El mite de Píram i Tisbe

Píram i Tisbe eren dos joves d’origen babiloni que vivien en cases veïnes. Vivien l’un al costat de l’altre i aquesta proximitat va ser la que va fer que naixés l’amor entre aquests dos nois. La prohibició d’ambdós pares i l’oposició a aquest amor, fou el que potser va fer que aquest creixés i creixés fins a un punt incalculable.

Es comunicaven a través de mirades, senyals i signes, fins que descobriren un mur que separava les dues cases per una esquerda per on podien parlar, desfogar-se i fins i tot escoltar la respiració de l’altre. Aquesta petita esquerda va ser, també, causant que augmentés el desig i l’amor que els joves es tenien, tant que un dia van acordar trobar-se al monument de Nino d’amagat dels seus familiars. Allà podrien fer realitat els seus desitjos d’estar junts. Van acordar trobar-se en l’empara d’una morera (arbre de mores) que estava situat prop d’un brollador. A boca de nit, Tisbe va sortir i va aconseguir burlar la vigilància arribant al lloc acordat amb el seu amant, que encara no havia arribat. Mentre la noia estava esperant impacient, va aconseguir veure gràcies a la llum de la lluna, una lleona que tornava de caçar, plena de sang de restes de les seves preses. La fera es va apropar al brollador per beure aigua i Tisbe presa del pànic va fugir per salvar-se, deixant caure el vel que portava al cap. Tisbe es va amagar en una cova i va aconseguir estar fora de perill. La lleona va veure el vel de la jove i el va mossegar i esgarrapar fins a deixar-lo destrossat i ple de sang. És llavors quan va arribar Píram i va trobar el vel de la seva estimada fet bocins. Pres de la por i la desesperació, Píram es va sentir impotent en pensar que la seva estimada havia estat assassinada per aquella horrible i furiosa fera mentre li va estar esperant. Aleshores, ple de culpa, va agafar el punyal que portava a sobre i en el mateix blanc moral on havien acordat trobar- s’hi, se’l va clavar dient adéu a la seva vida. La sang vessada pel tall al pit va fer que les arrels canviessin de color morat i blanc de l’arbre va passar a ser fosc com la sang del jove. És llavors quan Tisbe va decidir sortir del seu amagatall per trobar-se amb el seu amor. En sortir, es va sentir desorientada, ja que el blanc moral on havien acordat trobar- se, s’havia tenyit d’un color fosc i morat. En apropar-se, va poder veure gràcies a la llum de la lluna que l’estimat estava a terra amb un punyal ensangonat i amb el seu vel a la mà. Tisbe impotent, va abraçar el cos de Píram i es va lamentar sanglotant i cridant per la terrible tragèdia.

Van acordar que ni la mort els separaria, així doncs, Tisbe era una dona de paraula i va decidir seguir els passos del seu estimat Píram, clavant-se el mateix punyal amb el qual ell s’havia tret la vida. L’únic desig que ells tenien era estar junts però la vida no ho va permetre, en canvi, la mort els portaria a viure junts fins a l’eternitat. Tots dos enamorats van ser enterrats a la mateixa tomba i els déus van quedar tan impressionats amb l’amor d’aquests joves que van fer que els morals mai més creixessin blancs, sinó de color morat com la sang vessada per l’amor passional d’aquests dos.

Tisbe” de John William Waterhause (1909).

Aquest article s'ha publicat dins de Amor tràgic, General, Morir per amor i etiquetat amb , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

7 respostes a El mite de Píram i Tisbe

  1. Retroenllaç: Ganozza i Mariotto | El fil del mite grec

  2. Retroenllaç: Píram i Tisbe & Romeu i Julieta | El fil del mite grec

  3. Retroenllaç: Píram i Tisbe & Romeu i Julieta | El fil del mite grec

  4. Retroenllaç: El mite de Tisbe i Píram en Góngora | El fil del mite grec

  5. Carlos Garcia diu:

    Molt bonic el mite en que Shakespeare es va inspirar. També m’agradat molt el quadre de Tisbe de John William Waterhause.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *