TEMA 5. EL ROMANTICISME

1. El Romanticisme: orígens i característiques.

2. El preromanticisme. Sturm un Drang.

   2.1. Johann Christoph Friedrich von Schiller.

   2.2. Johann Wolfgang Goethe.

3. La poesia romàntica.

   3.1 La poesia romàntica alemanya: Hölderlin, Novalis.

   3.2. La poesia romàntica anglesa: els precedents, les dues generacions de romàntics, lord Byron, Shelley i Keats.

   3.3 La poesia romàntica francesa: Víctor Hugo.

   3.4. La poesia romàntica italiana: Giacomo Leopardi.

4. La novel·la romàntica.

   4.1. Walter Scott

   4.2. Alexandre Dumas.

   4.3. Víctor Hugo.

   4.4. Mary Shelley.

5. El teatre romàntic

    

   1. El romanticisme: orígens i característiques.

   Les primeres manifestacions del Romanticisme aparegueren a Anglaterra i a Alemanya a finals del segle XVIII. Posteriorment, en el primer terç del segle XIX, s’extengué per França, Itàlia i Espanya.

   Tot i que al principi fou un moviment exclusivament literari, la seva estètica arribà molt aviat a altres àmbits, com a música o la pintura.

   El romanticisme dominà pràcticament tot el segle XIX, tot i que a l’últim terç hagué de conviure amb el REALISME. També en aquest últim terç es fragmentà en distintes corrents que s’agrupen amb el nom comú de postromanticisme: parnasianisme, simbolisme, decadentisme o prerafaelisme.

   El Romanticisme es caracteritzà des del començament per la reivindicació del JO, per la voluntat dels poetes de donar a conèixer les seves experiències personals i de posar fi a la sensació de poca sinceritat de la literatura precedent.

   En tot moment queda molt clara la voluntat d’explorar totes les possibilitats de l’art, com l’objectiu d’expressar els èxtasis i els turments del cor i de l’ànima. PER TANT, ÉS UNA REACCIÓ DEL SENTIMENT CONTRA LA RAÓ, QUE ENALTEIX EL MISTERI I LA FANTASIA, I BUSCA L’EVASIÓ I L’EMBELESAMENT EN EL SOMNI, EL SUBLIM, L’EXOTISME I EL PASSAT.

   Aquesta definició de Romanticisme implica un seguit de trets que ajuden a caracteritzar el moviment:

   a) EL MAL DE SEGLE: aquesta expressió designa l’estat d’incertesa i d’insatisfacció dels escriptors romàntics. La incertesa procedeix de la desconnexxió entre les esperances i la realitat, i es manifesta en una alternança entre entusiasme i pena, en un estat de malenconia perpetu

   b) LA IMPORTÀNCIA DEL JO. L’escriptor romàntic es complau a analitzar i presentar els seus estats d’ànim, i mostra certa tendència a l’anàlisi del pas del temps i dels records. Buscant consol, el poeta romàntic se situa sovint en paisatges salvatges: prop del mar, sota una tormenta, en boscos profunds i misteriosos.

   L’escriptor romàntic està tancat al seu jo, li falta la capacitat de sortir de si mateix i de posar-se a la pell dels altres. Es queixa de soledat però, amb freqüència, no vol posar-hi remei i acostuma a caure en la bogeria o en la malaltia.

   c) La recerca de l’evasió. L’escriptor romàntic vol fugir d’un present que no li agrada, per la qual cosa el viatge es converteix en un dels grans temes del moviment. Sovintment, a més, es tracta d’un viatge sens fi: el que importa és el camí, molt més que l’arribada. Itàlia i Espanya foren les fonts d’exotisme romàntic, pels seus violents contrastos i les exaltades passions que s’hi volien veure. Fora d’Europa, el mite central de l’exotisme romàntic fou l’Orient, amb el seu misteri, la fascinació de les seves tradicions, els seus colors i els seus perfums.

   Val a dir també que fou important el viatge en el tems: moltes obres romàntiques estan ambientades a l’Edat Mitjana o al Renaixement, èpoques, per altra banda, que resulten més idealitzades que no pas reals.

