El capvespre és un dels fenòmens més màgics de la natura. És millor  observar-lo a l’estiu al mar on la línia horitzontal és clarament visible.

La meva història va passar als finals de l’estiu passat. La veritat és que no tinc gaires records d’aquest temps, però estic segura que va ser un dels estius més inoblidables que he tingut. Com que era el final de l’estiu ja començava a pensar sobre els estudis i tornada a la rutina. La meva mare no estava gaire contenta amb el fet que durant tot l’estiu no havia fet res. Llavors em va dir que me n’anés a comprar llibres a una llibreria que ja tocava. Això és el que vaig fer. Em vaig vestir i vaig anar-hi. Quan vaig entrar dins em va sorprendre la quantitat i diversitat dels llibres que hi havia, però més em va sorprendre un noi que no deixava de mirar-me. La veritat és que em vaig fixar en aquest desconegut, però pensava que segurament seria un turista. Em va sorprendre molt que comencés a parlar-me i dir que ja m’havia vist abans i que li agradaria tenir el meu número del telèfon per poder seguir parlant. Estava mirant amb atenció el noi i vaig decidir donar-li el meu telèfon.

L’endemà no me’n recordava de l’amable desconegut que havia vist el dia anterior. Em vaig ficar al llit amb el mòbil i vaig veure un missatge on em convidaven a passejar a la tarda. Era aquell noi que havia vist a la llibreria. Com que no tenia cap ocupació i res a perdre vaig dir que sí.

M’esperava a les set de la tarda just davant del Museu del Mar. Quan el vaig veure ja em va fer la sensació que el coneixia d’abans i que no era l’única vegada que havíem quedat.. En fi vam estar parlant tota la tarda, li feia preguntes sobre la seva vida i em contestava amb un somriure simpàtic i em quedava escoltant-lo. A vegades em feia gràcia i això és el que m’agradava d’ell. Li tenia molta confiança. La nostra estada junts estava acabant quan la ciutat s’estava tornant més silenciosa. El sol lentament es ponia cap l’horitzó. Els núvols començaven a fer ombres a aquests colors taronges del sol que es movien molt lentament.

Al voltant nostre no hi havia ningú. Quan li vaig mirar els ulls, em va fer un petó. Amb això va acabar el nostre dia, però potser no la nostra història.

MASHA SIEIZ, 1r de batxillerat