s'ha publicat dins de Amor no correspost, Assetjament, Déus, General, Lectura textos, Violència de gènere i etiquetat amb , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

10 respostes a El mite d’Apol·lo i Dafne

  1. Retroenllaç: Dafne transformant-se en llorer | El fil del mite grec

  2. xenia.sanchez diu:

    Salve!
    Un apunt molt interessant i ben fet, has fet un gran treball, felicitats!!

  3. Liana Franchesca diu:

    Salve!
    Aquest mite d’Apol·lo i Dafne, m’ha agradat especialment, em sembla molt bonic el final, en que Apol·lo promet a Dafne que l’estimatia eternament i cuan Apol·lo ja que te poders de la eterna juventud i immoralitat, fa que l’arbre sempre lluï verd i bonic.

    Vale!

  4. Retroenllaç: Més pervivència d’Apol·lo i Dafne | El fil del mite grec

  5. Retroenllaç: Més referències mitològiques en l’art: Apol·lo i Dafne de Bernini | El fil del mite grec

  6. Retroenllaç: Apol·lo i Dafne de Sharif | L’EMPREMTA D’ORFEU

  7. Retroenllaç: La nimfomania i la satiriasi, i la relació amb la mitologia | L'univers clàssic dels nostres mots

  8. Retroenllaç: El mite d’Apol·lo i Dafne en format d’obra de teatre | El fil del mite grec

  9. M’ha agradat aquest mite gracies salve per ajudarme entendrel

  10. Ola!
    Amigoz hestoi aziendo un trabago en latyn i me a aiudao muxo ste mito (mito cmo io) segid asiendo estaz kosaz pk sirben muxo
    hadiós!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *