per Esther González

Treballem la diversitat a l’ESO? I de quina forma? Tots podem arribar a la conclusió que no és la millor de les formes, i si coincidim en una cosa tan important per què molts instituts decideixen separar als nens en grups o nivells d’aprenentatge? perquè és més fàcil pel professorat, perquè seleccionem un grup d’alumnat que podrà arribar “més lluny” o perquè durant algunes hores continuarem pensant que estem donant classes a l’antic BUP…i parlarem magistralment d’algun tema irrellevant?
Hem nego a tot això.
Molts centres i sobretot a primer cicle de l’ESO tenen classificats als nens en tres grups. El grup A seria el grup més autònom (aquest és un dels arguments que més s’escolten en les reunions d’equip docent)…o també anomenat el grup dels “llestos”. Després vindria el B que seria un grup una mica menys autònom, segurament en ell trobarem al nen o nena molt intel·ligent però que passa de tot, als més infantils…els i les que poden arribar a fer batxillerat però que encara no han arribat a un punt de maduresa propi de la seva edat. Ejem…I després tindríem el grup C…que per suposat és el grup dels “gamberros”, dels ACIs, de la major part dels nouvinguts…
Després dels meus anys de docent que encara no són molts. Aquesta classificació podria ser molt més senzilla. El grup que fa molt bona lletra, el grup que fa moltes faltes d’ortografia i el grup que té una lletra il·legible. També podria dir que aquesta classificació seria la del grup dels avorrits, un altra on tindríem els més tímids, i per últim el grup dels més simpàtics i divertits…
Però qui va tenir la brillant idea de fer aquestes classificacions, amb perdó, de merda, on només es fomenten les desigualtats…És aquesta la diversitat que el currículum diu que hem de treballar?
Després a les tutories moltes vegades tenim el monotema de:
Per què nosaltres no som del grup dels llestos? És que som tontos?
No fills meus…esteu en el grup de “supertontos”. Però no us heu de preocupar. Nosaltres només llegirem els títols de les unitats didàctiques i ens farem un fart a dibuixar. Això si, en silenci i amb la porta tancada…no molestem a la resta de companys.
Qui ha tingut la brillant idea de classificar als nens i les nenes d’aquesta forma…parlem d’igualtats d’oportunitats o d’un sistema classista i feixista?
I aquell o aquella que va decidir fer aquestes diversificacions…a quin grup estava quan estudiava al institut? També li van fer un test d’intel·ligència, o és que feia molt bona lletra?
És que les escoles i instituts no són espais lliures, oberts, llocs on els nens i nenes puguin desenvolupar-se lliurament, espais d’igualtats, espais de tolerància…
Si féssim una fotografia a cada alumne el primer dia que arriba al institut a fer la seva primera classe de l’ESO i un altra fotografia el darrer dia…segurament veuríem dues persones totalment diferents…els canvis són evidents i jo ara no faré un llistat de totes les diferències que segurament trobarem. Han canviat, s’han fet grans, en definitiva han crescut…
M’agradaria algun dia treure’m el barret en aquest món que tant m’apassiona…però de moment només puc continuar treient etiquetes.

