Mal comportament dels alumnes o ineficaç gestió de l’aula?

Analitza el següent cas i intenta proposar alguna solució al Martí.

A l’institut on dono classes durant tot aquest curs, el problema fonamental que estic tenint amb quatre dels cinc grups que porto és el mal comportament que tenen els alumnes. M’agradaria poder resoldre’l, pel bé de tot l’alumnat que m’ha estat confiat i pel meu propi bé, però reconec que encara no me’n surto i no sé si a aquestes alçades de curs encara sóc a temps per aconseguir-ho.

Per culpa de la qüestió de la gestió d’aula, enguany estic passant una avaluació interna de centre, extraordinària, no prevista. I tinc sort que, en aquest aspecte concret, la Direcció del centre, en veure que jo el curs passat vaig superar positivament l’avaluació d’Inspecció corresponent al meu primer nomenament com a interí per tot un any acadèmic, va decidir fer-me confiança i no posar en marxa cap procediment sancionador contra mi.

En general, tinc molts alumnes que habitualment no fan cas de les indicacions del professor i se’ls ha d’avisar diverses vegades perquè a l’aula es comportin com s’espera d’ells. Això suposa tenir moltes interrupcions de tota mena (parlar amb els companys, aixecar-se per llençar papers a la paperera quan els ve de gust, fer una altra assignatura que no toca durant aquella hora de classe, menjar xiclet, utilitzar el telèfon mòbil, escoltar música amb els auriculars, etc…) que fan més lentes les explicacions del temari a l’aula i fa que fins i tot els que tenen ganes d’aprendre s’acabin avorrint.

Durant el primer trimestre, reconec que vaig posar molt d’esforç i temps en intentar corregir aquestes actituds no apropiades de l’alumnat. Com que era usual que no fessin cas de les meves instruccions, això es va traduir en fulls d’incidències. Però això em va comportar dos problemes: d’una banda, a Direcció no va agradar el fet que, en acabar el primer trimestre, jo fos el “campió” de fulls d’incidències de tot el claustre de professors; de l’altra, van arribar queixes a Direcció per part de pares i mares d’alumnes (suposadament els que tenen interès per aprendre) dient que “a la classe del Martí no es pot fer classe“.

Durant el segon i el tercer trimestre, el comportament dolent de molts alumnes ha continuat existint (i fins i tot hi ha hagut alguns estudiants que m’han comentat que s’alegraran si a partir del proper mes de setembre em destinen a un altre centre). Per la meva banda, continuo utilitzant el diàleg com a primera eina per resoldre els conflictes, però ara he diversificat les mesures que adopto per intentar resoldre’ls quan el diàleg fracassa: fer fora de l’aula per 5 – 10 minuts l’estudiant que molesta, per veure si es calma; enviar l’alumne a la sala d’expulsats però no omplir cap full d’incidències, perquè així aconsegueixo no tenir-lo a classe molestant i que no arribin a Direcció excessius fulls d’incidència de part meva; posar alguna nota a l’agenda dirigida als pares dels estudiants; deixar sense pati els alumnes alguna vegada; etc…

Malgrat tot, tinc la sensació que les coses continuen sense funcionar. Em fa la impressió que, sobretot els alumnes de 1r ESO que tinc, m’han perdut el respecte, si és que algun cop l’han tingut.

Des de Direcció del centre, amb l’objectiu que les sessions de classe amb mi a 1r ESO anessin millor, des de fa uns mesos m’han posat a dins de l’aula un professor extra per “reforçar” durant algunes hores a la setmana (aquest professor extra, en les hores en les quals m’ajuda, feia atencions individualitzades que ara fa una altra persona o no es fan). I, sí, l’ambient a l’aula ha millorat una mica, tot i que hi ha dies (i no pocs!) en què, malgrat la presència del professor de “reforç”, els estudiants continuen anant a la seva.

Però el que noto (i ho dic amb tristesa) és que, molts dels dies en què comparteixo aula amb el professor de “reforç”, si jo arribo abans que ell a l’aula, encara que jo comenci a donar instruccions a l’alumnat perquè vagin seient, callant, traient el llibre i la llibreta, etc…, no és fins que arriba el professor de “reforç” que fan cas. Talment em sembla com si passessin completament del que jo dic i amb l’altre professor reaccionessin correctament perquè li tenen “por”, “respecte”, … Aquesta és la meva situació. El cas que jo volia debatre.

Inadaptació i conflictivitat

INADAPTACIÓ I CONFLICTIVITAT

Entendre el conflicte i la conducta inadaptada passa per entendre el significat i a la persona implicada, per això passa per entendre al nen difícil, a l’adolescent inadaptat, a l’adult inflexible, negligent…, és a dir conèixer els elements que influeixen en l’estructuració de la personalitat de l’individu i en el seu desenvolupament social.

