EDAT MITJANA

RENAIXEMENT

BARROC

Homo viator

Vita theatrum

Ubi sunt?

Vita somnium breve

Vanitas vanitatum

Tempus

Carpe

diem

Collige, virgo, rosas

Aurea mediocritas

Memento mori

Memento mori

Omnia mors aequat

Cotidie morimur

Vulnus

Foedus amoris

Donna

angelicata

Descriptio puellae

Odi et amo

Locus

amoenus

Beatus ille

VITA FLUMEN, “la vida com un riu” que flueix constantment i que mena fins al mar, que representa la mort.

Corren les nostres ànimes com dos rius paral·lels.

Fem el mateix camí sota els mateixos cels.

[…] i escolto la teva aigua, tremolosa i amiga,

de la font a la mar –la nostra pàtria antiga-.

Màrius Torres

Aquesta metàfora ja l’enuncià el grec Heràclit (544 aC-483 aC), que va dir que tot flueix i comparà el flux de l’existència amb un riu.

HOMO VIATOR, “l’home, un caminant”; la vida vista com un viatge, un pelegrinatge que aporta saviesa i experiència.

Quan surts per fer el viatge cap a Ítaca,

Has de pregar que el camí sigui llarg,

Ple d’aventures, ple de coneixences.

Però no forcis gens la travessia.

És preferible que duri molts anys

I que ja siguis vell quan fondegis l’illa,

Ric de tot el que hauràs guanyat fent el camí.

KONSTANTINDOS KAVAFIS

La idea del viatge com a procés d’aprenentatge ja és present a l’Odissea. És un tòpic freqüent en la literatura medieval: la vida com a camí de purificació

VITA THEATRUM, “la vida com a teatre”, com a representació del paper que ens toca.

Com una obra de teatre, així és la vida; el que importa no és la duració, sinó com de bé s’ha representat.

SÈNECA

És una metàfora molt antiga: característica del pensament barroc

VITA SOMNIUM BREVE, “la vida és un breu somni”, una il·lusió efímera.

El real, doncs, què és? Puix que a ple sol

Vaig per canals obscurs; i entre la gent,

En vast desert, perdut. El fadrí mol

Sens gra ni boll, i la passa indolent.

Oberts, els ulls són buits; i on va, què vol,

Ni el cuitós sap. I oposem cor i ment!

J.V. FOIX

Motiu recurrent en la literatura barroca i recuperat pels surrealistes.

TEMPUS FUGIT, “El temps fuig”, VOLAT AETAS, “El temps vola” irremeiablement: tot és passatger, destinat a la destrucció.

Fugen volant les hores,

I en globus cristal·lins

La pols que cau desperta

A la que està dormint.

Francesc Fontanella

Virgili l’expressà a les Geòrgiques (3, 284): Fugit irreparabile tempus. Tòpic molt present a la literatura renaixentista i barroca

UBI SUNT?, “ON SÓN, QUÈ SE N’HA FET?”, interrogació retòrica que pregunta sobre persones o coses que ja no existeixen, de les quals només queda el record.

Doncs, què n’heu fet, oh valls!, de l’asceteri,

Escola de l’amor de Jesucrist?

On és, oh soledat!, lo teu salteri?

On tos rengles de monjos, presbiteri,

Que, com un cos sens ànima, estàs trist?

Jacint Verdaguer

Procedent de l’Eclesiastès, llibre de l’Antic Testament, fou un recurs freqüent en la literatura medieval per lamentar la vanitat de l’existència humana.

CARPE DIEM, “aprofita el moment”; invitació a gaudir del present, l’únic valor segur en la incertesa i fugacitat de la vida.

Deixa’t besar i si et quedava enyor

Besa de nou, que la vida és comptada.

Joan Salvat-Papasseit

El motiu apareix a l’Oda I, 11, 1 d’Horaci (65 a.C. -8 d.C.), i ha estat reprès a totes les èpoques, sobretot a l’edat mitjana, el Renaixement i el Barroc

COLLIGE,VIRGO, ROSAS,”agafa les roses, noia”; és una variant del tòpic anterior, en què la rosa simbolitza la bellesa transitòria de la vida humana.

Heus aquí un ram que adés la meva mà

Us ha triat de les flors espellides.

Si no haguessin estat avui collides,

En terra les hauríeu vist demà.

