Giuseppe Tornatore, de la imatge a l’ escriptura
Giuseppe Tornatore, “La millor oferta”, llibres Anagrama, Barcelona, 2014, 88 pàgines, 13 €.
Giuseppe Tornatore (Sicília 1956) de nen era un gran aficionat a la fotografia, aquest escriptor i cineasta lector de Luigi Pirandello i Eduardo De Filippo, després d’una sòlida formació intel·lectual es va obrir al món amb la seva pel·lícula “Cinema Paradiso”, que va guanyar un Oscar i un Globus d’Or. Les seves històries són distribuïdes per tot el món.
Aquest escriptor sicilià ens proposa la pel·lícula en forma de novel·la i no al revés com sol ser tradicional. Primer la visualització i com a colofó l’escriptura. La frontera entre el guió cinematogràfic i la novel·la moderna és molt petita:”Deixant de banda les faules, el cas és que no se sabia res de la vida sentimental d´en Virgil Oldman, el subhastador famós per haver endevinat, sota la capa de les modeste pinzellades d´un quadre de seguna fila”.
La novel·la tracta de la peripècia sentimental d’un home pertanyent al món de l’art, els taxadors, els col·leccionistes de patrimoni pictòric. Un excèntric, un llop solitari de l’alta cultura, agent de subhastes molt cotitzat i conegut la vida segueix el seu curs al marge de qualsevol afair sentimental. La seva vida transcorre sense una mica de sal fins que coneix a una misteriosa jove que li encarrega taxar i vendre les obres d’art heretades dels seus pares. L’aparició d’aquesta jove, que pateix d’una estranya malaltia psicològica que la manté aïllada del món, transformarà per sempre la vida d’aquest misàntrop: “El món es fiava d´ell, però ell no es fiava del món. Quan el senyor Oldman amb un cop de martell fixava la millor oferta per un lot en venda, tothom, vencedors i vençuts, eren conscients que no podia haver-hi cap sentència millor”.
La pel·lícula ofereix la concreció en imatges d’un món que es tanca en l’escriptura, jo sempre he pensat que l’escriptura supera la imatge perquè ofereix la possibilitat de posar la cara que inventem o fantasagem davant del càsting tancat del cinema: “Al final, burxat per l´Odman, se li va escapsar que no sols ell, sinó ningú no l´havia vista mai. La noia tenia vint-i-set anys i patia una malaltia estranyíssima”.
Aquesta és una d’aquelles històries rigorosament lineal i híbrid de conte i de guió, que no és ni una cosa ni l’altra. La novel·la es llegeix de forma ràpida i no la pots deixar com una pel·lícula a la qual no pots deixar de veure a l’ordinador tot i que l’endemà has de matinar: “I li va explicar tot el que sabia del famós autòmat parlant de Vaucanson”.
La història a vegades ens fa seguir falses pistes en la trama principal per tal de crear en el lector les suficients dosis de suspens: “Una nit, mentre era a la cambra cuirassada, extasiat enmig la seva col.lecció de mirades femenines, potser preguntant-se a quina d´elles s´assemblava la cara de la Claire Ibbetson, va sonar el mòbil. Era ella. Ara no sabia si vendre o no el Géricault. En van parlar molta estona. I contemplar totes les seves dones escoltant la veu de la clienta desconeguda va ser per a en Virgil una emoció nova i inoblidable”.
“La millor oferta” és una novel·la intensa i breu on les contradiccions de la vida s’expressen en la història de dos éssers que oposats en un moment determinat convergeixen però com tot a la vida és fugaç, tot passa com un miratge i el que semblava una història d’amor emocionant i tendra es converteix en una altra cosa, la burla del destí moltes vegades truca a la nostra porta creant falsos miratges, possible convergències de l’atzar que un bon dia s’esfumen amb la mateixa intensitat que van arribar a la nostra vida. Allò que ens ha interessat d’aquesta història no és tant la trama sinó la construcció de personatges, un de masculí i un altre femení que com dues cares d’una mateixa moneda ens han atrapat des del primer minut de joc.
J. A. Aguado