[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=5YKkikvlpLQ[/youtube]
Fotografies, diamants i infidelitats
Patrick Modiano, “Diumenges d’agost”, Anagrama, Barcelona, 2015, 162 pàgines, 15 €.
Aquestes és una d’aquelles novel·les on allò que s’oculta, el que no s’explica és tan important com el que s’està explicant. Un s’acaba de construir el trencaclosques al final. Les claus del que t’estan explicant les has de descobrir pel teu compte com a lector. D’aquest novel·lista nascut el 1945 hem llegit novel·les com “Carrer de les Botigues Fosques” Premi Goncourt on ens explicava la vida d’un home sense passat, Guy Roland, i sense memòria. La cosa anava de detectius, com passa en “Diumenges d’agost” l’ombra de la novel·la negra és allargada si s’estén per aquesta novel·la curta, en la qual un diamant, una infidelitat, l’ofici de fotògraf i la vida entesa com un entramat de sensacions captades pels cinc sentits conformen una història que desperta la nostra curiositat de forma paulitina, a poc a poc, com un rellotge de sorra, fins que el pes de la història és tan fort que no podem deixar de llegir-la.
A Patrick Modiano li agrada narrar històries de personatges que viatgen cap al passat després de la pista de cercar les senyes d’identitat del que defineixen, o en aquest cas a la recerca de la felicitat, com passava a “Vila Trista” una novel·la que estava situada en els anys seixanta al segle passat, d’alguna manera la meitat de la història de França està en les pàgines d’aquest novel·lista en les novel·les les coses no són el que aparenten ser.
L’escenari d’aquesta novel·la és un viatge turístic per la geografia francesa, especialment, Niça a l’hivern. França com matèria novel·lable ha ocupat moltes pàgines d’aquest escriptor del que recomanem la seva “Trilogia de l’ocupació” per entendre una mica dels nostres conflictes polítics actuals.
La novel·la té molt de nostàlgia d’un temps perdut com passava a “Al cafè de la joventut perduda” o “l’horizó “, però sempre vista des del costat poètic i melancòlic. L’amor i les seves qüestions morals apareixen per aquestes pàgines, les decisions que hauríem d’haver pres en un moment donat i que no prenem per covardia, marcaran la vida dels seus personatges, la culpa com un escarabat piloter s’arrossega per aquestes pàgines creant una bola gegantina de petits retrets. Al meu entendre no pot haver-hi sinó malentesos entre els lectors de Patric Modiano i les seves novel·les, malentesos que ens acosten a un estat de l’esperit que ens interroga sobre el passat dels personatges i el nostre, sempre intentant escapar de la individualitat per caure en el benestar del sentir general, en el sentir de la multitud, en la qual desaparèixer com un més, sense cridar l’atenció, buscant un estat de felicitat que ens acosti a la mitjania, sense grans passions.
Patrick Modiano ens passeja en aquesta novel·la per l’Hotel Majestic, la pensió Sainte-Anne, el Beach de La Varenne, les ribes del Marne, les platges fluvials dels voltanats de París … tot com fotografies artístiques en sèpia que se’ns van acumulant entre les peripècies de dones com Sylvia Heuraeux i les fotografies que realitza el protagonista d’aquesta novel·la explicada en primera persona.
“Diumenges d’agost” acaba amb les calors de l’estiu en una platja i amb la sensació incerta de trobar la felicitat en el corrent de la vida, com un riu que flueix en el sopor de l’estiu.
- A. Aguado