Florence Aubenas, “El moll de Ouistreham”, Anagrama, Barcelona, ​​2011, 236 pàgines, 18 €.

Testimoni de la crisi o el art de sobreviure

 

Florence Aubenas, “El moll de Ouistreham”, Anagrama, Barcelona, ​​2011, 236 pàgines, 18 €.

 

La crisi dels mercats. La crisi del treball. La crisi social i política. No parlem d’una altra cosa i ni tan sols sabem cap a on apunta, potser cap a un món que s’ensorra i no obstant això al nostre voltant tot sembla estar al seu lloc. La periodista Florence Aubenas va decidir un bon dia mesurar els efectes de la crisi en la població. Per realitzar la investigació periodística es va dirigir a la ciutat francesa de Caen a la recerca de treball. La idea és molt simple, molts altres periodista l’han posat en pràctica abans que l’autora d’aquest llibre, la diferència és l’estupenda crònica periodística en forma de llibre que ens serveix per aclarir alguns dubtes sobre la crisi: “Durant molt de temps ens han ensenyat a gastar sense límits, ara sembla que hem de renunciar”.

La periodista es fa passar per una separada que havia viscut durant vint anys com a mestressa de casa i que ara es veu en la necessitat de treballar amb el batxillerat com a únic títol sota el braç. El llibre reflecteix les condicions de vida de milions d’aturats o treballadors precaris, cobrant tot just una mica més que el salari mínim interprofessional.

La realitat que descriu és del 2009 i el llibre està escrit al 2010, però la realitat que batega sota aquestes pàgines la tenim en qualsevol lloc d’Europa com mostren els incendis a Londres. El seu recorregut comença per les agències d’ocupació temporal, diu: “acceptaré tot”. “Aquí, tothom accepta tot” li van respondre. Ràpidament comença la recerca per totes les ETT. Aviat entén que no té cap possibilitat d’obtenir una feina en aquests temps de crisi: no ha treballat des dels 20 anys, no té cap experiència professional, no té un perfil fiable per a la contractació temporal. A continuació “Les oficines d’ocupació”, una experiència de les més traumatitzats. Els locals són tristos, no estan preparats per les recerques d’ocupació, hi ha pocs ordinadors i només un té una impressora que funcioni. Els cursets de recerca de feina que acaben “sent pitjor que un treball”. El personal de l’oficina d’ocupació d’altra banda no es fa cap il·lusió sobre el seu propi paper. La regió té més de 4000 expedients amb retard. Després de 15 llargs dies de recerca, Aubenas troba la seva primera feina, encara que, un “ocupació” que no vol ningú, dels més precaris: personal de manteniment en un ferri a Ouistreham. A partir d’aquí el llibre adquireix el to de les millors novel·les d’intriga i suspens deixant de banda la crònica periodística: “Tothom m’havia previngut: si et topes alguna vegada amb un anunci breu que ofereix treball per al transbordador de Ouistreham, vés amb molt de compte. No vagis. Ni tan sols responguis. Ni t’ho plantegis. Oblida “. El treball és dur, penós i sense interrupció. A més d’aquest treball, Aubenas troba un contracte de durada determinada tots els dissabtes al matí per netejar els bungalows en un càmping. Per aconseguir sobreviure, ha d’acumular molts llocs de treball, molts contractes, molts horaris i hores de desplaçaments.

Florence Aubenas ha triat explicar la vida dels treballadors i aturats de Caen però la mateixa història s’hagués pogut desenvolupar en qualsevol lloc del nostre país. El balanç hauria estat el mateix, les experiències narrades i el dolor per la manca de futur idèntiques. Aquesta crisi econòmica en què vivim és diferent de les anteriors pel que fa a les expectatives de futur, ara no es veu sortida al túnel, sembla que ens espera foscor i més foscor, les expectatives no són molt optimistes que diguem.

J. A. Aguado

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *