L’ENTRADA AL SEGLE XX: EL MODERNISME I L’ESCOLA MALLORQUINA

  1. PANORAMA GENERAL

Els primers anys del segle XX foren una una prolongació del segle XIX, a finals del qual ja havia començat el Modernisme. A Catalunya, els joves modernistes van reaccionar contra la vella guàrdia de la Renaixença i van reclamar una cultura nacional, més enllà del regionalisme. A tot Europa el terme Modernisme va portar implícita una reivindicació de la modernitat, que seria constant al llarg del segle. Aquesta actitud reivindicativa la va compartir el modernisme amb altres moviments que li eren més o menys coetanis, com l’impressionisme, el simbolisme o el decadentisme: tots ells van instaurar la figura de l’artista rebel i bohemi. Aquests corrents van establir un clar divorci entre l’artista, que sorprenia i escandalitzava, i la societat burgesa, de gustos conservadors.

  1. FETS HISTÒRICS RELLEVANTS
ANYS Fets històrics rellevants
1881-1884

1890

1895

 

1889

1898

1906

A la revista l’Avenç comença a utilitzar-se el terme modernista amb èmfasi en la seva càrrega renovadora.

Exposició a la sala Parès de Barcelona de pintures realitzades a París per Rusiñol, Casas i Clarassó, que causen una certa convulsió.

Primera projecció cinematogràfica a càrrec dels germans Lumière a París

Exposició universal de París, per a la qual es construeix la torre Eiffel.

Pèrdua de les últimes colònies espanyoles de Cuba i Filipines.

Creació de Solidaritat Catalana, unió de partits catalanistes. Celebració del Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana i inici del Noucentisme.

 

 

  1. EL MODERNISME I L’ESCOLA MALLORQUINA.

Concepte, tendències i etapes del Modernisme.

 

El moviment va suposar, amb matisos diferents segons cada país, l’inici d’una constant tot al llarg del segle XX: l’obsessió per marcar distàncies amb el passat, per cremar etapes i mirar cap al futur. El segle XX va suposar, entre d’altres coses, una celebració constant de la novetat.(viure del passat, de Joan Brossa).

La imatge que es té encara avui del Modernisme català prové de les arts plàstiques, de l’arquitectura sobretot, amb obres de Gaudí o de Domènech i Montaner.

No obstant això, el moviment va tenir unes connotacions ben diferents des que començà en els últims deu anys del segle XIX: en els seus orígens va ser antiburgès, en alguns casos de forma radical, i va tenir relació amb els moviments d’esquerra i amb un fort nacionalisme. De fet, va pretendre ser una superació de la Renaixença quant a les aspiracions nacionals i, doncs, la plena normalització de la cultura catalana.

No va ser un moviment homogeni, sinó que en el seu si van conviure dues tendències:

  1. EL REGENERACIONISME és un moviment que va preconitzar un canvi social i polític i va pretendre, doncs, “regenerar” la societat, tot i que també va tenir un vessant individualista. Jaume Brossa n’és el representant més conegut.
  2. L’ESTETICISME va fomentar, per la seva banda, la transformació, necessària, de la societat en el paper primordial que confereix a l’art. Santiago Rusiñol n’és el representant més conegut.

 

Tant els regeneracionistes com els esteticistes menyspreaven la societat burgesa; però els segons també menystenien sovint les classes populars, perquè les trobaven igualment materialistes.

 

D’altra banda, el Modernisme català es va dividir en dues grans etapes:

  1. 1892-1900: va ser l’etapa més combativa. Els modernistes hi van explicar les seves idees en quatre revisyes: l’Avenç, Catalònia, Quatre Gats i Pèl & Ploma.
  2. 1900-1911: va ser l’etapa més literària i menys ideològica. El Modernisme era assimilat per la burgesia catalana. La revista més significativa d’aquesta etapa és Joventut.

 

Val a dir que el Modernisme català va tenir punts de contacte amb la resta de modernismes europeus, així com amb altres moviments coetanis com el simbolisme o el decadentisme. Seguí, igualment, models com el filòsof alemany Nietzsche o el dramaturg danès Henrik Ibsen.

