Category Archives: formació

Concepció personal de la funció docent i formació del professorat

Leave a reply

1. La nostra concepció personal de la funció docent s’ha format al llarg de la nostra vida escolar, molt abans de la nostra formació professional.

2. La concepció personal de la funció docent està implícita en la nostra pràctica docent, no és necessàriament un saber conscient.

3. La concepció personal de la funció docent està dotada de coherència respecte a la nostra personalitat i s’expressa a través dels nostres “hàbits docents” i els nostres valors.

4. Els canvis substantius de la nostra concepció docent necessiten molt de temps i un aprenentatge profund i significatiu.

5. Modificar els elements fonamentals de la nostra concepció docent implica canviar la nostra cultura escolar i els nostres valors.

6. L’enriquiment dels coneixements i la reflexió sobre la pròpia pràctica es produeixen en interacció social i en contextos de realitat.

7. La complexitat actual de l’educació no pot ser abordada amb les eines didàctiques i pedagògiques que ens han precedit.

8. No hi ha un paradigma fort de referència sobre l’educació, però hi ha molts coneixements, experiències i sabers acumulats.

9. La formació del professorat ha d’oferir idees i pràctiques en qualitat de testimoni i no com a models o exemples a seguir.

10. La formació del professorat ha d’incorporar les consideracions dels professors que la reben, perquè en educació les poques coses que sabem les sabem entre tots.

Formació

UrbanLabs al Citilab de Cornellà

Leave a reply

Tres conferències (Esteve Almirall, Alberto Ortiz de Zárate, Michel Bauwens) + quinze presentacions breus + sis grups de treball = 100 persones inquietes i creatives a UrbanLabs en el Citilab.

Taller UrbanLabs educació digital

Enric Sanabre em va proposar d’encarregar-me del taller d’educació digital. Un repte i un compromís. No sóc la persona adequada per a valorar-ho, però jo vaig aprendre moltes coses. I en vaig pensar d’altres.

Si no coneixes Citilab et pensaràs que és un niu de tecnòlegs, pero no és veritat: és un exemple de bona pedagogia que posa al centre les persones i els seus projectes.

Trobada de professors de música de l’ESO

Leave a reply

El dissabte 5 d’abril vam fer una trobada informal de professors de música d’educació secundària. L’equip de música de l’ICE vam convidar “a casa nostra” als professors de música d’institut. Per a nosaltres ja va ser un primer èxit el nombre d’assistents, doncs vam superar les nostres expectatives inicials. Espero que el matí fos també profitós per a tothom i que de l’intercanvi de coneixences i de propostes tothom en marxés content.

Educacio musical a ESO

Per a nosaltres era un repte organitzar una trobada amb l’objectiu de “trobar-nos i conversar“. Era un encontre sense conferències, uns tallers sense “continguts” i un objectiu intangible. No era fàcil. Volíem que els assistents pugessin intervenir, però el nombre tant elevat exigia alguna organització i alguna metodologia que organitzes la conversa. Vam fer una adaptació casolana de la tècnica del metaplan, bo i aprofitant les nostres experiències de treball en grup amb els alumnes. Vam aprofitar-ho per a fer un diagnòstic de la situació de la música i fer una primera recollida de propostes. Fins i tot, vam acordar redactar unes conclusions, sumant les aportacions dels tres tallers. I si, finalment, pensem entre tots que aquestes conclusions tenen prou entitat, podem presentar-les al 2n Congrés Internacional de Música de Catalunya per a deixar constància de la veu dels professors i professores de música a l’ESO. Personalment crec que faltaria una segona trobada per a convertir les propostes en projectes, però això és un altre assumpte…

Com a coordinador del grup estic força content, perquè més enllà de la trobada, penso que hem aconseguit ser un equip: tots podem fer les coses, repartir-nos la feina, assumir responsabilitats en la nostra mesura. En la presentació-resum tots sortim en algun moment. Això no s’improvisa, ens ha costat tres cursos. Encara hi ha molt per fer, però tinc la sort de coordinar un grup petit amb molta empenta, il·lusió i capacitat de treball.

| View | –

Escola 2018

Leave a reply

Darrerament l’educació ha passat a primer pla en els mitjans de comunicació arran de l’Informe PISA, del l’estudi sobre el professorat a Catalunya elaborat per la Fundació Jaume Bofill o de la vaga de docents convocada per a rebutjar les Bases de la nova llei d’educació de Catalunya.


