GLUCK, Christoph Willibald

Retrat de Christoph Willibald von Gluck per Joseph-Siffred Duplessis (1725–1802)

Christoph Willibald Gluck va néixer a Erasbach el 2 de juliol de 1714 i va morir a Viena el 15 de novembre de 1787.

Gluck és un compositor alemany. Es va formar a la universitat de Praga, on va estudiar dret. Més tard, però, es va decantar per la música que havia estudiat durant la seva infància i per això es va traslladar a Viena. Allà el príncep Melzi el va passar a Itàlia on va poder compondre i estrenar les seves primeres òperes, van debutar, per exemple Artaserse (1741) que va ressaltar per la seva contenció i la seva sobrietat en l’ornamentació musical. Després es va traslladar a Londres on va conèixer al famós compositor Händel (que no va tenir gaire bona opinió d’ell. A Londres va estrenar La caduta dei giganti (1746) i després es traslladà a Copenhague, on també va compondre algunes òperes. El 1750 va tornar a Viena on les seves òperes van agafar un caire de opera-comique francesa i a escriure música per ballets, les quals van tenir força impacte. Don Joan (1761), per exemple, fa un fandango en el que Mozart s’inspira més tard en Le nozze di Figaro.

Amb tots aquest anys, Gluck va establir una relació d’amistat amb el llibretista italià Raniero de Calzabigi,  que havia llegit les idees de Algarotti de els excessos decoratius de l’òpera italiana i es van decidir a canviar alguns aspectes de l’òpera barroca adoptant doncs el primers trets del (neo)classicisme, en un moment en què s’intentava recuperar música del passat, ja que s’havien trobat els descobriments romans de Pompeia i Ercolà. Així doncs, Gluck es va disposar a reformar l’òpera barroca fent diverses reformes: eliminant les àrias de capo, eliminava els recitats acompanyats per baix continuu substituint-lo per recitatius acompanyats d’orquestres seceres, eliminava, també els castrati i es proposa avançar amb els clàssics produint admiració i respecte, conventint-los en drames musicals.

Emprèn aquesta reforma amb l’òpera Orfeu ed Euridice, estrenada a Viena 1762. Va fer una altra òpera dins d’aquesta reforma:  Alceste (1767) que va posar un manifest en la partitura (fet molt innovador, no s’havia fet mai) en que defenia la reforma i atribuïa mèrit a Calzabigi. Va fer un tercer intent d’estendre i tenir èxit amb aquesta reforma amb l’òpera Paride e Elena (1770) que el va fer adonar que la reforma només podia tenir èxit en un país com França. Així doncs, es va establir a París on se li van obrir les portes de la Òpera de París. A París, Gluck va estrenar Iphigénie en Aulide (1774) i va reformar les seves obres Orfeo, anomenant-la Orphée (1774), Alceste (1776) i Armide (1777) i Iphigénie en Tauride. El fracàs de l’òpera Echo et Narcisse (1779) i un atac d’apopletgia el van fer tornar a Viena, on va ser amic dels Mozart, pare i fill i on, finalment, morí.