Vinculada a aquests referents, neix la figura del bohemi, personatge antiburgès que vivia al marge de la societat, sempre extravagant i sovint idealista. Cal distingir dos tipus de bohèmia: la bohèmia negra (pròpia dels qui viuen al marge de la societat) i la bohèmia daurada (la dels qui, tot i criticant la burgesia, en provenien i vivien bé. Jaume Brossa i Santiago Rusiñol són exemples de cadascuna.

LA NOVEL·LA MODERNISTA CATALANA

 

La novel·la modernista catalana s’inicia amb Els sots feréstecs, de Raimon Casellas, publicada el 1901, i s’acaba amb La vida i la mort d’en Jordi Fraginals, de Josep Pous i Pagès, publicada el 1912. Entremig cal destacar obres de la importància de Solitud, de Víctor Català (1905); Josafat, de Prudenci Bertrana (1906), o L’auca del senyor Esteve, de Santiago Rusiñol (1907).

En totes aquestes novel·les el protagonista és un personatge sol enfront de la societat.

 

EL TEATRE MODERNISTA CATALÀ

 

El teatre modernista català va estar molt marcat per la influència de dos autors: el belga Maeterlinck i, sobretot, el noruec Ibsen. El primer és representatiu del simbolisme, una tendència antirealista que va ser molt important en poesia i que intentà reflectir més els estats d’ànim subjectius que no pas les situacions concretes. Ibsen, en canvi, va escriure un teatre de denúncia, en què l’individu s’enfrontava a la societat. L’un i l’altre van marcar les dues tendències del teatre modernista català: la més simbolista o decadentista -de fet, poc conreada- i la més ideològica, en què s’expressaven, a través dels personatges i les situacions, les concepcions modernistes i el seu xoc amb la realitat social.

En general, el teatre fou un vehicle eficaç de transmissió de les idees modernistes.

 

L’ESCOLA MALLORQUINA

 

El concepte d’Escola Mallorquina, que en un primer moment era només geogràfic, va acabar essent aplicat pels noucentistes a un grup de poetes, òbviament mallorquins, de principis del segle XX, amb un model de llengua subtil i refinat. El grup va tenir Miquel Costa i Llobera i Joan Alcover com a representants màxims.

Es va caracteritzar pel classicisme i l’assumpció de la tradició popular, va acabar tenint una arrel cristiana i una inclinació conservadora. A partir del 1906, alguns dels seus representants s’apropen al Noucentisme

 

AUTORS I OBRES

 

VÍCTOR CATALÀ.

(Pseudònim de Caterina Albert). Se la pot considerar la gran novel·lista del Modernisme català. El seu pseudònim masculí obeeix a la voluntat de distanciament respecte a la literatura femenina de l’època (massa autobiogràfica segons l’autora) i a la voluntat de preservar en secret la seva identitat, després de l’escàndol que ocasionà el seu monòleg La infanticida (1898).

La seva obra fonamental és Solitud, publicada per entregues a Joventut entre 1904 i 1905.

 

SANTIAGO RUSIÑOL

 

És, segurament, el personatge més emblemàtic del Modernisme i també un dels més polifacètics: dramaturg, poeta, novel·lista, pintor i agitador cultural.

Provinent de l’alta burgesia catalana i representant de l’anomenada bohèmia daurada, Rusiñol visqué un temps a París (capital de l’art mundial a l’època). Fou membre destacat del grup Els Quatre Gats i organitzà les Festes Modernistes a Sitges.

El teatre de Rusiñol comprèn, en primer lloc, obres de caire esteticista, com L’alegria que passa (1891) o Cigales i formigues (1901), l’una i l’altra sobre l’enfrontament entre l’artista i la societat. En segon lloc, presenta un vessant més proper al teatre de denúncia, per exemple amb l’heroi (1903), sobre les guerres colonials.

No obstant això, el Rusiñol més conegut és el de les obres humorístiques i costumistes amb obres com Els Jocs Florals de Camprosa (1902) o L’auca del senyor Esteve (1907).

 

JOAN MARAGALL

 

És el gran poeta del Modernisme català i una de les figures més importants de la literatura catalana del segle XX.