Això us sigui un avís cert i exemplar;

Car les vostres belleses, bo i florides,

En molt poc temps cauran totes marcides

I, com les flors, de sobte han de finar.

Pierre Ronsard

L’expressió pertany a l’obra Rosae (2,49), del poeta llatí Ausoni (310-395), que establí el tòpic universal de la rosa, molt usat pels poetes renaixentistes

VANITAS VANITATUM, “vanitat de vanitats”, caràcter il·lusori de la vida humana, en què tota ambició és vana i només comporta angoixa i sofriment.

És un malson tenir sempre al calaix,

Tocant a mà, desada, l’ampolleta

De cianur per si m’urgís d’usar-lo,

Davant l’absurditat de l’univers

O bé de l’home, inútil preguntaire

Dins l’ordre imaginat pel demiürg.

Aturada la sang, ja no caldria

Tancar i obrir cap altre cop la porta

Corcada ni tampoc encendre foc,

Que l’estofat de la vida té mal gust,

Ni fer-me el llit, ni res.

Joan Vinyoli

El tòpic prové de l’Eclesiastès i tingué gran predicament entre els autors medievals. Transmet la visió cristiana de la vida, entesa com una “vall de llàgrimes”, però transcendeix l’àmbit religiós.

MAL DU SIÈCLE, SPLEEN, “mal del segle, malenconia”, estat de tristesa, de tedi, davnt la falta de sentit de l’existència humana.

Quan el cel baix, feixuc, pesa com una tapa,

Sobre el cor que gemega turmentat pels neguits,

I quan l’horitzó que el cercle enter engrapa

Ens vessa un dia negre molt més trist que les nits.

Charles Baudelaire “Spleen” Les flors del mal

El mal du siècle és un motiu romàntic, i el terme spleen fou popularitzat pel poeta francès Charles Baudelaire (1821-1867). Els romans, però, ja parlaven del taedium vitae.

AUREA AETAS, “l’edat d’or”, una època mítica en què la vida era plenament feliç.

Som teixidors que sargim les robes d’un vell ordre.

No hi ha res més i, en el costum, imitem

Les arts i els llibres dels antics mestres.

Però ho sabem: avui no hi ha ningú

Comparable a Praxíteles, Aristòtil o Arquímedes.

Francesc Parcerisas

Aquest motiu apareix per primer cop a Els treballs i els dies del poeta grec Hesíode (segle VIII a.C.). L’edat d’or correspon al regnat de Saturn, previ al dels déus olímpics.

EL PARADÍS PERDUT, variant del tòpic anterior referent a l’expulsió d’Adam i Eva del Paradís, que comportà la pèrdua de la felicitat eterna.

Sinera (Arenys a l’inrevés) és, per a Salvador Espriu, el paradís perdut de la infantesa i del temps anterior a la guerra civil.

Aquesta mar, Sinera,

Turons de pins i vinya,

Pols de rials. No estimo

Res més, excepte l’ombra

Viatgera d’un núvol.

El lent record dels dies

Que són passats per sempre.

El mite del Paradís procedeix del primer llibre de la Bíblia, el Gènesi, però la designació del tòpic és deguda al títol de l’obra El Paradís perdut, del poeta anglès John Milton (1608-1674).

Una UTOPIA, (“NO-LLOC, LLOC IL·LOCALITZABLE) és la concepció d’una societat ideal, d’un món imaginari que fóra desitjable assolir algun dia.

Reconeix que no són vanes quimeres les coses que hem dit sobre la polis i el seu govern, sinó que, tot i que difícils, es poden realitzar, encara que només […] quan hi hagi a la polis un o diversos governants que, com a veritables filòsofs, […] tinguin en la més gran consideració el camí recte i la justícia.

Plató. La república.

La societat ideal que descriví Plató a La república inspirà moltes utopies posteriors. El terme utopia, però, el creà el pensador anglès Thomas More (1477-1535)

AUREA MEDIOCRITAS,”mitjania d’or”, elogi de la moderació, d’una vida sense excessos.

Tots los extrems són mals, com és riquesa

I pobretat en son extrem cascuna.

Pere Serafí

L’expressió prové de l’Oda II, d’Horaci, i sintetiza la idea de l’equilibri clàssic, recuperada pels renaixentistes

PRIMUM VIVERE, DEINDE PHILOSOPHARI, “primer viure, després filosofar”: la vida material va per davant de l’activitat intel·lectual.

