APUNTS DE MÈTRICA

 

 

Seminari de llengua i literatura catalanes IES Cambrils

 

 

Apunts de Mètrica

gener, 2010

 

  1. EL VERS I LA SEVA MESURA

Un vers és una sèrie de paraules determinada per un nombre de síl·labes, pauses, accents, ritmes, etc., que sol ocupar una ratlla.

Des del punt de vista del recompte sil·làbic, mentre que el castellà i l’italià prenen com a model el vers acabat en paraula plana ( a causa de la major abundor de paraules prosòdicament planes en aquestes llengües), el català, com el provençal i el francès, parteix d’un model de vers acabat en paraula aguda ( a causa de la major abundor de paraules prosòdicament agudes en aquestes llengües.

EN CATALÀ NOMéS S’HA DE COMPTAR FINS A LA DARRERA SÍL·LABA ACCENTUADA.

  1.  
    1. Fenòmens de caràcter fonètic que incideixen en el còmput sil·làbic

Són el resultat del contacte entre la vocal final d’una paraula i la vocal inicial de la paraula següent.

  1. El hiat: Pronunciació separada de les dues vocals en contacte. És freqüent sobretot en la poesia medieval.

  2. La sinalefa: Pronunciació en una sola síl·laba de les dues vocals en contacte.

  3. L’elisió: Supressió en la pronunciació d’una de les dues vocals en contacte (la a o la e àtones).

Al marge d’aquests fenòmens fonètics derivats de la pronunciació, en poesia existeixen d’altres llicències poètiques que afecten també el nombre de síl·labes d’un vers. Ens cal destacar:

1r) La dièresi: consisteix a pronunciar com dues síl·labes diferents les vocals d’un diftong (rarament usada en la poesia catalana).

2n) La sinèresi: consisteix a unir forçadament dues vocals que no formen diftong.

 

  1. ELS VERSOS CATALANS.

Tenint en compte el seu nombre de síl·labes, els versos catalans poden ser d’art menor i d’art major. Els primers poden tenir de 4 a vuit síl·labes, sense cesura, i els segons poden constar de nou, de deu i de dotze síl·labes, amb cesura o sense.

Recordem que la cesura és una pausa que divideix un vers en dues parts (iguals o desiguals) anomenades hemistiquis, que pot coincidir o no amb una pausa sintàctica i que pot estar situada o no entre dues paraules

 

 

 

 

 

 

 

 

 

2.1. ELS VERSOS D’ART MENOR

a) tetrasíl·lab .- És el més curt dels utilitzats per la poesia catalana. (metre adoptat per Jaume Roig a l’Espill).

b) pentasíl·lab.- no ha estat gaire conreat per la poesia catalana medieval.

c) hexasíl·lab.- ha estat força emprat al llarg de la nostra història literària, especialment per la poesia popular.

d) heptasíl·lab.- ha estat dels més utilitzats en totes les èpoques.

e) octosíl·lab.- és també un metre de molt predicament.

 

2.2 ELS VERSOS D’ART MAJOR.

a) el decasíl·lab.- Pot portar cesura o no portar-ne. En cas de portar-ne adopta 3 modalitats diferents:

– 4+6: és el model de vers més clàssic de la poesia catalana antiga.

-6+4: és d’origen francès.

-5+5: és de procedència castellana.

El decasíl·lab sense cesura ofereix un ritme accentual amb accent predominant a la sisena síl·laba o bé a la quarta i a la vuitena. Es tracta de l’adaptació catalana de l’endecasillabo italià.

b) L’alexandrí.- El vers de dotze síl·labes (6+6) és el vers rimat més llarg que utilitza la poesia catalana.

 

2.3 ELS VERSOS DE NOU I D’ONZE SÍL·LABES

L’enneasíl·lab i l’hendecasíl·lab són metres molt poc usats en la lírica catalana.

 

  1. LA MÈTRICA ACCENTUAL (EL RITME)

A més a més del sil·labisme, els versos poden ser escandits tenint en compte la distribució de síl·labes àtones i tòniques al llarg de cada vers. Aquesta distribució accentual permet de distingir petites unitats rítmiques dins de cada vers que s’anomenen peus mètrics. En síntesi, la noció de peu mètric procedeix de les llengües clàssiques (grec i llatí), en les quals les síl·labes eren distingides per la quantitat (síl·labes llargues i breus), distinció que, en perdre’s, fou substituïda en les llengües neollatines per l’alternança de síl·labes tòniques i àtones.

