Han passat vint-i-tres setmanes, quaranta-dos hores i set segons des que vas marxar. El meu rellotge segueix parat a les set i vint d’aquell dimarts i sense tu ja no trobo la manera de seguir el compàs a la vida. La meva mare em diu que hauria de canviar d’aires però les quatre parets de la casa que un dia va ser nostra s’han entestat a retenir-me i he d’admetre que em sento presonera del teu record. La tristesa s’ha adherit a mi com una camisa mullada i el dolor dibuixa en el meu rostre el costat més amarg del dolor. Ja ni tan sols trobo consol en les cançons que abans ens feien ballar. Segueixo preparant dos cafès cada matí i comprant doble ració d’aquells pastissets de crema que eren el teu millor vici dels diumenges. La pastissera se’m mira amb nostàlgia però ho intenta dissimular darrere un somriure, que mai és recíproc. És difícil mirar la vida amb alegria quan el cor vesteix de dol.

Vas ser un llest marxant saps? Estic segura que tu el que volies era saltar-te les proves d’accés a la universitat, alliberar-te dels professors avorrits i de treballar als estius, però vas ser molt injust deixant-me sola davant el futur que vam planejar junts i davant allò que anomenem “vida” que ara es redueix a un buit que batega incansablement robant-me les forces per seguir. Torna, tot i que sigui per barallar-nos pel comandament de la televisió els divendres o per posar-me dels nervis amb la teva mania de ser un desordenat i deixar-ho tot pel mig. Torna, torna a pintar somriures i destrueix aquest silenci ensordidor que m’habita i em fereix. Ara entenc la certesa d’aquella frase: “res deixa més petjada que les passes de qui t’abandona”.

Parlant amb tu el temps segueix passant en un sospir, crec que això

és l’únic que no ha canviat, però va sent hora de marxar, el cementiri no és un bon lloc per estar-s’hi de nit.

NATALIA GARCIA, 1r de batxillerat FINALISTA