Calipso de Guido Morini

Guido Morini va néixer el 1959 a Milà. És un compositor, organista i clavicembalista italià. Acostuma a interpretar música italiana del segle XVII però amb un estil propi. El 2002 es va estrenar l’òpera Una Odisea que tracta sobre el retorn d’Odisseu (Ulisses) a Ítaca després d’haver lluitat durant deu anys a la guerra de Troia.

 Calipso era una nimfa, filla d’Atles i de Plèione, que es va enamorar d’Odisseu quan l’astut mariner tornava a Ítaca després dels deu anys de guerra de Troia. Quan Odisseu naufragà després de que els vents i la mala mar acabessin amb la seva nau, arribà inconscient a la costa de l’illa d’Ogígia. Allà Calipso l’acollí amablement i li oferí menjar i allotjament. Aviat sorgí l’amor entre Odisseu i la nimfa.

“Odisseu i Calipso” de Jeanot Bürgi (1980) a Utrecht

Van passar set anys gairebé idíl·lics, sense cap preocupació i sentint un amor profund l’un per l’altre. Llavors Odisseu es va recordar de la seva Penèlope i el seu fill Telèmac que l’esperaven a Ítaca; per tant, havia de marxar d’Ogígia immediatament. Calipso li pregà que es quedés amb ella, fins i tot prometent-li la immortalitat. Però Odisseu no es deixà enganyar més per la bella Calipso. Calipso va haver d’acceptar la decisió del seu estimat perquè així ho volgué Zeus. Finalment, amb llàgrimes als ulls, Odisseu abandonà per a sempre més a la dona amb qui havia viscut set anys de la seva vida.

 Aquí trobem una de les cançons de l’òpera anomenada “Calypso la bella” en què parla sobre el moment de la separació entre Odisseu i Calipso:

Imatge de previsualització de YouTube

DICITANCELLO VUJE
Dicitencello a ‘sta cumpagna vosta
ch’aggio perduto ‘o suonno e ‘a fantasia…
ch”a penzo sempe,
ch’è tutt”a vita mia…
I’ nce ‘o vvulesse dicere,
ma nun ce ‘o ssaccio dí…

Rit.’A voglio bene…
‘A voglio bene assaje!
Dicitencello vuje
ca nun mm”a scordo maje.
E’ na passione,
cchiù forte ‘e na catena,
ca mme turmenta ll’anema…
e nun mme fa campá!…

Dicitencello ch’è na rosa ‘e maggio,
ch’è assaje cchiù bella ‘e na jurnata ‘e sole…
Da ‘a vocca soja,
cchiù fresca d”e vviole,
i’ giá vulesse sèntere
ch’è ‘nnammurata ‘e me!

Rit.’A voglio bene…
‘A voglio bene assaje!
Dicitencello vuje
ca nun mm”a scordo maje.
E’ na passione,
cchiù forte ‘e na catena,
ca mme turmenta ll’anema…
e nun mme fa campá!…

Na lácrema lucente v’è caduta…
dicíteme nu poco: a che penzate?!
Cu st’uocchie doce,
vuje sola mme guardate…
Levámmoce ‘sta maschera,
dicimmo ‘a veritá…

Te voglio bene…
Te voglio bene assaje…
Si’ tu chesta catena
ca nun se spezza maje!
Suonno gentile,
suspiro mio carnale…
Te cerco comm’a ll’aria:
Te voglio pe’ campá!…
Dicitencello a ‘sta cumpagna vosta
ch’aggio perduto ‘o suonno e ‘a fantasia…
ch”a penzo sempe,
ch’è tutt”a vita mia…
I’ nce ‘o vvulesse dicere,
ma nun ce ‘o ssaccio dí…

Rit.’A voglio bene…
‘A voglio bene assaje!
Dicitencello vuje
ca nun mm”a scordo maje.
E’ na passione,
cchiù forte ‘e na catena,
ca mme turmenta ll’anema…
e nun mme fa campá!…

Dicitencello ch’è na rosa ‘e maggio,
ch’è assaje cchiù bella ‘e na jurnata ‘e sole…
Da ‘a vocca soja,
cchiù fresca d”e vviole,
i’ giá vulesse sèntere
ch’è ‘nnammurata ‘e me!