Ara la gent ocupa el lloc dels versos

I no s’hi val a fer jocs de paraules

Per apagar la fam o la incertesa.

Miquel Martí i Pol

La citació s’atribueix al filòsof anglès Thomas Hobbes (1588-1679), però el tòpic ja ve expressat en dites com “Abans és l’obligació que la devoció”

COTIDIE MORIMUR, “morim cada dia” una mica, la mort com a destí ineludible.

La vida sencera de l’home no és altra cosa que un camí cap a la mort.

Sèneca.

L’expressió, que enuncià el pensador llatí Sèneca a Epístoles 24, 20, transmet una visió pessimista de l’existència, característica del barroc i l’existencialisme.

MEMENTO MORI, “recorda que has de morir”; la certesa de la mort esdevé una reflexió alliçonadora.

No em raca, Senyor, la vida,

Perquè l’espero millor:

On és per estimular-me

La memòria de la mort?

No em dol l’aplauso, les glòries,

La pompa ni l’esplendor;

Perquè en fum esta vil flama

A últimament se resol.

Francesc. V. Garcia

La citació pertany a les Sàtires del poeta llatí Persi (34-62), i és una advertència contra la supèrbia i un recordatori de la vanitat de la glòria. Tòpic freqüent a l’edat mitjana i al barroc.

La mort com a pas a LA VIDA ETERNA, que implica la fe en Déu i en el més enllà.

Deixeu-me creure, doncs, que sou aquí.

I quan vinga aquella hora de temença

En què s’acluquin aquests ulls humans,

Obriu-me’n, Senyor, uns altres de més grans

Per contemplar la vostra faç immensa.

Sia’m la mort una major naixença!

Joan Maragall

Aquesta idea cristiana, molt present a la literatura religiosa i mística, a vegades comporta el desig de morir per accedir a l’amor de Déu.

La BELLA MORT del qui mor en el camp de batalla o per una causa justa: la mort com a destí heroic.

Els romanços popualrs sovint es fan ressò de morts heroiques.

No em maten per ser traïdor

Ni tampoc per ser cap lladre,

Sinó perquè he volgut dir

Que visqués tota ma pàtria.

Romanç de Bac de Roda

És un motiu bàsic a la Ilíada i l’èpica en general. La glòria que comporta la mort heroica atorga una mena d’immortalitat, com expressa el lema Gloria non moritur

OMNIA MORS AEQUAT, “la mort tot ho fa igual”; el poder igualador de la mort, que no fa distincions socials, de sexe, de raça o d’edat.

Heus-los aquí: el cèsar conqueridor de terres,

El lictor amb el feix que el dignifica,

El cònsol togat, el soldat sorrut, l’esclau africà.

Tots dormen per igual

Sota aquest son distant i imprevisible

Amb què l’agulla del temps ens traspassa.

Francesc Parcerisas

L’expressió es troba a El rapte de Prosèrpina de l’autor grec Claudià (370-405). És un tòpic molt present a l’Edat mitjana, sobretot a les danses de la mort.

El SUÏCIDI PER AMOR, la mort com a alliberació d’una passió que provoca grans sofriments.

Aleshores, Dido s’ajagué damunt el llit i digué aquestes últimes paraules: “Despulles que vaig estimar mentre els fats i els déus m’ho permeteren, accepteu la meva ànima i allibereu-me d’aquestes angoixes. He acabat de viure i he acomplert el camí que m’havia traçat la Fortuna: i ara, gran, baixarà la meva ombra sota terra.

Virgili. Eneida.

Virgili va introduir aquest motiu a l’Eneida, en què Dido es lleva la vida després que Eneas l’abandona. Les desventures del jove Werther, de Goethe (1749-1832), va revifar el tòpic entre els romàntics.

VULNUS AMORIS, “la ferida de l’amor”, una “dolça ferida” que causa plaer i sofriment al mateix temps.

Beneït sia el jorn, el mes, l’anyada,

L’estació i el temps, l’hora i l’instant,

El bell paratge, el lloc on era quan

De dos ulls bells fui pres en la llaçada.

I beneït l’afany, dolça abrivada,

Nascuda quan l’Amor m’anà lligant,

I l’arc i les sagetes, esqueixant

Mon cor, i la ferida mal tancada.