Al marge del fet que la llengua catalana tendeix prosòdicament al binarisme accentual i, especialment, al ritme iàmbic (síl·laba àtona més síl·laba tònica), les clàusules rítmiques binàries i ternàries són les següents (- representa síl·laba tònica i U síl·laba àtona):

Iambe (U -): de dins el pit covard els mots com un estol.

-Troqueu (- U): és quan dormo que hi veig clar

– Dàctil (- U U): l’illa de l’últim adéu on es va inclinà el meu migdia.

– Amfíbrac (U – U): s’agita la pompa llanguent d’una immensa cortina.

-Anapest (U U -): va passant entremig de sa gent adormida

 

4. LA RIMA

La rima és la total o parcial repetició de sons al final de dos o més versos a partir de la darrera vocal tònica, incloent aquesta.

Pot ser:

  1. Consonant: Es repeteixen els mateixos sons vocàlics i consonàntics a partir de la darrera vocal tònica.

  2. Assonant: Es repeteixen els mateixos sons vocàlics a partir de la darrera vocal tònica.

  3. Masculina: quan l’accent final de vers recau en un mot agut.

  4. Femenina: quan l’accent final de vers recau en un mot pla.

  5. Esdrúixola: quan l’accent final de vers recau en un mot esdrúixol (molt infreqüent)

 

4.1.- Els versos sense rima.

Les modalitats més importants dels versos sense rima són els versos blancs (versos que no rimen però que se subjecten a regularitats mètriques (disposició dels accents, uniformitat sil·làbica, …). La variant més coneguda del vers blanc són els anomenats versos estramps (decasíl·labs 4+6, molt conreats en literatura catalana); i els versos lliures (de total llibertat mètrica i accentual i no subjectes a cap mena de regularitast, si bé pot existir la rima (distribuïda irregularment).

 

5. LES COMBINACIONS MÈTRIQUES (LES ESTROFES).

a) L’apariat: agrupació de dos versos que rimen en consonant.

b) El tercet: combinació de tres versos. Els més utilitzats han estat els tercets encadenats, estrofa d’origen italià de versos decasíl·labs sense cesura que segueixen l’esquema ABA BCB CDC… i que rimen en consonant.

c) La quarteta: combinació de 4 versos d’art menor, de rima consonant.

d) El quartet: combinació de 4 versos d’art major , de rima consonant.

e) El quintet: combinació de 5 versos, d’art menor o major, enllaçats per almenys dues rimes consonàntiques diferents.

f) El sextet: combinació de 6 versos, d’art menor o major, enllaçats per 3 rimes consonàntiques.

g) L’octava: combinació de 8 versos, normalment d’art major (i en especial decasíl·labs de 4+6). Té diverses variants:

La cobla (és l’octava clàssica de la poesia culta catalana medieval i la que hi fou més usada). La seva distribució de la rima donà origen a 6 tipus de cobles:

1. Creu-creuada: ABBA CDDC

2. Cadeno-encadenada: ABAB CDCD.

3. Creu-encadenada: ABBA CDCD

4. Cadeno-creuada: ABAB CDDC

5. Creu-caudada: ABBA CCDD

6. Cadeno-caudada: ABAB CCDD

 

L’octava reial. D’origen italià, respon a l’esquema mètric ABAB ABCC.

h) La dècima: N’hi ha de diversos tipus, però la més perfecta és l’anomenada espinela, composta de 10 versos heptasíl·labs que segueixen l’esquema abbaaccddc.

i) El sonet: d’origen italià, és la unió de 2 quartets i 2 tercets.

j) El romanç: composició poètica de nombre indeterminat de versos (generalment de 7 síl·labes) en què rimen en assonant els versos parells, mentre que els senars queden solts.

 

6. VOCABULARI DE TERMES RETÒRICS I ESTILÍSTICS

1. FIGURES D’ÀMBIT FONÈTIC

  1. al·literació: repetició d’un mateix so, sobretot consonàntic, en un vers o en una estrofa.

    * Dolç enemic,

    amb caçapapallones

    em pares trampes

    pels plecs del plaer.

