Problemes oculars
Carles Zafón, “Il.lusions òptiques”, Proa, 272 pàgines, 18´50€.
Llicenciat en Medicina i Cirurgia, Carles Zafon i Llopis (Barcelona, 1965) és especialista en endocrinologia i nutrició i resideix a Parets del Vallès. A part de publicacions estrictament científiques, la relació amb la seva literatura va començar amb la publicació de la novel·la “L’Harúspex” (Meteora, 2004), una recreació dels personatges de la mitologia grega. Li va seguir “Elementa”(Omicron, 2007), una col·lecció de quatre narracions curtes que expliquen històries quotidianes des d’una perspectiva amable i amb desenllaços sorprenents. L’any 2008 va publicar “Cecília” (Omicron, 2008), novel·la d’intriga en la qual un misteri familiar fa que el lector s’endinsi en la història del moviment espiritista del segle XX. I el mateix 2008, la narració curta “Poemari “ va ser seleccionada en la novena edició del Certament literari les millors pàgines de Granollers i es va publicar en el llibre “Regal d’aniversari i altres històries “ (Brau, 2009). Cal remarcar que el 2005 ja va ser finalista del “Premi el Lector de l’Odissea” i que el 2009 ho va ser del Premi de Narrativa Jaume Maspons.
“Il·lusions òptiques” ha guanyat el dotzè premi de narrativa “El lector de l’Odissea”. Zafón se serveix dels seus protagonistes per marcar la frontera entre realitat i ficció: “I es va enamorar de la seva veu dolça. I de la boca que havia pronunciat aquelles paraules. Tanmateix, va pensar resignadament que havia fet tard per a l´amor, perquè tot el que l´esperava era la mort. Tot i amb això, potser per la irònica broma que li llançava el destí o potser pel costum de fer-ho quan visitava clients, no va deixar de somriure.”
Aquesta és una novel.la amb tres personatges conformistes i alhora de psicologia fonda, que investiga sobre la falsa felicitat a través del humor, de vodevil i del recurs metaliterari: “Il·lusions òptiques” és, dins la novel·la, un llibre d’èxit fastuós escrit per un imam televisiu que engalipa amb la seva verbigràcia i els seus aires de coach: “Ja hi tornem, va pensar el Jaume Sensat. El Dionisi els va fer cinc cèntims de la història del juli Comas i el seu èxit “Il.lusions òptiques”. Certament, l´autor era un pocapena de psicòleg que s´havia fet famós donant consells pseudofilosòfics en un magazin televisiu de tarda”. El lector troba la ficció dels textos escrits pels personatges dins d’una creació (la de l’autor) també fictícia, com en la teoria de les caixes xinesques: “La solitud era una marca d´identitat del co.lectiu. Alcohol, amors refusats, homosexualitat perseguida, addicions inconfessables, la tuberculosi. La vida dels grans prohoms de les lletres estava farcida de viatges d´anada i tornada a l´infern de la desesperació”.
La novel.la destaca per la seva estructura formal, que posa a prova constantment la capacitat de percepció del lector: “El Jaume Sensat es va despertar amb l´estranya sensació que la seva vida era de mentira”.
La trama va avançant en la reflexió dels personatges sobre la seva vida i la recerca continuada dels objectius que volen aconseguir. El fet permet que hi vagi havent cada vagada més punts de coincidència i contactes entre la realitat que icuen els personatges i les il.lusions: “qui es va quedar sense paraules va ser ell. Estava acostumat a furgar en la intimitat dels seus clientes; sabia com fer-ho i sabia, també, que cada matí la seva vida privada havia de quedar fora del despatx”.
L’ anàlisi de la realitat ens va reflexionar sobre el món en crisi en que vivim, representat per l´editor protagonista convertit en el exemple viu de la confusió. El final trepidant fa de la lectura una sorpresa a un text ric que atrapa al lector des de les primeres pàgines: “L´Anna va agafar tots dos exemplars alhora, els va signar i els va tornar a les dues amigues al mateix temps. L’ Eva continuava bocabadada, però, com despertant-se d´un somni etern, va avançar dues passes i va cridar el Juli per demanar-li si ell també li podia signar el llibre”.
Res és el que sembla i una dona és com en moltes novel.les la que recerca i topa amb la imposibilitat de trobar una direcció vàlida que pugui conduir-la fins on ella vol anar: “L´Anna Orteu no havia dit mai res de la seva relació amb el coach. Coneixia les seves amigues i tenia molt clar que el comentari més innocent hauria desfermat tota mena de fantasies”.
Entre les extraordinàries habilitats de Carles Zafon hi ha la de trobar el llocs comuns del món femení de tal manera que el lector té la sensació de contemplar per primera vegada aquesta manera de veure el món. Aquesta novel.la no és només sàvia i astuta en les reflexions dels personatges, sinó tambén extremadament formal i amena.
J. A. Aguado