Francesco Petrarca

Aquest tòpic ve d’antic: a la mitologia greco-romana, Cupido provocava la ferida de l’amor amb les seves fletxes. El motiu, recuperat després pels trobadors i els stilnovisti, encara té vigència avui.

FUROR AMORIS,”la bogeria de l’amor”; la passió amorosa vista com una malaltia mental que obnubila l’enteniment, i també com una malaltia física que trasbalsa el cos i l’ànima.

Quan et miro un instant, ja no m’és possible

Dir ni una paraula,

Sinó que la llengua se’m trava

I prest un foc subtil em recorre la pell, amb els

Ulls no veig res

I em ressonen les orelles,

Una suor freda em banya, i un tremolor

Em pren tota; estic més verda que l’herba

I em sento que estic a punt

De morir.

SAFO

La poeta grega Safo (segles VII-VI a.C.) ja va descriure els símptomes de l’enamorament i, més endavant, Ovidi (20 aC-17dC) escriví els Remeis a l’amor, una guia per curar el mal d’amor. Tòpic freqüent a la literatura medieval, renaixentista, barroca i romàntica.

FLAMMA AMORIS o IGNIS AMORIS,”la flama, el foc de l’amor”, una passió fogosa que crema per dintre.

Amor, senyor de l’ampla monarquia

Que publica el clavell i el foc proclama

En l’ardor de la galta i en la flama

De l’exaltació que l’aire cria.

Rosselló-Pòrcel

És un dels motius més recurrents de la poesia amorosa; usat ja per Ovidi i els elegíacs llatins, encara perviu en la literatura actual.

MILITIA AMORIS “la milícia de l’amor”, en què l’enamorat és un soldat que ha d’aplicar les arts de la guerra per conquerir l’estimada.

L’amor és una mena de milícia; aparteu-vos, covards! Tals estendards no s’han de confiar a homes apocats. La nit, el mal temps, llargs camins i cruels sofriments, tota classe de fatigues tenen cabuda en aquesta caserna plaent.

OVIDI, Art amatòria

L’expressió prové de l’Art amatòria d’Ovidi, una obra molt influent en la literatura eròtica posterior. Encara avui dia parlem d’una “conquesta” quan ens referim a l’inici d’una relació amorosa

FOEDUS AMORIS, un “pacte d’amor” que vincula els amants amb un jurament de fidelitat.

Jo son aquell qui en lo temps de tempesta,

Quan les més gents festegen prop los focs,

E pusc haver ab ells los propis jocs,

Vaig sobre neu, descalç, ab nua testa,

Servint senyor qui jamés fon vassall

Ne’l venc esment de fer mai homenatge.

Ausiàs Marc

Tòpic principal de l’amor cortès, o fin’amor, de la poesia trobadoresca, en què l’enamorat esdevé vassall de l’estimada, midons (meus dominus, “el meu senyor”)

DONNA ANGELICATA, “dona de naturalesa angèlica”; l’estimada és vista com un ésser superior, gairebé diví, que exerceix una influència benèfica en l’amant.

Per ço passa Beatriu al davant nostre

Dolça i humil, ornada de virtuts,

I els ulls no gosen esguardar el seu rostre,

I els llavis resten de temença muts.

Passa Beatriu de claredat vestida,

Deixant com rastre un divinal perfum.

La flaire de son pas no s’ha esvaïda;

I sis centúries no han esvaït sa llum.

Guillem-August Tell i Lafont

El paradigma de donna angelicata és Beatriu, l’estimada del poeta italià Dante Alighieri (1265-1321), iniciador del dolce stil novo. L’altre gran model és la Laura de Francesco Petrarca (1304-1374)

DESCRIPTIO PUELLAE, “descripció de la noia” estimada amb imatges estereotipades. La descripció sol anar de dalt a baix i no va més enllà de la cintura.

Car [Tirant] estava admirat dels seus cabells, qui de rossor resplendien com si fossin madeixes d’or; més esta admirat dels ulls, que parien dues esteles redones relluints com a pedres precioses; lo seu nas era prim i afilat e no massa gran ni poc segons la llindesa de la cara, que era d’extrema blancor de roses ab lliris mesclada; los llavis tenia vermells com a coral e les dents molt blanques, menudes e espesses que parien de crestall.