  2. Paronomàsia: presència en un mateix vers o frase de dues paraules que només es diferencien per un fonema: Gerani rosa, la flor que ella es posa

    1.  

        de son vestit negre i blanc en el flanc

  1.  
    1.  
      1. Onomatopeia: presència d’un mot o d’un grup de mots que intenten reproduir sons de la realitat per mitjà de la imitació: I pujàvem a la moto. Ruuuuuuuuuuuuuu…Com llampecs.

      2. Homofonia: equivalència fonètica (però no pas escrita) entre dues paraules o expressions de diferent significat: Conill, per què tems el temps?

        2. FIGURES D’ÀMBIT MORFOSINTÀCTIC

        1. Anàfora: repetició d’un o més mots a l’inici de dos o més versos:

        Potser va caure per malalta;

        potser per viure entre la gent;

        potser amb l’afany de ser més alta.

        2. Paral·lelisme: repetició de l’estructura sintàctica d’una frase:

        Trist el qui mai no ha perdut

        per amor una casa.

        Trist el qui mor envoltat de respecte i prestigi

        3. Polisíndeton: repetició de conjuncions de coordinació: i valent i esgarrifat. Perles i roses.

        4. Asíndeton: Fenomen oposat al polisíndeton, es dóna quan no apareixen conjuncions de coordinació entre els elements d’una enumeració, que queden units per juxtaposició.

        5. Enumeració: llista d’elements que pertanyen a un mateix conjunt.

        6. Aposició: juxtaposició d’un o diversos mots a uns altres. La finalitat de l’aposició és aclarir, explicar,…Els mots juxtaposats han de pertànyer a la mateixa categoria gramatical.: Diu la granota el seu cant ronc

        -cant a la molsa i a la runa-

i sembla un home cada tronc.

7. Hipèrbaton: Alteració de l’ordre habitual dels components d’una frase (subjecte+verb+complements):

  1.  
    1.  
      1.  
        1.  

            dels meus fills el riure

            és salt de dofins.

  1.  
    1.  
      1.  
        1.  
          1. Epanadiplosi: Repetició d’un mot al principi i al final d’un mateix vers o frase; o bé al principi d’un vers i al final del vers següent:

            Callada estimo la vida.

            Deixeu-me sola, callada;

          2. Anadiplosi: Aparició, a l’inici d’un vers, del mateix mot ( o grup de mots) que havia aparegut al final del vers anterior:

            a les mans duc la copa: sóc culpable.

            Culpable a mitjanit i al tomb del dia.

  1.  
    1.  
      1. FIGURES D’ÀMBIT SEMÀNTIC

        1. Comparació: relació de semblança entre dos mots, un que es refereix a un element real (A) i un altre que es refereix a un element imaginari (B), Els dos conceptes apareixen vinculats a través d’un lligam lingüístic, que en català sovint és el verb semblar o bé els nexes com o talment.

        Com un peix sense bicicleta

        cerco el meu cor entre les ones.

        2. Metàfora: Trasllat del significat d’un mot (real, A) a un altre (imaginari, B), amb el qual manté una relació de similitud. N’hi ha de dos tipus:

        Metàfora pura o in absentia. Només hi apareix l’element imaginari; l’element real l’ha de deduir el lector.

        Metàfora impura o in praesentia. Hi són presents els dos elements de la metàfora, tant el real com l’imaginari. Això en facilita la comprensió.

        Aigua salada, endins, endins, endins,

        aigua que es perd, ratlla blavenca (B).

        Element real (A): l’horitzó.

        L’amor (A) és aquesta arma carregada (B)

        3. Al·legoria: conjunt de frases o paràgrafs que plantegen, alhora, una doble possibilitat de lectura: literal i figurada.

        Anirem lluny sense recança

        -i serem dues, serem tres.

        Veniu, veniu, a la nostra barca,

        les veles altes, el cel obert. (la barca representa el moviment feminista i el viatge, la lluita per acabar amb les discriminacions de les dones).

        4. Personificació: Consisteix a assignar característiques humanes a objectes o altres éssers que no poden tenir-les, com per exemple animals. Si a l’ésser personificat li és assignada la facultat de parlar, aleshores la figura retòrica pren el nom de prosopopeia.

        Un núvol blanc

        pel cel camina.

        5. Metonímia: consisteix a denominar una cosa amb el nom d’una altra, perquè entre les dues hi ha alguna relació temporal, causal o espacial.