   El viatge també pot tenir lloc en el món del somni, que satisfà un desig d’espiritualitat trencat per un món contemporani massa marcat per l’afany d’èxit material.

   d) Interioritat i espiritualitat. El moviment romàntic se sent atret per tot allò que tingui aires d’il·luminisme, esoterisme i ocultisme, elements que, al mateix temps, permeten una visió de l’univers distinta a la cristiana. En aquest sentit, cal tenir ben present que els escriptors romàntics, visceralment individualistes i egòlatres, difícilment accepten una ortodòxia basada en un cos de dogmes i garantida per l’autoritat d’una jerarquia. La seva religiositat és bàsicament de naturalesa sentimental i intuïtiva; el seu diàleg amb la divinitat comporta que no necessitin la mediació del sacerdot ni el formalisme dels rituals, i es desenvolupa en la intimitat de la consciència. Els romàntics descobreixen i adoren Déu en els astres, a les aigües del mar, a les muntanyes, al vent, als arbres i en els animals. El panteisme representa la forma de religiositat més freqüent en els romàntics.

   e) Interès pels valors patriòtics i nacionals. Una característica important a tota Europa és l’interès que mostra pel passat dels pobles i la recuperació de les seves arrels.

   L’interès per les distintes formes nacionals ha de relacionar-se amb el medievalisme, molt present també durant el Romanticisme. L’Edat Mitjana, època de gestació de les nacions europees, era en efecte la “primavera de l’espirit” característic de cada nació, el període històric en què aquest espirit s’havia mostrat en la seva puresa original, sense haver estat tacat per cap influència aliena. Per aquest motiu, la llengua, la literatura, l’art, el dret i les institucions medievals eren considerats l’expressió genuïna i natural de cada nació. El medievalisme romàntic influí àmpliament en la poesia (balades, romanços,…), a la novel·la i en els drames històrics, així com també exercí una poderosa influència en els estudis històrics i filològics. A Alemanya, per exemple, els germans Grimm recopilaren contes, llegendes o narracions heroiques i es preocuparen per la gramàtica de l’idioma.

   Des del punt de vista formal, el Romanticisme alliberà la creació literària de la coacció de les regles clàssiques, condemnà la teoria neoclàssica dels gèneres literaris i reaccionà de forma violenta contra la concepció dels escriptors grecs i llatins com a autors paradigmàtics, font i mesura de tots els valors artístics.

   Moltes formes literàries característiques del Neoclassicisme, com la tragèdia, les odes pindàriques i sàfiques, l’ègloga, etc.., entraren en decadència durant el romanticisme, mentre que es desenvoluparen especialment noves formes literàries com el drama, la novel·la històrica, la novel·la psicològica i de costums, la poesia intimista i filosòfica, el poema en prosa,etc.

   El llenguatge literari abandonà els artificis expressius d’origen mitològic, vertaders tòpics de la tradició literària, ja gastats i sense cap capacitat poètica, al mateix temps que s’aproximava a la realitat i a la vida. La mateixa tendència a la llibertat es manifestà en el terreny de la versificació.

 

1. EL PREROMANTICISME. STURM UND DRANG

   Les primeres manifestacions del Romanticisme europeu succeïren a començament del segle XIX, amb tot, hom coincideix a veure-hi un precedent en el moviment alemany STURM UND DRANG (“tempesta i ímpetu”). Es designa amb aquest nom UNA CORRENT A LA VEGADA POLÍTICA I LITERÀRIA DE LA SEGONA MEITAT DEL SEGLE XVIII, NASCUDA COM A RESPOSTA AL RACIONALISME QUE HAVIA DOMINAT FINS LLAVORS.

   L’STURM UND DRANG DESTACAVA LA SUPERIORITAT DELS SENTIMENTS I EXALTAVA LES EMOCIONS, PREFERINT LA PASSIÓ A LA RAÓ.

   COM A MOVIMENT CONTESTATARI DUT A TERME PELS JOVES, ES REVELAVA CONTRA LES AUTORITATS ALEMANYES I ELS PRÍNCEPS QUE DOMINAVEN I DIRIGIEN EL PAÍS. PRESENTAVA LA REVOLUCIÓ FRANCESA COM UN MODEL I CONSIDERAVA LA LLIBERTAT I ELS DRETS HUMANS COM A VALORS ESSENCIALS. BUSCAVA L’EMANCIPACIÓ DE L’INDIVIDU, REBUTJAVA LA VIDA PROFESSIONAL BURGESA I TAMBÉ LES CONCEPCIONS I ELS VALORS MORALS DEL MÓN BURGÈS.

   Els exponents destacats del moviment seran VON SCHILLER i GOETHE.

