ALBA ETERNA (ÒPERA) d’Albert Guinovart

“Alba eterna (òpera)” al Palau de la Música Catalana

Aquesta setmana he anat al Palau de la Música Catalana a veure Alba eterna, una òpera en català d’Albert Guinovart, compositor de qui sóc molt “fan”. L’argument és d’una bellesa que em va colpir profundament: un matrimoni rep amb joia la notícia que el seu fill únic s’ha enamorat i vol casar-se amb la jove. El fill demana al pare –rellotger de professió- que construeixi un rellotge que aturi el temps, perquè el noi vol viure eternament aquest moment de felicitat, i el preocupa el pas del temps; de fet ell i l’Alba ara són joves i bells… La noia és ballarina i viu en un teatre, un lloc on el temps s’atura… Quan el rellotger veu la promesa del seu fill en queda corprès i la seva esposa se n’adona i vol robar la bellesa de la ballarina, bellesa que ella ha perdut amb el pas del temps… Hi ha una cosa que ningú sospita, la noia viu esclavitzada per la directora del teatre i allí és l’únic lloc on ella pot mantenir la seva bellesa i joventut… La seva futura sogra quan s’adona de la situació decideix ajudar-la oblidant els seus propis anhels…

Em va cridar enormement l’atenció el gran nombre de referents clàssics de l’òpera, és evident que hi ha tòpics literaris com el Tempus fugit o el Carpe diem o un tipus d’amor tan grec com l’agapé … però resulta que la petjada del món clàssic apareix de manera explícita en els títols de les diferents escenes:
Escena II. “Beatus Ille”
Escena VI. Regal de noces: “Carpe diem aeternam”
Escena VII. “In albis”
Escena X. “Tempus fugit ad eternam”
Escena XII. Tasca titànica i prometeica
Escena XV. “Sic transit gloria mundi”
En ple segle XXI els autors contemporanis necessiten el món clàssic per tal de crear uns referents col·lectius, uns llocs comuns on els homes d’arreu ens hi sentim identificats, ens sentim a casa… És aquest sentiment de pertinença el que ens uneix a les persones i ens fa veure que sense aquesta influència hauria estat impossible construir la nostra civilització. Ens sentim deutors d’un passat que ens fa una mica ciutadans d’arreu i, en un moment de la història on hi ha poderosos que ens tornen a parlar de l’orgull racial, jo em sento molt mediterrània, per tant grega, llatina, del nord d’Àfrica, del pròxim orient… sense oblidar la meva catalanitat… Tots som deutors del món grecollatí, i els qui estimem la cultura ho valorem intensament.
VALETE

Maria del Mar Olivé
Professora de Llengua Catalana i de Clàssiques
Institut Premià de Mar