per Albert Díez

Per começar la meva participació a aquest bloc col·lectiu he triat un tema que té molt a veure amb el seu nom i que fa temps que em volta pel cap: el currículum. Sobre aquest tema vivim en una contradicció: no parem de sentir que el nivell ha baixat, però alhora només veiem com s’afegeixen coses al currículum.
D’una banda a la universitat es queixen que els alumnes venen amb un nivell baixíssim del batxillerat, els professors de batxillerat es queixen de l’ESO (no molt fort perquè sovint són els mateixos). Els de l’ESO es queixen de la primària i dins la primària cada cicle de l’anterior.
D’una altra banda només he vist que afegir continguts a la primària d’ençà que vaig ser estudiant (sóc pureta, però no fa pas tant). Informàtica i altres mitjans audiovisuals, educació viària, alimentació equilibrada, educació ambiental, educació sexual, el peix creix i nosequantes coses més que agafades individualment són força interessants, però que objectivament incrementen els continguts que s’encarrega a l’escola de transmetre. Com diu un company ja jubilat “tothom que passa al costat d’una escola hi veu negoci i vol ficar lo seu” o en altres termes, tots els reptes de la societat es fien a l’educació reglada.
Davant d’aquesta contradicció constatada, fa un temps que vaig decidir, inconscientment suposo, plantejar la qüestió a tots els experts que tingués al davant sense importar el motiu de la trobada. He exposat el tema al congrés català de biblioteques escolars, a la presentació dels projectes d’innovació educativa del departament, al si d’un grup de ciències de l’ICE, a un assessorament sobre comprensió lectora, a un simposi d’Escoles Verdes de Catalunya amb la presència de Michela Mayer (reputada pedagoga i assessora europea membre de l’equip de l’estudi PISA), evidentment als claustres de les escoles on han hagut d’aguantar-me i fins i tot a un recent creu de Sant Jordi de la Generalitat per la seva tasca pedagògica. Sí, sóc una mica plom, però m’ha servit per constatar quelcom que em semblava intuir: Cal aprimar el currículum, cal treure coses, l’important no és la quantitat de coses, sinó com de bé les fem, allò d’aprendre a aprendre. Tothom d’acord, pocs continguts, però centrats en l’interés de l’alumne i ben treballats, que el seu aprenentatge serveixi per molts altres aprenentatges futurs; que siguin model com diuen sense parar últimament els de ciències.

Ara bé, el problema ve a l’hora de decidir quins són aquests pocs continguts imprescindibles que sí cal treballar, aquí cadascú defensa el seu ram, i això no és nou. Fa anys, quan pululava per la facultat de ciències interessant-me per les “matemàtiques elevades” vaig participar com a alumne d’unes reunions per parlar d’un nou pla d’estudis. Impressionant. Les discussions es van centrar en que els d’Àlgebra defensessin la importància d’aquesta disciplina, contratacats pels d’ànàlisi que no es volien quedar enrere i fins i tot pels doctors en disciplines més específiques com la Topologia, la Geometria, la Matemàtica aplicada o fins i tot els algorismes de programació o altres ciències com la Física. Alguns argumentaven en defensa de la importància de la seva àrea, però altres clarament defensaven el seu lloc d’investigador ja que si no hi ha prou hores de docència d’un àrea es redueix el nombre de professors contractats. Com si no sapiguéssim tots que un cop estructurat matemàticament el cap d’un estudiant, aquest pot aprendre als llibres aspectes molt més avançats, com de fet així passa amb els que decideixen investigar. Aplicat a l’educació pre-universitària, i anys després, continuo trobant el mateix a cada pas, la majoria d’experts amb els que parles et diuen que calen quatre continguts ben seleccionats, però no poden renunciar a cap contingut del seu negociat, i ells són qui fan les lleis d’educació i fixen els currículums.

En aquestes estava quan, fa poc, vaig tenir una petita revelació en forma de resposta de Michela Mayer a la meva repetida pregunta sobre el currículum, va dir alguna cosa com: “tens raó, els currículums, al menys a Itàlia, són enormes, però molts cops ens obliguen més els llibres de text” Ole!
Jo sempre havia estat en contra dels llibres de text, però més aviat per una qüestió de llibertat, de fer les coses més a la meva manera i la de les companyes i companys que tingués, a més de la qüestió de la despesa econòmica i ambiental anual innecessària, però aquest és un molt bon motiu per afegir.
Així que després d’aquest llarg estudi de pacotilla he arribat a aquestes diga-li conclusions, diga-li palles mentals:

1. Escriguin el currículum que escriguin des de dalt, hauríem de discutir a cada claustre quins continguts cal treballar amb la idea de reduïr. Si es pot implicar als pares millor que millor.
2. Aconseguir també dins els claustres que els llibres de text siguin de consulta i de l’escola i no una obligació per a cada alumne i de retruc per al mestre.

Alguna hora haurem de treure a les discusions sobre la festa de carnaval, per exemple, i tractar aquesta petita qüestió relativa a què cal ensenyar als nostres alumnes. Potser hem de trencar la norma que va enunciar algú que diu que “el temps dedicat a parlar d’un tema és inversament proporcional a la seva importància” i és que de les coses poc importants tothom s’atreveix a opinar.

Ara espero els vostres comentaris per obrir el debat.
Ah, només parlava de quins continguts, sobre la manera com treballar-los espero que algú altre s’animi amb un post.