ARS NOVA

És el període de producció polifònica musical, tant francesa com italiana, posterior a l’ars antiqua i anterior a l’obra musical de l’escola francoflamenca. És el segon gran període de la polifonia occidental. Es va iniciar cap al 1320 i perdurà gairebé durant tot el segle XIV, que tingué com a focus principals França i Itàlia. Deu el seu nom al tractat del mateix nom de Philippe de Vitry i pels seus avenços en la tècnica de la notació musical, suposà un revulsiu per la concepció musical de principis del segle XIV.

[youtube]http://www.youtube.com/watch?v=1gz2ADNs-oo[/youtube]

Publicat dins de General | Etiquetat com a | Deixa un comentari

ARS ANTIQUA, ARS VETUS

És el terme que la musicologia utilitza per a referir-se a la música polifònica d’un període no del tot concret però en tot cas anterior al segle XIV, que es va desenvolupar de manera especialment brillant a França i que va tenir com a principal manifestació el motet politextual.

La denominació arrenca del compositor francès del segle XIV Philippe de Vitry que titulà el seu tractat publicat l’any 1322 Ars Nova. En aquest tractat feia una contraposició entre el caràcter innovador del seu estil -que ell considerava una ars nova– en contraposició a l’estil imperant a la segona meitat del segle XIII i que considerava totalment passat de moda i, per tant, un ‘art antic’ o ars antiqua. Aquesta denominació, encunyada al segle XIV amb un cert caràcter depreciatiu, és el que la moderna historiografia musical utilitza per referir-se a la música polifònica europea d’un període que no coincideix en totes les fonts:

-En opinió d’alguns, l’Ars Antiqua abraça tota la polifonia anterior a l’Ars Nova, és a dir, anterior al 1320.

-Altres, a l’extrem contrari, consideren que només s’ha d’aplicar a la música polifònica de la segona meitat del segle XIII, és a dir la que Philippe De Vitry considerava especialment passada de moda i que ve representada per Petrus de Cruce (Pierre de la Croix) i per Franco de Colonia. Tischler, Hans: Propos Meter and Rhythm in the Ars Antiqua. 

-També hi ha els que la fan coincidir amb tot el segle XIII. Entre aquests hi hauria Leigh Gerdine, Jane Chance o diferents professors de la Universitat de Salamanca.

-Altres avancen el seu inici a finals del segle XII.

-Finalment, un altre grup considera que és la música polifònica d’entre els anys 1100 i 1300 aproximadament  o ben bé els dos segles: el XII i el XIII de manera que sí que hi inclouen la música de l’Escola de Notre-Dame.

De totes maneres, l’opinió majoritàriament acceptada com a més autoritzada considera que, sovint, aquesta denominació abraça des de l’Escola de Notre-Dame fins a l’adveniment de l’Ars Nova, és a dir, des d’aproximadament 1150 fins a 1300 o 1320.

Malgrat el caràcter pejoratiu que adquireix l’expressió en el tractat que li dóna naixença, pels mateixos anys, Jacobus de Lieja, un altre teòric i compositor feia una defensa d’aquest estil que ja no va tenir gaire més requesta en els anys a venir en el seu tractat titulat Speculum Musicae.

[youtube]http://www.youtube.com/watch?v=f_PmMI2okSQ[/youtube]

Publicat dins de General | Etiquetat com a , | Deixa un comentari

ARPICHODUM

En els virginals muselar (aquells ens els que la pulsació es produeix en el centre de la corda) flamencs del Renaixement i, segons sembla, en els claves alemanys posteriors, un mecanisme consistent en un llistó de fusta que llisca amb garrots metàl·lics que podien pressionar-se contra les cordes en un extrem, apagant així el seu soroll quan s’apretava. El timbre nasal que produïa es comparava de vegades amb el soroll de les llengüetes dels orgues (Schnarrwerk) o de l’arpa renaixentista amb escàrpies. En el virginals l’efecte arpicordi (arpichordum) es limitava gairebé sempre a les 25-30 notes més greus.

Publicat dins de General | Etiquetat com a | Deixa un comentari

ANTIPHONALE, ANTIPHONARIUM, ANTIPHONARIUS

El llibre litúrgic dels rituals cristians d’Occident que conté els cants per l’Ofici i, per tant, les antífones, els responsoris i altres tipus de cant. El llibre comparable per la Missa és el gradual. Algunes de les accepcions més antigues dels termes llatins, tot i això que comencen en el segle XVIII i sín anteriors per tant al desenvolupament de la notació musical, fan referència a llibres que contenen els textos de cants antifonals tant per la Missa com per l’Ofici, i en alguns casos a llibres que contenen els textos de cants només per la Missa.

 

Publicat dins de General | Etiquetat com a , , | Deixa un comentari

AMBITUS

La sèrie de notes utilitzades en una melodia o veu. És un determinant important de la manera de la descripció habitual del sistema dels modals eclesiàstics utilitzats en el cant litúrgic i en alguns repertoris de polifonia antiga.

 

Melodia gregoriana en vuitè mode gregorià, amb un ambitus de re a re

Publicat dins de General | Etiquetat com a | Deixa un comentari

ALTERNATIM

La pràctica d’alternar dos o més elements contrastants en la interpretació de la música per un text litúrgic, utilitzant cadascuna d’elles en un sol vers o secció breu cada vegada. El contrast podia ser entre solistes (cantores) i cor (schola), entre polifonia i cant pla monofònic, entre versos d’orgue i cant pla, juxtaposicions més complexes de qualsevol d’aquests elements. La pràctica pot remuntar-se a la salmodia antifonal de la primitiva església cristiana i més tard  va incloure l’alternança entre l’orgue de Notre Dame i el cant pla. En el segle XV, la pràctica alternatim es va estendre en una gran varietat de categories litúrgiques, inclòs en l’Ordinari de la Missa. En el cant pla monofònic es va conservar un element de l’alternança, però els versos contrastants podien cantar-se en fabordó o en una polifonia composta ex novo (Dufay). A final del Renaixement, la polifonia vocal que havia d’interpretar-se amb la pràctica de l’alternatim revestia una gran importància (Palestrina, Morales, Taverner)), però era més habitual en el Magnificat, les seqüències i els himnes que en l’Ordinari de Missa. En el segle XIV, l’orgue s’encarregava ja de la polifonia, en el seu cas en els versos imparells del text s’eliminaven en la seva totalitat. Aquest paper que feia l’orgue va anar creixent en importància a finals del Renaixement. Fins a mitjans del segle XVII, els versos de l’orgue es basaven en els cants als que substituïen, invocant així (doncs no podrien presentar-les com a tals) les paraules adequades. Durant els pròxims cent anys aquesta extensa literatura per orgue gairebé fa referència a un cantus firmus, arribant al seu cim artístic i litúrgic a França (François Couperin). L’església va ordenar més tard que el cor havia de dir les paraules eliminades, però la pràctica d’improvisar música per orgue alternativa va sobreviure incloent a les reformes del motu proprio de 1903; encara es pot escoltar ocasionalment a Paris.

[youtube]http://www.youtube.com/watch?v=ohDqL6pjpjY[/youtube]

Publicat dins de General | Etiquetat com a | Deixa un comentari