2. LA POESIA ROMÀNTICA.

   3.1 LA POESIA ROMÀNTICA ALEMANYA.

La poesia romàntica alemanya havia tingut un precedent en els autors de l’STURM UND DRANG. També es veié impulsada per la revista ATHENAEUM, on es publicaren les teories que August SCHLEGEL havia manifestat en els seus cursos sobre literatura i art a la universitat de Berlin, SEGONS LES QUALS LA POESIA ROMÀNTICA HAVIA DE SER UNA MANIFESTACIÓ MEDIEVAL, LLIURE DE LA INFLUÈNCIA CLÀSSICA.

La nòmina de poetes romàntics alemanys és àmplia però en destaquen bàsicament dos: HÖLDERLIN i NOVALIS

1. 1. FRIEDRICH HÖLDERLIN

No va pertànyer directament ni al classicisme ni al romanticisme però el seu pensament reflecteix elements comuns a tots dos. Comparteix amb el Classicisme el seu gust per LA BELLESA DE LA FORMA i L’EXALTACIÓ DEL MÓN GREC. L’arxipèlag, per exemple, considerat el seu millor poema, evoca amb gran plasticitat la Grècia clàssica com a símbol del seu ideal de món perfecte i d’aspiració lírica.

És romàntic el seu sentit místic de la natura, així com dels elements del panteó i les imatges cristianes. En aquest sentit cal dir que la seva poesia anà adquirint cada cop més tons pessimistes.

1. 1. 1. NOVALIS.

         La seva obra fou a la vegada literària, poètica i filosòfica. Publicà molt poques obres, tot i que és autor de milers de notes teòriques en què combina ciència, poesia, religió, política i filosofia. En aquest sentit, imaginà en l’esborrany general una forma específica de saviesa total en què l’art i, sobretot , la poesia són la clau de tot.

1. 1. LA POESIA ROMÀNTICA ANGLESA.

1. 1. 1. Els precedents.

La poesia romàntica anglesa té alguns precedents importants: autors com EDWARD YOUNG, THOMAS GRAY…

Amb tot, el poeta que marca l’entrada al romanticisme és WILLIAM COWPER.

1. 1. Les dues generacions de romàntics.

La poesia romàntica anglesa es manifesta en dues generacions de poetes:

a) LAKISTES. Així anomenats perquè els seus components residiren una temporada a la regió dels llacs al norest d’Anglaterra. Feren els seus poemes entre 1798 i 1815. Està representada per autors com WILLIAM WORDSWORTH i SAMUEL TAYLOR COLERIDGE.

B) Els poetes rebels.- Reben aquest nom per les seves actituds i idees. Formen part d’aquest grups autors com LORD BYRON, SHELLEY i KEATS.

1. LA POESIA ROMÀNTICA FRANCESA

Fins a 1820, Madame de Staël i François René de Chateaubriand foren les dues úniques grans figures influïdes a França per les corrents romàntiques. La primera, amb l’obra assaig sobre Alemanya (18109 afavorí l’entrada del Romanticisme a França.

Cap a 1820, la influència del precedent llunyà de Rousseau i del més proper Chateaubriand, unida a la de Goethe i Lord Byron, propiciaren l’aparició d’un grup poètic en què destacà LAMARTINE i VICTOR HUGO.

Lamartine escrigué les MEDITACIONS, conjunt de poemes elegíacs que provocaren una gran commoció pel seu to suaument melancòlic i la delicada tendresa amb què expressa el sentiment amorós.

1. 1. VÍCTOR HUGO

La poesia de Víctor Hugo acostuma a reflexionar sobre el misteri de la creació i, de vegades, constata la impotència fonamental de l’ésser humà en el marc d’aquest univers que el sobrepassa. Estèticament, hi predominen, les imatges, les antítesis, les associacions de substantius i d’adjectius, les assonàncies i els períodes llargs.

1. 1. LA POESIA ROMÀNTICA ITALIANA. GIACOMO LEOPARDI.

Les seves primeres obres són producte d’una pura erudició clàssica i de traduccions filològiques. Això no obstant, el 1816 visqué una transformació poètica, que els crítics coneixen com CONVERSIÓ LITERÀRIA, és a dir, el pas de l’erudició al sentiment de bellesa. El 1819 es produeix una segona conversió, LA CONVERSIÓ FILOSÒFICA, marcada pel pas de la bellesa a la búsqueda de la veritat.