Joanot Martorell, Tirant lo Blanc

És un tòpic renaixentista, que usa recursos presos dels poetes antics i dels stilnovisti. Algunes de les imatges més habituals són els ulls clars i lluminosos, la pell blanca com la neu o les flors, el cabell d’or, els llavis de corall, les dent com perles o cristalls…

La DONA REAL, humana i propera, amb virtuts i defectes, en contrast amb el tòpic de la donna angelicata

La meva amant té uns ulls que estan lluny de ser un sol;

El vermell dels seus llavis ho és molt menys que el corall.

Els seus pits no són blancs com la neu, i no em dol.

Si els seus cabells són fils, negre n’és l’escampall.

I tot i això, pel cel, és molt més excel·lent

Que les que símils falsos descriuen falsament.

William Shakespeare, Sonets.

Els poetes romans, com Catul i els elegíacs, a més de cantar l’amor envers les dones que estimaven, també en van criticar els defectes. El tòpic de la dona ideal fou sovint replicat pels autors renaixentistes i barrocs.

L’AMOR ADÚLTER té dos punts de vista: el de l’amant que manté relacions amb una dona casada, i el de la dona que busca en l’adulteri una via per fugir de l’avorriment i la rutina del matrimoni

No el prengeu, el mal marit,

Que és ruc, que és ensopit,

Joana delicada!

No sigui per vós amat,

Més val aquell que tniu d’amagat,

Joana delicada!

No jegui amb vós al llit,

Més us hi valdrà l’amic,

Joana delicada!

Cerverí de Girona

Catul dedicà poemes a Lèsbia, sobrenom de la seva amant, que era una dona casada; aquest motiu és bàsic en l’amor cortès, i l’heretà la literatura cavalleresca. La dona adúltera és un tòpic recurrent en la novel·la realista del segle XIX.

L’ENAMORAMENT PER LA MIRADA; els ulls poden provocar l’amor, i també “matar”, ser portadors de desgràcia i sofriment (OCULI SICARII, ulls assassins”).

Era un retrat de dona, però d’una dona única, mai no vista, una sola mirada de la qual enamorava. I he de dir, comprometent-hi la paraula, que el retrat era dels que miren; una mirada fonda, que cercava l’ànima del contemplador i la trobava de seguida, per quedar-se-la.

Per abreujar, faré la revelació prevista per tot lector que em segueixi: em vaig enamorar de la dona pintada.

Pere Calders.

El poeta elegíac Properci (57 aC-15 aC) ja va dir que “en l’amor, els ulls ens guien”. L’atractiu de la mirada, que sovint esdevé un reflex de l’ànima, és un motiu antic i apareix a totes les èpoques, tant en la literatura culta com en la popular.

PRAECEPTOR AMORIS, “mestre d’amor”, tòpic en què l’amant inicia l’estimada, jove i inexperta, en les arts amatòries, o l’autor posa la seva experiència al servei del lector i li dóna consells perquè aprengui a enamorar les dones.

Ser mestre d’amor

Qui no pagaria,

Ara que en sóc jo

L’aprenenta em tira.

De dir la lliçó

Tota Ella s’afina-

Ja sap tant el cor

Que no li cal guia;

Amb un sol petó

La lliçó es sabia.

Qui és mestre d’amor

Del guany ja pot viure.

Joan Salvat-Papasseit

Aquest motiu té un referent bàsic en l’Art amatòria, d’Ovidi, un autèntic manual de seducció. Vinculada amb aquest tòpic hi ha la figura de l’alcavota, experta en temes amorosos; la protagonista de La Celestina, de Fernado de Rojas n’és un bon exemple

ODI ET AMO “odio i estimo” alhora; sentiments oposats que suscita en l’amant la persona estimada.

El mal no em plau i sovint me’l procuro,

Estimo sense amor i no crec el que sé,

Sembla que somiï tot el que veig prop del rostre,

M’odio a mi mateix i per a un altre vull gran bé,

Parlant callo i sento sense oir,

El sí veig com un no, el ver em sembla fals,

I menjo sense fam, i em grato sens picor,

I sense mans toco, i del seny en faig follia.

Jordi de Sant Jordi

L’expressió es troba al poema 85 de Catul, però el poeta grec Anacreont (segle VI aC) ja havia dit molt abans “de nou estimo i no estimo, deliro i no deliro”. La lluita de contraris és un motiu freqüent en la literatura medieval, renaixentista i barroca.

El JOC DE L’AMOR, que pot referir-se al gaudi sensual o a l’amor com a llibertinatge, com a pura diversió i cerca del plaer.