Rit.’A voglio bene…
‘A voglio bene assaje!
Dicitencello vuje
ca nun mm”a scordo maje.
E’ na passione,
cchiù forte ‘e na catena,
ca mme turmenta ll’anema…
e nun mme fa campá!…

Na lácrema lucente v’è caduta…
dicíteme nu poco: a che penzate?!
Cu st’uocchie doce,
vuje sola mme guardate…
Levámmoce ‘sta maschera,
dicimmo ‘a veritá…

Te voglio bene…
Te voglio bene assaje…
Si’ tu chesta catena
ca nun se spezza maje!
Suonno gentile,
suspiro mio carnale…
Te cerco comm’a ll’aria:
Te voglio pe’ campá!…

Cultura Clàssica ESO 2018/2019

 

Publicat dins de General, Guerra de Troia, Procedite | Etiquetat com a , , | Deixa un comentari

Les Troyens, d’Hector Berlioz

Aprofitant el treball a l’aula del dia de Santa Cecília sobre el “Cicle Troià en la música” he estirat del fil dels referents amb aquesta òpera de Berlioz de 1890, que està basada en els capítols I, II i IV de l’Eneida de Virgili.

Imatge de previsualització de YouTube

Tal i com podeu veure en aquest altre vídeo, apareix una versió de Les Troyens estrenada el 2009, produïda per la Fúria dels Baus que va tenir molt d’èxit i acceptació per diversos països:

Imatge de previsualització de YouTube

Cultura clàssica 4t ESO curs 2018/2019

 

Publicat dins de General, Guerra de Troia, Procedite | Etiquetat com a , | Deixa un comentari

Poliuto de Gaetano Donizetti

El Liceu va presentar dia 13 de gener de 2018 en versió concert l’òpera en tres actes Poliuto de Gaetano Donizetti. Poliuto (també coneguda com a I martitiLes martyrs o Paolina e Poliuto) amb llibret de Salvadore Cammarano, a partir de la tragèdia Polyeucte de Pierre Corneille. A Poliuto, òpera marcada per la tragèdia, els protagonistes, Paolina i Poliuto, acaben units per l’amor i també la mort. Gaetano Donizetti la va compondre el 1838 per al teatre San Carlo de Nàpols, però no va passar la censura del govern Borbó i no es va estrenar al mateix teatre fins al 1848, set mesos després de la seva mort. En canvi, el compositor sí que va poder veure la versió francesa i amb algunes modificacions que va fer amb el títol de Les martyrs i que es va estrenar el 1840.

Algunes de les raons per les quals Poliuto no es representa més sovint són que la història pot semblar complicada i que necessita cantants excel·lents. “Em sap greu que no es faci més sovint, perquè és un obra potent i és millor que altres que veiem més sovint”, explica Scheppelmann. “És molt diferent de moltes altres del repertori, poder escoltar-la és una oportunitat extraordinària”, explica Vivani. “Potser no es representa gaire sovint perquè demana un tenor de dimensions wagnerianes, i nosaltres el tenim”, conclou Radvanovsky.“S’hauria de representar més, perquè és molt potent musicalment i dramàticament, i per als cantants els papers són molt gratificants i interessants”, diu la directora del teatre, Christina Scheppelmann, que ha reunit tres noms destacats al capdavant del repartiment: la soprano Sondra Radvanovsky (Paulina), el tenor Gregory Kunde (Poliuto) i el baríton Gabriele Vivani (Severo). El repartiment també inclou Josep Fadó (Felice, el pare de Paolina), Rubén Amoretti (Callistene, un sacerdot de Júpiter), Alejandro del Cerro (Nearco, un amic de Poliuto) i Sun Min Kang i Miquel Rosales, que interpreten dos cristians. El director musical serà Daniele Callegari.

D’esquerra a dreta: Gregory Kunde, Sondra Radvanovsky i Gabriele Vivani. / LICEU

L’acció de Poliuto transcorre a Mitilene, sota domini romà. Paolina és la filla d’un governador de la zona i està casada amb Poliuto, un noble convertit al cristianisme. La tragèdia esclata quan el pare de Paolina, Felice, condemna a mort tots els conversos al cristianisme, i, d’altra banda, quan el procònsol Severo torna a la ciutat i descobreix que Paolina s’ha casat amb un altre home. A més, l’actitud del sacerdot Callistene respecte Paolina està marcada pel despit perquè ella l’havia rebutjat en el passat.