        Les relacions entre els elements de la metonímia poden ser:

        * La causa per l’efecte: La tempesta ha fet tancar l’aeroport (La tempesta per l’aigua i el vent).

        * L’efecte per la causa: Cada dia, abans de les set, un suplici! (un suplici per l’embús de trànsit.)

        * El continent pel contingut: Ha pres unes copes de més. (Unes copes per el licor que contenen.)

        * L’autor per l’obra: Ja hem entès Carner (Carner per les poesies de Carner).

        * L’instrument per la persona que l’utilitza: Et presento el segon violí de l’orquestra (El segon violí per el segon violinista).

        * El lloc d’origen pel producte: Ens hem pres un penedès. (Un penedès per vi del Penedès).

        * La marca pel producte: Em passes el típpex? (Típpex per líquid corrector).

        * El signe per la cosa significada: Els blaugrana han guanyat la Lliga (els blaugrana per els jugadors del Barça).

        * Els trets físics pels morals: La Maria ha perdut el cap! (El cap per la capacitat de raonar.)

        6. Sinècdoque: Consisteix a estendre o restringir el significat d’una paraula. Es diferencia de la metonímia pel fet que en aquesta hi intervenen dos elements diferents (un que és citat i l’altre que és absent), mentre que a la sinècdoque només hi intervé un element, al qual es modifica l’abast del significat.

        Es pot prendre:

        * El tot per la part: Amèrica per dir els Estats Units d’Amèrica.

        * La part pel tot: sostre per dir casa.

        * El gènere per l’individu: menjar llegums per dir, per exemple, menjar cigrons.

        * L’individu pel gènere: el pa per dir els aliments.

        * El singular pel plural: l’italià és molt decidit per dir els italians són molt decidits.

        * El plural pel singular: els Martí per dir la família Martí

        7. Epítet: Adjectiu que indica una característica inherent al substantiu al qual acompanya.

        8. Pleonasme: Repetició de paraules o idees que resulta innecessària, perquè ja estan expressades amb altres mots del text.: El nostre amor és un amor brusc i salvatge.

        9. Sinestèsia: Enllaç de dos elements procedents de camps sensorials diferents, de manera que es produeix una barreja de sensacionsauditives, olfactives, tàctils, visuals o gustatives: Oloràvem la por que era l’aroma d’aquella tardor.

        10. Hipèrbole: Exageració òbvia (per excés o per defecte) de les característiques d’un objecte, d’un ésser viu o d’un fet.: El sol ponent ha incendiat la neu.

        11. Quiasme: Estructuració creuada de dos mots o sintagmes conceptualment propers, de manera que els segons tinguin un ordre invers respecte dels primers.:

        l’enronden set mars,

        tretze rius l’amaren.

        12. Antítesi: Contrast entre dos mots, frases o idees de sentit oposat. Per tal que hi hagi antítesi és necessari que els dos elements que s’oposen estiguin ubicats de manera simètrica.:

        Als alvèols secs de l’ànima

        hi neixen somnis humits.

        13. Oxímoron: Es dóna quan dos mots, habitualment un nom i un adjectiu, de significat oposat i que es contradiuen entre si, es posen en relació dins d’un text, ja sigui perquè un estigui col·locat al costat de l’altre, perquè rimin o bé perquè formin part d’un paral·lelisme. La diferència amb l’antítesi rau en el fet que, en aquesta figura, les expressions que es contraposen no es contradiuen entre si i, per tant, el discurs no pateix incoherències.

        Frescor tèbia, ombra blanca,

        poma d’olor en un vell calaix.

        14. Apòstrofe: interpel·lació que es fa directament i de manera intensa a algú altre, que pot ser un personatge absent o present, un element personificat, un concepte abstracte o imaginari i, fins i tot, el lector.: Quin greu, d’haver-te desatesa,

        1.  
          1.  
            1.  

                oh fulla, dins la feredat!

  1.  
    1.  
      1.  
        1.  
          1. Interrogació retòrica: Pregunta emfàtica, destacada, que no espera cap resposta, atès que en realitat no s’està demanant cap informació. Sovint la resposta queda implícita en la mateixa pregunta,

            I és que, amb aquesta llum i aquest repòs,

            qui barallar-s’hi gosaria?

             

 

 

 

 

 

 

 

 

Deixa un comentari