Pots jugar amb el seu cos,

Que és jove i riu, i vol

El joc, i no n’ha tingut prou.

Encara creus que en tu hi ha vici?

Mostra el teu vici. Dóna’t

Sencer. Si te l’estimes,

No li ofenguis aquesta tremolor:

La curiositat del cos, que tu

Fa massa temps que en dius desig.

Gabriel Ferrater.

L’aspecte lúdic de l’erotisme és present a la literatura de totes les èpoques, des del Càntic dels càntics de la Bíblia. També el llibertí és una figura literària recurrent; Casanova, Don Joan, Valmont en són exemples famosos.

LOCUS AMOENUS, “lloc agradable”. Paisatge bell i harmoniós, en què mai no falten un prat i una font o un rierol, i on bufa una brisa refrescant que difon el perfum de les flors.

Cant lo gentil fo en lo gran boscatge e viu les riberes e les fonts e los prats e que en los arbres foren aucells de diverses linatges qui cantaven molt douçament, e sots los arbres hi havia cabirols, cervos, gatseles, lebres, conills e moltes d’altres bísties qui eren molt plasents a veer, e que los arbres eren molt carregats de flors e de fruits de diverses maneres d’on eixia molt plasent odor, se volc consolar e alegrar en ço que veia e oia e odorava.

RAMON LLULL

El poeta grec Teòcrit (300 aC-250 aC) fou el primer a descriure aquest paisatge idíl·lic, que després Virgili convertiria en model. A la literatura medieval abunda aquest tipus de descripció, a vegades per caracteritzar el Paradís. També és molt present al Renaixement.

L’ARCÀDIA representa una regió paradisíaca en què la vida transcorre feliçment. Motiu molt vinculat al tòpic anterior.

Ja que seiem en un flonjo herbei comenceu les cantades. Ara els camps i els arbres floreixen; les selves verdegen totes les fulles: de l’any és aquesta la part més formosa.

VIRGILI. Bucòliques

A les Bucòliques de Virgili, l’Arcàdia és el lloc idíl·lic on uns pastors idealitzats viuen els seus amors. Aquest motiu inspirà la tradició de la poesia pastoral o bucòlica.

BEATUS ILLE, “feliç aquell” que viu en contacte amb la natura, lluny dels neguits que provoquen els negocis i les guerres.

Tenir una casa còmoda, ben pulcra i endreçada,

Un jardí perfumat, amb tanys de bona arrel,

I fruita i vi excel·lent calma no gaires criatures,

I, en repòs entranyable, una muller fidel.

No tenir deutes, ni amor, ni procés, ni topades,

Ni embolics familiars en partir-se els diners,

Ni confiar en promeses de gent encimbellada,

Conduir els propòsits segons un just model.

Viure amb simplicitat i sense ambició,

No afectar-se d’escrúpols en la devoció,

Domar les passions salvant-ne el desvari,

Conservar l’esperit lliure i l’intel·lecte fort,

Cultivar les flors noves i, al vesore, dir el Rosari.

Feliç aquell que espera tan dolçament la mort.

CRISTOPHE PLANTIN

L’expressió obre l’epode 2, 1 d’Horaci, i esdevingué un dels tòpics més característics de la literatura renaixentista.

El BON SALVATGE, motiu en què l’ésser humà es considera bo per naturalesa; aquesta bondat es corromp quan abandona el contacte amb la natura i passa a formar part de la civilització.

Hem anat unes quantes vegades, el meu segon i jo, a passejar per l’interior de l’illa. Em sentia transportat al jardí de l’Edèn; recorríem una plana de gespa, plena de bells arbres fruiters i creuada per rierols que mantenen una frescor deliciosa… Un poble nombrós gaudeix allà dels tresors que la Natura hi aboca en abundància. Trobàvem grups d’homes i dones asseguts a l’ombra dels vergers; tots ens saludaven amistosament; pertot arreu vèiem regnar lhospitalitat, repòs, dolça alegria i totes les aparences de la joia.

Louis-Antoine de Bougainville.

El debat sobre si l’home és bo o dolent per naturalesa ja l’iniciaren els humanistes, però guanyà importància durant la Il·lustració, quan els descobriments geogràfics possibilitaren el contacte amb cultures indígenes allunyades de la civilització. La creació del motiu s’atribueix al pensador francès Jean-Jacques Rousseau (1712-1778)