La generació del silenci
Alfredo Sanzol & T de Teatre, “Delicades”, Edicions 62, 90 páginas, 16 €.
Alfredo Sanzol (1972) s’ha inspirat en la seva àvia i les seves germanes, les de “la generació del silenci” perquè van ser educades per “sentir, veure i callar, i patir molt”, per escriure “Delicades”, que ara veu la forma de llibre i primer va ser una obra de teatre. Unes vides fetes literatura sobre el que elles no van arribar a explicar.Aquestes dones que van inspirar aquest llibre, eren les que tractaven els homes com nens, que decidien les coses i ells les executaven i que els servien primer a ells a la taula. Ara sembla de ciència ficció.
Alfredo Sanzol és llicenciat en Dret per la Universitat de Navarra i en Direcció d’Escena per la RESAD. Ha escrit les obres “Carrusel Palace” (2000), “Cous cous i xurros” (2001), “Mòbils” (2003), “Calleidoscopi” (2004), “Com aixecar pedres sense enfonsar en les voreres” (2005), “Riu i destrucció” (2005), “Sí, però no ho sóc” (2008), “Dies Fantàstics” (2010). Eltext escrit del una obra de teatre forma part de la literatura i la seva lectura desperta en el lector aspectes que per l’espectador passen desapercebuts.
El llibre ha estat traduït al català per Sergi Belbel.Ens trobemamb dinou històries una successió de diàlegs i monòlegs sense més punt de connexió que la vida, units per un pasdoble, una prunera que dóna una poma, i un roser que semblava mort i no ho estava: “És que me´n recordo, de quan eres petita, i venies a tocar-me la cara, i et quedaves adormida quan em tocaves la cara. Perdona. Mai, mai m´hauria pogut imaginar que m´ho arribaria a passar tan malament. Perdona. És que veig com estàs creixent i no sé què fer”.
L’ humor és una constant en la trajectòria de T de Teatre i Alfredo Sanzol. Una manera de mirar la realitat que els ha unit per explicar “Delicades”, una història d’històries, de vegades no tan fràgils ni delicades. Construïda amb fragments, trossos, amb elements que en aparença no tenen relació, però que configuren un univers.Una sèrie de microrelats trepidants: “La Margarita criava unes gallines grosses com galls dindis, i totes les veïnes l´envejaven. Margarita, treu aquestes gallines de la carretera, que encara les atropellarà un estiuejant”.
Històries sempre farcides d’una bona dosi d’amor i records: “Guardo els botons. Guardo els retalls. Guardo el fil que em sobra de les agulles. Guardo les cordes de les caixes. Guardo les caixes. Guardo el paper d´embolicar els regals. Guardo els filferros, les femelles i els cargols. Guardo els cables dels aparells vells. Guardo les rajoles que sobre. Les fustes que sobren. Els testos que es queden sense planes”.
Uns personatges, homes i dones, kafkians que protagonitzen diverses instantànies, com a curts cinematogràfics o relats breus amb la intensitat d’una Julio Cortázar, un Truman Capote o un Pere Calders, amb només uns breus diàlegs l’espectador entra de ple perquè el que escolta i veu d’alguna manera ho ha viscut o ha sentit en pròpia pell: “Jo pinto flors. I em sento compromesa amb aquest acte. No pinto per pintar. Jo veig pintures de flors on el pintor no hi és. Són pintures fredes, mortes, pintures de flors sense ànima, sense cap mena de compromís.”
Un llibre diferent que provoca un sentiment d’agraïment infinit al lector. Però la seva singularitat no és perquè hi aparegui cap innovació. Sinó perquè colpeja a les entranyes del “jo”, que diria Freud, amb intel·ligència, tendresa, ironia i humor, qualitats difícils de trobar amb els escriptors moderns. “Delicades” és un retrat en diverses instantànies virades al sípia, però plantejades des d’una mirada contemporània: “bonica, que ens pensàvem que t´havies mort, i mira el que has tingut. Has tingut una filla. Has tingut un bebè.”
La visió que té Sanzol de les dones que van poblar la seva infància, la que tots tenim de les nostres mares, àvies … Una generació de dones “delicades”, que van vestir una fràgil duresa, o una dura fragilitat, i que durant dècades han conformat aquests entranyables matriarcats en què els homes només eren companys de viatge.
J. A. Aguado