Creiem que és una oportunitat per a convertir aquesta actualitat en un moment de reflexió i d’acció positiva en favor de la millora de l’educació del nostre país.

Un grup de docents ens hem proposat fer-ho a través dels nostres blocs mitjançant una proposta oberta a la participació de tothom:

Etiqueta ESCOLA2018

Etiqueta de l’escola que volem. Una proposta col·lectiva basada en aportacions positives, personals i creatives sobre l’educació que volem d’aquí a 10 anys. Siguis del col·lectiu de pares, de mestres o d’estudiants, participa i fes sentir la teva veu a través del teu bloc.

Les propostes que vulguin acollir-se a aquesta denominació haurien de procurar tenir aquestes característiques:

1. Propostes positives, no crítiques. No parlem de l’educació que tenim, sinó de la que volem. Somia i proposa: el futur el construïm entre tots.

2. Propostes personals, no refetes. No enllacis articles interessants, opinions d’altres, referències alienes, sinó enriqueix-los amb la teva aportació. Sigues personal i glosa, comenta, proposa segons el teu propi punt de vista.

3. Propostes creatives, no convencionals. No podem canviar les coses si ho fem tot igual que ho hem fet fins ara. Cal començar a pensar de noves maneres. Crea i explora, les noves situacions demanen noves idees.

Si la teva aportació reuneix les tres característiques, sigui breu o extensa, plena de seny o bé de rauxa, etiqueta-la escola2018. Afegeix també altres etiquetes que orientin sobre el tipus de contingut: proposta, referència, bona pràctica, reflexió, etc.


Et convidem a publicar-la també en aquest bloc col·lectiu. Un bloc que recollirà totes les aportacions que s’hi vulguin incorporar.

Com fer-ho:

  1. Escriu la teva aportació en un correu electrònic.
  2. Posa el títol del teu post en l’assumpte del correu que ens envies.
  3. Al peu del correu, escriu escola2018 (i en cas que tinguis bloc, l’adreça amb un hipervincle al post original).
  4. Envia el correu a educadorsblocaires.escola2018 [aquí va l’arrova sense espais] blogger.com
  5. Visita Escola 2018, el bloc col·lectiu.
  6. Llegeix la teva aportació! Fer l'ullet
  7. No cal, doncs, tenir un bloc per a fer aportacions: envia un correu electrònic i les tecnologies faran la resta.


Si també vols ajudar-nos a difondre la campanya, afegeix el rètol al teu post o al teu bloc.


–Més rètols–

Moltes gràcies!

Aquesta iniciativa col·lectiva culminarà en una Trobada d’educadors blocaires.

L’organització Lacenet celebra enguany el seu 10è aniversari i s’ha ofert a acollir aquesta trobada el dissabte 17 de maig a Callús (Manresa).

Si tens un bloc i vols trobar-te amb altres educadors, no hi pots faltar!

Per assistir-hi, adreça’t al wiki que hem preparat per acollir-la. En ell anirem publicant les darreres novetats i l’organització definitiva de la trobada d’educadors blocaires.

Una salutació molt cordial de l’equip impulsor de la proposta Escola2018 i organitzador de la trobada,


Ramon Barlam
Marià Cano
Boris Mir
Irene Pelegrí
Anna Pérez
Àngel Solans
Artur Tallada

Segones Jornades Webquest, tres consideracions

5 Replies

Voldria fer tres consideracions personals sobre les Segones Jornades Webquest organitzades per l’associació WebQuestCat i l’ICE de la UAB, a més a més de felicitar els organitzadors com ja han fet altres companys, als quals m’afegeixo de cor: l’Anna Pérez, la Núria Cervera, en Pitu Martínez, la Lourdes Domenech i en Jordi Adell.

WebQuestCat

[imatge via]

La primera. Es constata clarament que les bones WebQuest formen part d’una família més gran, formada per moltes propostes didàctiques que utilitzen les tecnologies per a renovar les pràctiques d’aula. Crec que els tallers amb més inscrits eren aquells que anaven més enllà de les Webquest. Magister dixit: “les TIC són el tren, la pedagogia són les vies”. Jo potser hauria dit “camins”, i que el camí és la didàctica. La pedagogia abraçaria més àmbits que no pas les vies: els destins del viatge, la naturalesa dels viatgers, etc. Però amb les metàfores no s’hi val a badar, cal aturar-les just abans que, en lloc d’il•luminar-nos, ens enlluernin!
La brillant conferència d’en Fernando Garcia Páez -en total sintonia amb en Jordi Adell- va ser una prova palpable que tot això només té sentit des d’una visió renovada de l’educació i de les didàctiques. Adell, en el seu taller de la tarda, també va incidir en la idea que és més important la concepció pedagògica de tot plegat que no pas el coneixement de l’eina. Si hi ha persones que fent WebQuest arriben a transformar la seva escola, benvingudes siguin les WebQuest!