“És molt important per al món que ara es representi una òpera de temàtica religiosa. Necessitem mirar a les nostres arrels i al que és important. Poliuto parla de la tradició i de ser fidel al propi país i a les pròpies creences”, afirma Sondra Radvanovsky, que torna actuar al Liceu al costat de Gregory Kunde després de la Norma que van protagonitzar l’any 2015. “El paper de Poliuto és un dels més dramàtics de Donizetti, que demostra en aquesta obra el seu mestratge, el domini absolut de l’ opera seria i per què va ser un dels compositors més importants de la seva època. I també es pot observar que va ser un precursor de Verdi”, diu Kunde. “Quan l’escoltes sents la marxa triomfal d’ Aida ”, subratlla Radvanovsky. Tot i que Paolina i Poliuto són els grans protagonistes de la història, el paper de Severo també és cabdal. “El rol del baríton en aquesta òpera és preciós, és dels que està més ben escrit. En altres està més circumscrit a un moment determinat, però aquí té un fil musical i filosòfic que es desenvolupa des del començament fins al final”, afirma Gabriele Vivani.

Publicat dins de General, Procedite | Deixa un comentari

Mozart “Cerere placata II, 5”

El recitatiu i ària de concert “Bella mia fiamma, addio!…Resta, oh cara!” k.528 va ser introduït per Wolfgang Amadeus Mozart en el catàleg de les seves obres, a l’època de Don Giovanni (1987),  el 3 de novembre de 1787 a Praga.

Aquesta escena, escrita en Do Major s’inicia amb un recitatiu en mi major acompanyat sols d’un quartet de cordes, està  basada en el text “Cerere placata! II, 5 de Michelle Sarcone per a Josepha Duschek, soprano amiga de Mozart.

Descriu el comiat entre Tità i Prosèrpina. La dea Ceres ha condemnat a mort Tità per haver raptat la seva filla Prosèrpina. Tità s’acomiada de la seva estimada amb paraules tendres de consol i li mana d’acceptar el destí i de buscar la felicitat amb un nou espós. “Ricordati di me”, tanmateix, impregna la tensa escena de patetisme; però, de seguida, se’n desdiu i suplica a la noia que el seu record turbi la seva existència. Després, es dirigeix a Ceres i li diu que està disposat a acceptar el seu destí: la mort i s’acomiada dels presents.

 Mozart vs Haydn II 

 

[Recitativo]

TITANO:

Bella mia fiamma, addio; non piacque al cielo
Di renderci felici. Ecco reciso,
Prima d’esser compito,
Quel purissimo nodo,
Che strinsero fra lor gli animi nostri
Con il solo voler.
Vivi; cedi al destin, cedi al dovere.
Dalla giurata fede
La mia morte t’assolve;
A più degno consorte… oh pene! unita
Vivi più lieta e più felice vita.
Ricordati di me; ma non mai turbi
D’un infelice sposo
La rara rimembranza il tuo riposo.
Regina, io vado ad ubbidirti; ah tutto
Finisca il mio
(*) furor col morir mio.
Cerere, Alfeo, diletta sposa, addio!

[Aria]

(a Proserpina)
Resta, oh cara; acerba morte
Mi separa, oh Dio! da te.
(a Cerere)
Prendi cura di sua sorte,
Consolarla almen procura.
(ad Alfeo)
Vado… ahi lasso! addio per sempre…
Quest’affanno, questo passo
È terribile per me.
Ah! Dov’è il tempio, dov’è l’ara?
(a Cerere)
Vieni, affretta la vendetta!
Questa vita così amara
Più soffribile non è.
(a Proserpina)
Oh cara, addio per sempre!

TITÀ:

Bella estimada, adéu. No li va plaure al cel
de fer-nos feliços. Heus aquí trencat,
abans de completar-se,
el sagrat lligam
que només amb la voluntat
estrenyia les nostres ànimes.
Viu; sotmet-te al destí, accepta el teu deure.
La meva mort t’allibera
de la fe que em vas prometre;
unida a un marit més digne… oh dolor!
viu una vida més alegre i feliç.
Recorda’t de mi, però no permetis
que la memòria d’un espòs desgraciat
torbi la teva pau.
Reina, me’n vaig per obeir-te. Ah! Que tot
el teu
 furor s’acabi amb la meva mort.
Cerere, Alfeu, estimada esposa, adéu!

[Ària]

(a Prosèrpina)
Queda’t, oh estimada; l’amarga mort
em separa, oh Déu, de tu.
(a Cerere)
Tingues cura de la seva sort;
intenta almenys consolar-la.
(a Alfeu)
Me’n vaig… ai las! Adéu per sempre…
Aquest turment, aquesta situació
són terribles per a mi.
Ah! On és el temple? On és l’altar?
(a Cerere)
Vine, apressa la venjança!
Aquesta vida tan amarga
no la puc sofrir més temps.
(a Prosèrpina)
Oh estimada, adéu per sempre!

