La pràctica d’alternar dos o més elements contrastants en la interpretació de la música per un text litúrgic, utilitzant cadascuna d’elles en un sol vers o secció breu cada vegada. El contrast podia ser entre solistes (cantores) i cor (schola), entre polifonia i cant pla monofònic, entre versos d’orgue i cant pla, juxtaposicions més complexes de qualsevol d’aquests elements. La pràctica pot remuntar-se a la salmodia antifonal de la primitiva església cristiana i més tard va incloure l’alternança entre l’orgue de Notre Dame i el cant pla. En el segle XV, la pràctica alternatim es va estendre en una gran varietat de categories litúrgiques, inclòs en l’Ordinari de la Missa. En el cant pla monofònic es va conservar un element de l’alternança, però els versos contrastants podien cantar-se en fabordó o en una polifonia composta ex novo (Dufay). A final del Renaixement, la polifonia vocal que havia d’interpretar-se amb la pràctica de l’alternatim revestia una gran importància (Palestrina, Morales, Taverner)), però era més habitual en el Magnificat, les seqüències i els himnes que en l’Ordinari de Missa. En el segle XIV, l’orgue s’encarregava ja de la polifonia, en el seu cas en els versos imparells del text s’eliminaven en la seva totalitat. Aquest paper que feia l’orgue va anar creixent en importància a finals del Renaixement. Fins a mitjans del segle XVII, els versos de l’orgue es basaven en els cants als que substituïen, invocant així (doncs no podrien presentar-les com a tals) les paraules adequades. Durant els pròxims cent anys aquesta extensa literatura per orgue gairebé fa referència a un cantus firmus, arribant al seu cim artístic i litúrgic a França (François Couperin). L’església va ordenar més tard que el cor havia de dir les paraules eliminades, però la pràctica d’improvisar música per orgue alternativa va sobreviure incloent a les reformes del motu proprio de 1903; encara es pot escoltar ocasionalment a Paris.
[youtube]http://www.youtube.com/watch?v=ohDqL6pjpjY[/youtube]
