[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=3JnzK3raoJc[/youtube]
La tragèdia i l’esperança
H.M. Enzensberger, “L’enfonsament del Titanic”, Anagrama, Barcelona, 205, 97 pàgines, 10 €.
Les tragèdies han inspirat els creadors, de fet inspiren els nostres mitjans de comunicació, no hi ha informatius que no continguin una bomba, un atemptat, un accident fatídic, una guerra, una tensió social, un conflicte entre dues forces que es colpegen fins a la mort, la tragèdia està present en cada esmorzar, durant tota la vida. De les runes de qualsevol desastre els artistes han construït, del desastre l’artista fa bandera fins a construir una obra que serveix de metàfora, en aquest cas el naufragi del Titanic va servir a HM Enzensberger (Baviera, 1929) per construir un llibre ple de cants i poemes, el propòsit era reflexionar des de la bellesa sobre la condició humana. El desastre serveix com a correlat objectiu de qualsevol projecte humà condemnat a la seva desaparició a la seva petita tragèdia quotidiana, condemnat a desaparèixer sota la llei de les transformació de la matèria, però malgrat tots els desastres i catàstrofes l’ésser humà no baixa els braços i abandona el joc. És de tots els animals el que millor ha sabut adaptar-se al medi canviant, l’ésser humà segueix nedant en aquest gran oceà de l’existència.
HM Enzensberger és un dels agitadors intel·lectuals del nostre temps, ha fundat i dirigit revistes culturals en què ha intentat debatre sobre les idees del nostre temps, d’alguna manera és un poeta relativista que veu la Història de la humanitat com un fenòmen de crisi inevitable, la crisi i la tragèdia ens acompanyen com el luxe i la misèria. La idea de construir el vaixell més gran del món venia de la competència per aconseguir el rendiment major del viatge per l’Atlàntic, mercaderies i persones: el negoci dels immigrants. Quatre xemeneies, ascensors, grans salons, tres-cents magatzems del casc i 15.000 persones treballant en la seva construcció, sis mil sis tones que van sortir d’una drassana de Gran Bretanya.
“L’enfonsament del Titanic” és un llibre de poemes en què el missatge es barreja amb la bellesa de la forma. L’autor d’aquest poemari ha truduït a l’alemany la poesia de César Vallejo i altres poetes llatinoamericans. En aquest poemari la influència d’aquests poetes és visible en tant visió tràgica de la realitat, en encant i la il·lusió per les idees i el desencís i el fracàs dels projectes humans, la realitat llatinoamericana li és molt propera al poeta alemany, tant per la seva experiència vital com pel seu pensament filosòfic en el qual reflexiona sobre la seva realitat. Un dels fils argumentals de fons d’aquest poemari és la Revolució Cubana i la seva posició crítica des de l’esquerra dels seus defectes sobre la llibertat de l’ésser humà. El poemari està ple de metàfora sobre la injustícia, en un joc de símbols i imatges que de vegades estableix les divisions de classe entre els rics anglesos i els pobres irlandesos, els de dalt i els de baix, els rics i les seves excentridades enfront de les necessitats dels que no tenen res. Les classes altes que viatgen per plaer i els immigrants que busquen un futur millor, treball i una realitat plena d’esperança, davant l’atur i la desocupació. En tot cas el poeta triï la figura tràgica del que sembla estar navegant, com el Titanic, a la primeravera de 1912, a la trobada fatídica de l’iceberg perquè succeís el que no era possible que pogués passar en un vaixell estanc.
El poemari va veure la llum el 1980 Anagrama el rescata de l’oblit en la seva col·lecció “Una altra volta de rosca”. Es tracta d’un poemari de 33 cants i 16 poemes, se sent darrere l’ombra allargada de Dante. El lector del poemari no perd en cap cas la vista de la catàstrofe ocorreguda el 14 abril 1912 en enfonsar el transatlàntic més modern creat per l’enginyeria humana fins al moment després de xocar amb un iceberg que va produir que el casc del vaixell s’obrís morint ofegades miler i mig de persones. Es van salvar set-centes. Com si d’un documental es tractés el poeta ens ofereix tot tipus de detalls: el menú de l’última nit, les peces de música tocades per l’orquestra, els jocs en coberta, la destruccuió dels ponts i salvavides, els radiogrames de socors, … tot amb una visió apocalíptica com si volgués avisar-nos que la nostra civilització navega cap al naufragi. El llibre està ple d’idees que ens mouen al desencant tant per la vida com per les ideologies que prometien una realitat que mai es compleix. Tot i els problemes és ser humà té la capacitat d’aprendre de la fatalitat i seguir endavant, tot i la visió apocalíptica hi ha un moment d’esperança en aquest fet voler bracejar i seguir nedant, no abaixar mai els braços i submergir-se voluntàriament en el fons de l’oceà.
Hans Magnus Enzensberger s’ha passat la vida analitzant els processos socials en les seves obres com passa a “El curt estiu de l’anarquia” en què analitzava la vida i mort de Durruti, aportava documents com reportatges, discursos, octavetes, fullets, testimonis, … que ens llancen als lectors moltes preguntes que van més enllà d’una novel·la, com passa a “L’enfonsament del Titanic” que va més enllà del mer reportatge documentalista de la tragèdia nàutica. Hi ha darrere tota una reflexió que ens porta a la investigació lingüística tan depurada i luxosa com la famosa escala de primera classe del Titànic.
La Història alimenta el treball intel·lectual de l’escriptor alemany com passava a “Hammerstein o la tenacitat” on s’acostava a la realitat històrica des de la ficció. Anys després analitzaria la realitat Alemanya moderna a “Josefine i jo” una visió econòmica i els problemes de la cultura contemporània. La Història amb majúscula sempre ha estat la passió del poeta alemany.
En aquest poemari prima tant la narració de la realitat com de la ficció poètica on el vaixell emergeix de les ombres de la nit. La vida viscuda a l’Havana i com a marc intens on el factor emocional porta d’un camp poètic a una introspecció en el subjecte poètic o el “jo” existencial que ens transmet la seva visió de la realitat. El lector arriba a la conclusió que tota innovació comporta una catàstrofe com el Titanic, la vida com un canvi continuo, noves eines, noves teories, noves emocions … a què correspon això?, a l’evolució que ens deixa sense alè. HM Enzensberger no és un poeta a l’ús, sinó que mostra camins nous per a un gènere tan antic com la poesia, com passava a “Els elixirs de la ciència”, a “L’enfonsament del Titanic” apareix tota l’educació sentimental de l’intel·lectual d’esquerres , l’analista de la societat moderna, sempre intentant tenir una postura ètica i moral que tanca el llibre: “per què sangloto i segueixo nedant?”, tot i els desastres l’ésser humà segueix nedant perquè és capaç de transformar-se i aprendre dels fracassos i les catàstrofes.
- A. Aguado