En aquest apartat ens centrarem a conèixer alguns dels condicionants que poden produir inadaptació i conflictivitat.

Condicionants d’inadaptació i conflictivitat

Els condicionants més rellevant són:

  • Relacions en els primers anys de vida deficitàries i conflictives.
  • Figures d’inclinació (“apego”) inexistents o no disponibles (provocant inseguretat, desconfiança i retard en el desenvolupament cognitiu)
  • Inclinacions (“apegos”) desorganitzades, caòtics i d’evitació
  • Models i patrons de conducta disfuncionals
  • Episodis de maltractament i/o negligència
  • Privació i manques bàsiques, tant personals, emocionals, socials, materials
  • Ambients poc motivadors, fràgils, sense estímuls, contradictoris…
  • Contextos socials, familiars, educatius, tibants, estressants
  • Contextos aglutinants (no hi ha límits interns, però si límits rígids amb l’exterior; gran proximitat entre els membres, amb regles pròpies rígides; ambigüitat, coalicions, triangulacions…)
  • Contextos deslligats, no contenidors (aïllament social, falta de fronteres amb l’exterior, límits laxos, no hi ha sentit de pertinença, ni d’identificació amb el grup de convivència; no hi ha regles compartides, caos, el més important és la independència…)
  • Contextos sobreprotectors, preocupació exagerada impedint que es desenvolupin competències i autonomia
  • Contextos rígids, bloquejants, no admeten evolució i canvis
  • Contextos basats en l’anonimat, la solitud, la falta de suport
  • Contextos hipernormatizadors, hiperexigents (tendències depressives)
  • Contextos hiponormativizadores, sense exigències, sense límits, sense normes (tendència a sociopaties)
  • Desfasament entre els objectius i les expectatives que la societat exigeix i les possibilitats reals de l’individu
  • Desfasament entre els interessos i necessitats de l’individu i el que se li ofereix educativa i socialment
  • Respostes de vegades permissives i altres vegades excessivament estrictes
  • Càstigs amb absència de raonaments explicatius
  • Respostes no predibles o falta de resposta

TRETS D’INADAPTACIÓ

Els alumnes inadaptats, els “problemàtics”, en general són aquells infants i joves que no han pogut madurar i créixer en condicions adequades. Amb el seu comportament inadaptat provoquen en els altres respostes de rebot i/o arraconament i això pot provocar més marginalitat.

En general són infants i joves amb mancances afectives, amb experiències i expectatives socials de fracàs; relacionats amb entorns fràgils i mancats de límits clars; amb dificultats en les relacions interpersonals, com conseqüències de les seves vivències i del seu dèficit en els pensaments bàsics (causal, alternatiu, *conseqüèncial, de perspectiva, de mitjans-fins…)

CARACTERISTIQUES EN COMPORTAMENTS PROBLEMÀTICS

Els trets i característiques que podem observar en aquests joves amb problemes d’inadaptació i comportament conflictiu en les aules són:

  • dèficit en el desenvolupament de la sociabilització
  • dèficit en l’adopció de la perspectiva social (Selman)
  • dificultats en la reflexió sobre  sí mateix
  • dificultats en la internalització dels mecanismes de control
  • dificultats a assumir pautes, patrons morals i de comportament  interactiu adaptatiu
  • inseguretat en sí mateixos i en els altres
  • baixa autoestima i un baix autoconcepte
  • dèficit en el desenvolupament d’habilitats i capacitats socials
  • impulsivitat, actuen de manera precipitada, sense pensar, no valoren diferents alternatives ni les possibles conseqüències dels seus actes
  • dèficit en el pensament reflexiu analític i abstracte
  • pensament rígid, inflexible, tancat a canvis
  • dificultat per a reflexionar sobre ells mateixos i establir relació entre les motivacions, les emocions i les seves accions
  • dificultats en superar l’etapa egocèntrica, en posar-se en la situació de l’altre, comprendre les emocions dels altres
  • dificultats en establir relacions vinculants
  • algunes vegades sobrevaloració de sí mateix com mecanisme de defensa
  • absència de sentiments de culpabilitat, la responsabilitat o les culpes recauen en els altres
  • dificultats a assumir la història personal
  • dificultats per a seqüenciar, establir plans a llarg termini, programar, necessitat de la immediatesa i de la satisfacció ràpida
  • respostes contradictòries, passivitat, desmotivació, hiperactivitat…
  • recerca de situacions límits
  • necessitat de cridar l’atenció
  • incorporació en bandes, grups marginals
  • vulnerabilitat
  • dificultats per a acceptar un “NO”, dificultats per a acceptar límits poca tolerància a la frustració
  • desarrelament i solitud, indiferència afectiva
  • dèficit en els aprenentatges teòrics
  • conductes lligades a la indisciplina i a la transgressió de normes: baralles, desobediència, rebequeries, impertinència, mentides, robatoris, agressions, fugides, conductes incendiàries…
  • conductes relacionades amb el trastorn per dèficit d’atenció amb hiperactivitat (*TDAH): desatenció, excitabilitat, falta d’autocontrol, impulsivitat, negativisme
  • conductes relacionades amb símptomes depressius: la rebequeria, l’agressió encobreix una inadaptació no superada, un sentiment que no valen gens, encobreixen una queixa, un maltractament