Fill de l’alta burgesia barcelonina, no va voler continuar el negoci familiar i aconseguí convèncer el seu pare que el deixés estudiar dret. Exercí com a advocat un temps fins que es posà a treballar com a periodista però, de fet, podia viure sense treballar. Va ser col·laborador del Diario de Barcelona i de l’Avenç. Féu un bon nombre de d’articles i assaigs i mantingué una interessant correspondència amb Unamuno.

El 1903 fou elegit president de l’Ateneu Barcelonès i hi llegí el discurs Elogi de la paraula, que obtingué un gran ressò. El 1904 és proclamat Mestre en Gai Saber. El 1909 publicà una sèrie d’articles a La Veu de Catalunya on es mostrava molt crític amb el paper de la burgesia catalana durant el conflicte de la Setmana Tràgica. Mor el 1911 a Barcelona.

La importància de Joan Maragall se centra especialment en la seva obra poètica, sense oblidar la seva “teoria de la paraula viva” segons la qual el poeta havia de ser lliure per utilitzar en les seves obres qualsevol tipus d’expressió, paraula, etc.

És autor d’alguns poemes ja clàssics com “La vaca cega”, “oda a Espanya”, etc. La seva obra poètica està constituïda per cinc llibres: Poesies (1895), Visions i cants (1900), Disperses (1904), Enllà (1906) i Seqüències (1911).

 

JOAQUIM RUYRA

 

Va ser un dels grans prosistes catalans del segle XX. Refinat i perfeccionista, dotat d’un gran sentit del llenguatge, és summament difícil de classificar: de fet, se’l pot enquadrar en el Modernisme per alguna de les seves obres, però després el reivindicarien Josep Carner i altres noucentistes, precisament per l’estil elaborat i precís.

La seva obra es compon essencialment de tres llibres de narracions: Marines i boscatges, La parada i Entre flames.

 

MIQUEL COSTA I LLOBERA

Representant per excel·lència de l’Escola mallorquina, la seva obra poètica  es divideix en un període romàntic (Poesies); un període clàssic (Horacianes (1906)) i un període d’obres d’inspiració religiosa (Visions de Palestina).

 

JOAN ALCOVER

Representant de l’Escola mallorquina, amic de Santiago Rusiñol i Josep Carner, és autor Cap al tard , el seu llibre més emblemàtic de poemes.

 

ALTRES AUTORS

 

RAIMON CASELLAS. Historiador, crític d’art i teòric del moviment modernista, és autor de Els sots feréstecs, primera novel·la modernista catalana. En aquesta novel·la planteja el drama de mossèn Llàtzer, que, arribat al poble de Montmany, havia d’enfrontar-se als seus habitants, contraris a cap mena de canvi.

 

PRUDENCI BERTRANA. Novel·lista, dramaturg, periodista, dibuixant i pintor, és autor de les novel·les Josafat (1906) o Jo! Memòries d’un metge filòsof (1925) o del llibre de narracions  Proses bàrbares (1911).

 

JOSEP POUS I PAGÈS. Periodista, novel·lista i dramaturg, és conegut sobretot per La vida i la mort d’en Jordi Fraginals (1912), considerada l’última novel·la modernista.

 

IGNASI IGLÉSIAS. Autor teatral molt popular, passà pel simbolisme, el naturalisme (amb influències d’Ibsen) i el costumisme. Destaca la seva obra El cor del poble (1902).

 

ADRIÀ GUAL. Dramaturg, poeta, pintor i director de teatre i de cinema, perseguí “l’art total”, és a dir, la voluntat de síntesi de les diferents arts. És autor de Misteri de dolor (1904) i conegut com a creador de la companyia teatral Teatre Íntim i de l’Escola Catalana d’Art Dramàtic.

 

JOAN PUIG I FERRETER. Novel·lista i dramaturg, és autor d’obres teatrals que expressen clarament l’ideari modernista, com Aigües encantades (1908), en què un nouvingut s’enfronta a la superstició de tot un poble. Publicà també la novel·la autobiogràfica Camins de França.

 

JULI VALLMITJANA. És autor de diverses obres teatrals sobre el mon dels gitanos i dels baixos fons, com ara Els zin-calós.