Sorrentino irreductible i salvatge
Paolo Sorrentino, “Tots tenen raó”, Anagrama, Barcelona, 2011, 360 pàgines, 20 €.
Aquest mes de setembre arriba a les llibreries editat per Anagrama, la primera novel·la del realitzador de cinema italià Paolo Sorrentino (1970), director de pel·lícules i guionista de “L’uomo in più” (2001), “Les conseqüències de l’amor” ( 2004), “L’amico di família” (2006), “Il divo” (2008), Premi del Jurat al Festival de Cannes, i This Must Be the Place (2011). La novel·la “Tots tenen raó”, guardonada amb el prestigiós Premi Fiesole Narrativa Under 40 amb la qual s’ha imposat immediatament com un gran escriptor i que ha comptat amb cultíssims lectors.
L’inici de la novel·la recorda el “Misantrop” de Molière, un personatge, Tony Pagoda és un cantant melòdic amb molt passat a sobre, crític amb tot: “Tot el que no suporto té un nom … No suporto als nuvis, perquè molesta . No suporto a les núvies, perquè intervé. No suporto els de mires àmplies … Però tampoc suporto els que mai et posen en un compromís “. I així passa pel mur a tot el món en una espècie de declaració de principis que obre el capítol primer de la novel·la. A poc a poc anem descobrint, entre divagació intel·lectual i divagació intel·lectual, els fets que es narren.
La novel·la està narrada en primera persona i ens explica l’escenari d’una Itàlia florida i desballestament feliç, entre Nàpols, Capri i el món. Tot li ha estat molt fàcil i tot amb l’èxit com a divisa. Ha tingut talent, diners, dones … i a més ha conegut a personatges extraordinaris com Sinatra i miserables, mestres i companys de camí. El protagonista és un home escèptic que, sap que la seva arma és el pensament, davant tants exemples de superficialitat lleugera, tornem a la contundència de no autoenganyar per no perdre la poca dignitat que ens queda.
El narrador es presenta com un voyeur de la vida, un home de mil experiències que sap treure-li la substància una anècdota per convertir-la en una reflexió filosòfica, al Milan Kundera. De tots ha sabut aprendre i ara és com si una desenfrenada, una exuberant saviesa s’alliberés d’ ell sense esforç: “Aquest és l’objectiu, la meta, la raó de viure. Què hi ha al voltant? Res “. Té paraules per a tothom i, com un Sèneca contemporani, revela amb còmica ebrietat quina és la substància dels homes, dels que triomfen i dels que fracassen: “La depressió lingüística. Això és el que regna ara. Un hauria d’anar al psicoanalista i dir-li: doctor, tinc una depressió. Lingüística, em refereixo. I el tipus et respon: guai “.
Quan la vida es comença a complicar, quan canvia l’escenari, Tony Pagoda sap que ha arribat el moment de canviar. Un cop de timó. Marxar. Desaparèixer. Buscar el silenci. Fa una breu gira per Brasil i decideix quedar-s’hi, primer a Rio, després a Manaus, coronat per una nova llibertat i obsessionat pels escarabats. La novel·la és un viatge turístic pel món. Un d’aquests relats on la geografia s’integra en la psique del narrador. Però per Tony Pagoda, home lliure sense fronteres, la cosa no ha acabat. Després de divuit anys d’humit exili amazònic algú està disposat a signar un xec estratosfèric perquè torni a Itàlia. Hi ha una vida que l’espera encara: “Roma és un llarg crepuscle”.
El món de la seva pel·lícula “Il divo”, la seva vena de sarcasme, està en “Tots tenen raó”, però en plena funció d’altres codis expressius, amb un llenguatge que va des de la reflexió elevada al vulgarisme més baix. Una llengua que contamina l’elevat i el baix, que contempla combinacions aparentment incongruents, un gran nombre d’hipèrboles i un ús agut, alienant, no naturalista. Paolo Sorrentino evidència una visió del món i els seus habitants descarnada i mordaç. Defensor de presentar la misèria sense adorns que la converteixin en una sàtira, considera que mostrar la naturalesa humana sense màscares és un acte de sinceritat. Paolo Sorrentino es presenta com un escriptor irreductible i salvatge. Aquesta és la novel·la d’ un viatger observador, càustic i sense compassió. El resultat és una novel·la demolidora sobre la condició humana.
J. A. Aguado