 

 

  • Quines referències clàssiques hi trobeu?
  • A quin episodi mític fa referència? A quin moment?
  • Quines diferències hi ha respecte el rapte de Prosèrpina i el retorn amb la seva mare Ceres?
  • Quin paper interpreta la cantant? En quin moment? On?  Davant la presència de qui?
Publicat dins de General, Procedite | Etiquetat com a , , , , , | Deixa un comentari

ALBA ETERNA (ÒPERA) d’Albert Guinovart

“Alba eterna (òpera)” al Palau de la Música Catalana

Aquesta setmana he anat al Palau de la Música Catalana a veure Alba eterna, una òpera en català d’Albert Guinovart, compositor de qui sóc molt “fan”. L’argument és d’una bellesa que em va colpir profundament: un matrimoni rep amb joia la notícia que el seu fill únic s’ha enamorat i vol casar-se amb la jove. El fill demana al pare –rellotger de professió- que construeixi un rellotge que aturi el temps, perquè el noi vol viure eternament aquest moment de felicitat, i el preocupa el pas del temps; de fet ell i l’Alba ara són joves i bells… La noia és ballarina i viu en un teatre, un lloc on el temps s’atura… Quan el rellotger veu la promesa del seu fill en queda corprès i la seva esposa se n’adona i vol robar la bellesa de la ballarina, bellesa que ella ha perdut amb el pas del temps… Hi ha una cosa que ningú sospita, la noia viu esclavitzada per la directora del teatre i allí és l’únic lloc on ella pot mantenir la seva bellesa i joventut… La seva futura sogra quan s’adona de la situació decideix ajudar-la oblidant els seus propis anhels…

Em va cridar enormement l’atenció el gran nombre de referents clàssics de l’òpera, és evident que hi ha tòpics literaris com el Tempus fugit o el Carpe diem o un tipus d’amor tan grec com l’agapé … però resulta que la petjada del món clàssic apareix de manera explícita en els títols de les diferents escenes:
Escena II. “Beatus Ille
Escena VI. Regal de noces: “Carpe diem aeternam”
Escena VII. “In albis”
Escena X. “Tempus fugit ad eternam”
Escena XII. Tasca titànica i prometeica
Escena XV. “Sic transit gloria mundi”
En ple segle XXI els autors contemporanis necessiten el món clàssic per tal de crear uns referents col·lectius, uns llocs comuns on els homes d’arreu ens hi sentim identificats, ens sentim a casa… És aquest sentiment de pertinença el que ens uneix a les persones i ens fa veure que sense aquesta influència hauria estat impossible construir la nostra civilització. Ens sentim deutors d’un passat que ens fa una mica ciutadans d’arreu i, en un moment de la història on hi ha poderosos que ens tornen a parlar de l’orgull racial, jo em sento molt mediterrània, per tant grega, llatina, del nord d’Àfrica, del pròxim orient… sense oblidar la meva catalanitat… Tots som deutors del món grecollatí, i els qui estimem la cultura ho valorem intensament.
VALETE

Maria del Mar Olivé
Professora de Llengua Catalana i de Clàssiques
Institut Premià de Mar

Publicat dins de General, Procedite | Etiquetat com a , | 2 comentaris

Philémon et Baucis de Charles Gounod

Charles Gounod (París, 1818 – Saint-Cloud, Illa de França, 1893) fou un compositor, director i organista francès. Tot i ser principalment conegut per l’òpera Faust i per un Ave Maria que va ser escrit com a contrapunt per al primer preludi de El Clavecí ben Temprat de J.S.Bach, va compondre en pràcticament tots els gèneres de l’època, tant profans com religiosos. Va ser un dels compositors més prolífics i importants de la segona meitat del segle XIX.

Charles Gounod va fer una obra relacionada amb el mite ovidià dels dos vellets hospitalaris tot i ser pobres, Filèmon i Baucis. La seva òpera Philémon et Baucis  en tres actes tenia libret de Jules Barbier i Michel Carré. Es basa en els relats de Baucis i Filèmon tal com la relata La Fontaine (derivada al seu cop del Llibre VIII de Les Metamorfosis d’Ovidi i que nosaltres hem llegit a Narracions de mites clàssics). Es va estrenar en el theatre Lyrique de Paris el 18 de Febrer de 1860 degut a la situació política en 1859.

La decadència dels romans de Thomas Couture, que va inspirar l’escena per fer el segon acte afegit. Obra situada al museu del Louvre (França)

Carlos Garcia 4 ESO Llatí

Publicat dins de General, Procedite | Etiquetat com a , , , , | Deixa un comentari