04. El mite d’Orfeu

Orfeu és considerat únicament com a fill d’Eagre, però les tradicions discrepen sobre el nom de la seva mare. El més corrent és fer-lo passar per fill de Cal·líope, la musa que té més dignitat de les nou. De vegades, en comptes de Cal·líope es menciona Polímnia, o bé, tot i que no és tan freqüent, Menipe, filla de Tàmiris. Orfeu és de Tràcia ; és, com les musses, veïna de l’Olimp, on amb freqüència és representat cantant. En els monuments figurats porta el vestit de Tràcia. Els mitògrafs el presenten com un rei d’aquesta regió: dels bistons, dels odrisis, dels macedonis, etc. Orfeu és el cantor per excel·lència, el músic i el poeta. Toca la lira i la cítara, els quals se li atribueixen sovint. Quan no se li reconeix aquest honor, se li concedeix com a mínim augmentar el nombre de cordes de l’ instrument, que primer havien estat set i van passar a ser nou, ” per raó del nombre de muses”. Sigui pel que sigui, Orfeu sabia entonar cants tan dolços, que les feres el seguien, les plantes i els arbres s’inclinaven cap a ell, i suavitzava el caràcter d’homes ariscos.

Orfeu va ser sacerdot dels argonautes, però pel que més se’l coneix és per la seva tràgica història d’amor amb Eurídie.

Ens situem en l’època alexandrina. Eurídice és una nimfa (una dríade) o bé una filla d’Apol·lo. Passejant un dia per la vora del riu de Tràcia, va ser perseguida per Aristeu, qui va intentar violar-la. Al córrer per la gespa una serp la va mossegà i va morir. Orfeu, inconsolable, va descendir als inferns en busca de la seva esposa. Amb els accents de la seva lira encanta no només els monstres del Tàrtar, sinó inclòs els déus infernals. Els poetes rivalitzen en imaginació per descriure els efectes de aquesta música divina: la roda d’Ixió deixa de girar; la roca de Sísif queda en equilibri; Tàntal s’oblida de la seva gana i la seva set, etc. Fins i tot, les nimfes Danaides deixen d’omplir el seu túnel sense fons. Hades i Persèfone accedeixen a restituir a Eurídice a un marit que dóna tals proves d’amor, però posen una condició: que Orfeu torni a la llum del dia, seguit de la seva esposa, sense girar-se a mirar-la abans d’haver sortit del regne infernal. Orfeu accepta i emprèn el camí. Ha arribat quasi a la llum del sol quan li assalta un terrible dubte: No s’haurà burlat Persèfone d’ell?  El segueix realment Eurídice? I es gira. Però Eurídice es desmaia i mor per segon cop. Orfeu intenta recuperar-la altre cop, però aquest cop Caront es manté inflexible i li impedeix l’accés al món infernal. Desconsolat, ha de reintegrar-se als humans.

Respecte la mort d’Orfeu hi ha diferents versions, la més corrent és que les dones tràcies el van matar perquè estaven geloses per la fidelitat a la memòria d’Eurídice.