La segona. La gent arribava tard als tallers, als dinars, a les xerrades perquè tenia ganes de parlar amb altres persones, posar cara a projectes, conèixer l’autor de certa WebQuest, intercanviar parers, fer plans de col·laboració, etc. Les persones necessitem trobar-nos i intercanviar. Probablement hem de fer encara més networking dins dels tallers i aconseguir donar entrada a les aportacions dels assistents. La informació està a la xarxa, en les trobades estan les persones. Aprofitem-ho!

La tercera. El canvi no sortirà de les institucions. En moltes iniciatives, les institucions van al darrera. El canvi el fareu/farem nosaltres, si voleu, sumant amb les institucions. Compto que, en moltes coses us/ens aniran al darrera, però no importa massa. Sempre ha estat així. Em conformaria si, almenys, tinguessin l’habilitat de saber encarar la vela cap on bufa el vent (aquells que vau sentir en Sebastià Capella m’entendreu). I el nostre repte és superar iniciatives individuals i personalismes per tal d’ajuntar-nos i sumar. Crec que en les jornades es va apostar per aquesta via, però cal aprofundir-la molt més. Sumar infantil, primària, secundària i universitats, sumar pares, mares i docents, sumar recursos tecnològics i projectes pedagògicament potents, sumar escola pública i escola concertada… Les xarxes, si ho fem bé, ens ajudaran a multiplicar. I ho necessitarem, perquè, de professors, n’hi ha vuitanta mil i queda molta feina per fer.

M’he deixat les parts fosques a la calaixera, no volia trencar l’entusiasme que es respira. A més a més dels pros, sempre cal pensar en els contres. Però avui, no toca.

Aprendre, a Callús

Leave a reply

[slideshare id=320964&doc=aprendre-1206461886202101-4&w=425]

En la re-visió de la presentació va passar una cosa que ja esperava: crida més l’atenció veure fotografies dels alumnes que no pas rellegir les idees-clau que acabes d’exposar. Cosa que no només indica el poder de la imatge sinó, sobretot, el poder dels vestigis de la realitat tangibles per damunt de les frases sentencioses…

En Ramon obre el foc –gràcies, Ramon- en la primera diapositiva: potser en realitat la concepció constructivista no és un paradigma tan acceptat com afirmo, i molt menys en la pràctica de les nostres aules. I té raó, tot i que, com a paradigma de l’aprenentatge –que no de la didàctica o la pedagogia- no hi ha cap alternativa que se li oposi en el camp de la psicologia cognitiva.

Sobre “l’aprenentatge en el cap” ho tenim clar: potser és una evidència a l’hora de parlar-ne, però els fets ens diuen una altra cosa. Mestres i, sobretot, pares i mares són víctimes de la sobrevaloració dels dossiers escolars i dels treballs acabats que arriben a casa. Carteres plenes i caps buits? Certament, cal una pedagogia de l’aprenentatge entre els mestres… i entre els pares i les mares!

Els dossiers esdevenen una llosa a infantil i els llibres de text, a primària i a secundària.

El tema de l’avaluació és molt complicat. Jo crec que és un tema central: digue’m com avalues i et diré què ensenyes! Alumnes de l’aula d’acollida que expliquen el seu país d’origen a la resta dels companys, amb una bona presentació i un català precari però comunicatiu no aproven Ciències Socials perquè “els falta un examen que no han fet”. Algú apunta que el canvi que va suposar el “progressa adequadament” no va tenir cap incidència en les pràctiques reals, com bé mostra el fet que hem tornat a utilitzar les qualificacions tradicionals. (Sempre m’he preguntat com sap un mestre quin és el progrés adequat…).