L’obra de Leopardi, que es caracteritza per una gran perfecció formal hereva del Neoclassicisme, conté grans dosis d’imaginació i de sensibilitat, amb les que el poeta crea un món ideal on pretén refugiar-se d’una realitat que no li agrada.

4.LA NOVEL·LA ROMÀNTICA

La novel·la romàntica és essencialment històrica, és a dir, està ambientada en el passat, normalment medieval. Aquesta ambientació normalment és un reflex del nacionalisme romàntic (s’hi presenta el moment de la formació dels diferents pobles europeus), així com també de la nostàlgia davant dels canvis brutals en els costums i els valors imposats per la transformació burgesa del món.

Els protagonistes de les novel·les romàntiques no acostumen a ser grans figures històriques; això no és un fet arbitrari, sinó necessari, perquè quan es tracta d’un personatge de primera magnitud, se’n coneixen els esdeveniments i s’hi imposa la realitat, de forma que el resultat és una HISTÒRIA NOVEL·LADA però no pas una novel·la; AMB PERSONATGES ANÒNIMS, l’escriptor té llibertat per crear l’heroi i establir les condicions necessàries per enfrontar-lo al seu món. A LA NOVEL·LA ROMÀNTICA NO ES TRACTA DE SITUAR UNS PERSONATGES EN L’ESPAI I EN EL TEMPS, SINÓ DE SITUAR AQUEST TEMPS I AQUEST ESPAI RESPECTE ELS PERSONATGES.

1. 1. WALTER SCOTT (EDIMBURG)

      És, amb la seva obra WAVERLEY (1814) considerat universalment l’autor de la 1a novel·la històrica. Amb tot, l’obra més famosa és IVANHOE

   2. ALEXANDRE DUMAS (FRANÇA)

      Escriptor prolífic, és autor de els tres mosqueters i el comte de Montecristo

   3. VICTOR HUGO

      Autor de novel·les històriques i socials, destaca ELS MISERABLES

   4. MARY SCHELLEY (Londres)

      És autor de Frankenstein, inspirada en el mite de Prometeu. És també una gran novel·la de terror i una mostra de l’anomenada novel·la gòtica (caracteritzada per la presència de paisatges foscos, boscos tenebrosos, ruïnes medievals, castells amb soterranis , criptes i passadissos.

      5. EL TEATRE ROMÀNTIC

El teatre romàntic representa una revolució important del gènere i s’oposa, de vegades de forma violenta, al teatre neoclàssic precedent. Molt freqüentment, les obres de teatre romàntiques contenen prefacis molt extensos on els autors expliquen les modificacions substancials que volen introduir en el gènere. El prefaci més conegut ( que, a més, es considera l’inici del Romanticisme a França) és el que va escriure Víctor Hugo per la seva obra CROMWELL; en aquest prefaci proposa la creació del DRAMA ROMÀNTIC, una nova manifestació teatral que es caracteritza per ser el resum de tots els gèneres teatrals anteriors i per aspirar a la totalitat, incloent totes les èpoques, tots els llocs, pensaments i registres. Aquesta síntesi s’aconsegueix perquè, juntament a la intriga principal, es desenvolupen diverses accions secundàries, que s’acaben fusionant amb aquesta per aconseguir la noció de totalitat.

El drama romàntic acaba tenint les següents característiques:

a) REBUIG DE LA REGLA DE LES TRES UNITATS

B) rebuig de la regla del bon gust En la seva recerca del realisme, els romàntics volen mostrar a l’escena el que existeix (assassinats, crims,,,)

1. Barreja de gèneres

1. Temàtica històric

E) sUBSTITUCIÓ DELS PERSONATGES ESTEREOTIPATS DEL TEATRE ANTERIOR PER HEROIS SINGULARS.

A MÉS DEL DRAMA ROMÀNTIC, ES CONREAREN D’ALTRES GÈNERES:

A) eL DRAMA BURGÈS. ESBORRA LA FRONTERA ENTRE LA COMÈDIA I LA TRAGÈDIA

B) eL MELODRAMA REP AQUEST NOM PERQUÈ L’ENTRADA DELS PERSONATGES I ELS MOMENTS CULMINANTS ESTAVEN MARCATS MUSICALMENT (“Melos”, en grec, significa música)

C) EL TEATRE POPULAR I L’ÒPERA: neix el music hall, el vodevil, l’òpera i l’opereta.