Escil·la és l’asteroide núm. 155 . Va ser descobert per en Johann Palisa el 8 de novembre del 1875 des de l’Observatori de Pula (Croàcia).
Mite d’Escil·la:
Escil·la era una jove que va ser transformada mitjançant un encís en una criatura marina de sis caps condemnada a guardar l’Estret de Messina. Un dia que jugava alegrement en la platja, el déu marí Glauc la va observar, asseguda en una ombria caleta, rentant-se els bells peus en les cristal·lines aigües. Després d’haver admirat la seva bellesa des de lluny, va nedar fins a ella i li va parlar per a intentar conquistar-la. Però Escil·la el va rebutjar.
Glauc, que no estava disposat a tolerar-ho, va acudir a la maga Circe per a assolir l’amor de Escil·la. No obstant això, Circe no estava disposada a ajudar Glauc, ja que també estava enamorada d’ell; i, encara que el va intentar convèncer que dediqués el seu amor a algú més digne d’ell, es va veure obligada a ajudar-lo a aconseguir els seus propòsits. Per a això li va lliurar una pòcima, donant-li una sèrie d’instruccions sobre el seu ús. Fent cas de Circe, Glauc va abocar aquell líquid a la caleta on Escil·la solia banyar-se. Un dia que aquesta hi va anar alegrement a donar-se un capbussó, va observar de cop i volta com una gossada començava a atacar-la. Espantada, va tractar de defensar-se, però aviat va observar horroritzada que aquests gossos partien de la seva cintura i que estava començant a transfomar-se en un temible ésser. Era un monstre del mar amb cap i cos de dona. De les seves extremitats inferiors sortien caps de gossos, tenia dotze peus per a sostenir-se. Posseïa tres caps, tots ells amb tres fileres de punxeguts ullals. Vivia a l’estret de Messina, al costat de Caribdis (d’aquí ve l’expresió estar entre Escil·la i Caribdis o estar entre l’espasa i la paret), i va ser transformada pels déus, amb el temps, en una roca, que suposava greus perills per als navegants.
Glauc i Escli·la, de Bartholomäus Spranger
APOD