Em demanen pels companys, pels altres professors. Sempre em passa en les xerrades i en els cursos. Amb els anys ho tinc clar: només pots treballar amb els mestres mig convençuts. I els alumnes són els més convincents. Fem bé la nostra feina i els nostres alumnes seran els nostres millors advocats. Deixem que les coses que fem bé es mostrin a través del judici i del parer dels nostres alumnes. A més a més, això és la prova definitiva: els alumnes defensen les coses que els ajuden a aprendre. No tenen un pèl de tontos, els alumnes…

– I no és millor treballar en equip?
– Millor? Treballar en equip és sensacional!
– Llavors…
– L’equip no és una condició prèvia per a fer coses diferents, però pot ser-ne una afortunada conseqüència! Així que el que ens cal és posar-nos a caminar. Ja trobarem companys de viatge.

“Hi ha mestres que tallen les ales als seus alumnes perquè se senten qüestionats”. Caram, això és seriós. Una companya professora que ha fet psicoanàlisi em va explicar que les coses que menys tolerem dels nostres alumnes són aquelles que posen en evidència les nostres debilitats. Crec que pot aplicar-se a aquest cas…

Surt la diversitat. Un fenomen extremadament complex. Jo discrepo una mica del concepte de diversitat que fem servir, com si “de diversitat” fossin només determinats alumnes. Quan vaig omplir per primera vegada els papers de l’escola del meu fill gran, em van demanar si considerava que el meu fill necessitava “atenció especial”. La sensatesa de la meva dona em va tornar a la realitat. Honestament, no tots els nens necessiten atenció especial?

Ja ho deia Tonucci que sota els diversos amaguem un eufemisme: els diversos són els tontos, els pobres i els ganduls. És dur el tema de la diversitat. Explica en Ramon l’experiència d’un exalumne que va retornar al centre després d’abandonar el sistema escolar, anys després. La conversa amb els companys que havien restat a l’institut fou molt enriquidora per a tothom.

Acabem passant les darreres fotografies. En blanc i negre, les imatges prenen un to més moderat, més poètic. Comento que les coses que explico no són mentida, però tampoc no són la realitat. La realitat s’ordena amb les nostres paraules i en fem una tria acurada: ensenyem la nostra millor faceta, els punts forts… M’aturo a la imatge dels meus tres gitanos, entranyables. Comento les seves postures, tan vitals, tant poc acadèmiques, les seves ganes rialleres… de no fer res. Riem amb afecte. Però copsem també, en un silenci dens, la dificultat d’ensenyar, de fer de mestre.

Acabo amb un comentari que em va adreçar un home gran, de Callús, que va seguir amb interès la xerrada, tot i que em va avisar de bon començament: “Jo vinc, però no sóc mestre”. En algunes xerrades reparteixo unes petites fitxes Miquelrius –sí, sí, encara existeixen!- per tal que els assistents facin les preguntes per escrit. Érem poquets i no calia, però jo ho tenia preparat i vaig fer-ho innecessàriament… “Et torno la fitxa –em va dir, atansant-se-, hi he apuntat les dues idees que m’han semblat interessants:

– S’aprèn fent, però fent mentalment i activament amb el cap.

– Cada alumne té una singular forma d’aprendre.

Guardo la fitxa i un magnífic record de la bona acollida que em van fer a Callús.

Gràcies a tots!

[L’exposició sencera]

Màster de Professor d’Educació Secundària

Leave a reply

Màster de Professor d’Educació Secundària Obligatòria i Batxillerat, Formació Professional i Ensenyament de Llengües

Com a complement d’un acord del Consell de Ministres del 14 de desembre, el proppassat 29/12 el BOE va publicar l’Ordre Ministerial en què es defineixen els objectius i els continguts del Màster que ha de substituir el CAP en el marc de l’anomena’t “procés de Bolonya”.

Es tracta d’un curs de 60 crèdits europeus amb tres mòduls, un de comú format per matèries de caire psicosociopedagògic, un altre de didàctica específica i de complements de formació i un pràcticum. Per inscriure’s al curs els alumnes hauran de demostrar el coneixement d’una llengua estrangera i dels continguts disciplinaris de l’àrea triada, en cas de no posseir una titulació adient.

La posada en marxa d’aquest Màster a l’Autònoma culminarà el procés de transició de la formació inicial del professorat de secundària que l’ICE i la Facultat de Ciències de l’Educació varen engegar a mitjans dels 90.

via

Dos breus apunts:

– Més de 10 anys per a canviar una formació inicial que tothom ha trobat sempre molt insuficient. Déu ni do!

– Ha quallat l’opció de fer-se professor després de les carreres universitàries en lloc de fer-ho durant les carreres universitàries. Penseu per un moment tot el que això significa…