 

Hem de tenir present que molts d’aquests dèficits es converteixen indirectament en capacitats, doncs l’infant o el jove inadaptat desenvolupa altres habilitats per a poder sobreviure, i en molts casos trobem a infants i joves inadaptats molt desperts i experimentats en la vida del carrer.

En el nostre treball a l’aula serà molt important conèixer els trets d’inadaptació que predominen en el grup classe, i intentar buscar el tipus d’habilitats que cada individu posa en joc. Aquest coneixement paral·lel és indispensable i ajudarà a buscar estratègies d’adaptació i convivència.

Per exemple: un noi que sempre crida l’atenció i s’exposa a situacions conflictives, a part de veure’l com un jove conflictiu, el podem veure com un jove hàbil per movilitzar als altres. Si treballem amb les dues opcions podem començar a desenvolupar aquesta habilitat i traslladar-la a una dimensió positiva que l’ajudi a gestionar d’una altra manera els conflictes.

El Rol del professorat en la gestió dels conflictes

EL ROL DEL PROFESSORAT

L’estil del professor ha d’encaixar en una acció socialitzadora. Ha de crear un clima per tal que els alumnes puguin raonar, opinar, reflexionar, construir el seu pensament, desenvolupar la seva sensibilitat i habilitats.

Un dels nostres objectius com a educadors és entendre que conèixer els nostres alumnes significa interessar-nos per ells: per les seves idees, gustos, preocupacions, permetre l’expressió de sentiments per tal d’ajudar-Ios a construir el seu propi coneixement, impulsar les seves elaboracions i reconstruccions progressives sobre la idea de sí mateixos, alhora de valorar la realitat, les vivències, objectius de forma significativa.

Per tal de poder adaptar-nos a les necessitats dels alumnes cal també identificar els seus elements de percepció, per exemple: el sistema de representació preferit per a percebre la realitat: el visual, auditiu o kinèstesic (sistema VAK) perquè aquesta preferència es trasllada també ala seva conducta, forma d’aprenentatge, interessos,…  Així com els seus hàbits i tècniques d’estudi, actituds envers l’estudi, etc.. És bo saber discriminar en quins moments cal personalitzar I’atenció, donar suport afectiu i emocional com a eines per tal d’afavorir I’autoregulació personal.

Igualment, no podem oblidar el moment vital del docent i el de l’organització educativa. Per tal de controlar aquestes variables cal unificar uns criteris mínims d’intervenció, entorn als temes següents:

– Treballar el principi d’autoritat com a model de comportament just, més lligat a la funció de mediador: creador d’ambients de .confiança i efectivitat, regulador de processos, de control de I’intercanvi de missatges (saber escoltar el que preocupa, mostrant interes real per les seves coses), ajudar a definir posicions, interessos a través de fármules assertives: del dialeg, del reforç positiu, elogi… que no pas d’aconsellar o de valorar situacions.

-Transmetre un model professional, vital, positiu; acceptant el grup i les persones que en formen part, prendre consciència individual de com i quan ens afecta la pressió i ser capaçps de detectar aquests moments de pressió coneixent els nostres propis indicadors d’estrés i mantenint la distancia apropiada.

-Posar límits com a model d’acompanyament de I’alumne. Amb fármules negociades, amb empatia, tolerancia i de forma coherent de bon principi.

-Cal prioritzar i potenciar espais cognitíus, estímulant idees, percepcions; introduint creatívitat, varietat i riquesa de recursos.

La importància del grup classe com a laboratori d’aprenentatges cognitius, socials i emocionals fan que sigui essencial conèixer les dinàmiques i processos que es donen en el grup classe. Cal identificar l’aula com una microsocietat que presenta una intensa dinàmica en factors comunicatius i actitudinals. Per tant, en molts casos, es desaprofita la fórmula social del grup classe com a eina d’aprenentatge on es poden simular de forma molt significativa I’aprenentatge social i el creixement personal. Cal tenir presents els principis i activitats de dinàmica de grups, per ajudar a desenvolupar les habilitats socials, personals i facilitar la cohesió de grup.