Segons Verdi , no existeix ni la música italiana, ni l’alemanya, ni la turca, però si existeix la MÚSICA!, on s’entreveu l’essència de l’òpera romàntica que es mou entre l’expressió del íntim i del missatge col·lectiu. A principis del segle XIX , l’òpera italiana destaca per les obres de Rossini que redueix els artificis tant en el recitatiu com en el desenvolupament de l’acció. Les òperes de Donitzetti i Bellini es poden considerar ja plenament romàntiques pel seu argument que torna al tràgic, l’heroic (destí , amor, mort) i la grandesa de la invenció melòdica. L’evolució cap a la profunditat dramàtica i la veritat psicològica es desenvolupa amb la figura de Verdi, autor de una trentena d’òperes on sols dues tenen el tractament de bufes : un giorno di regno i Falstaff. Puccini desenvoluparà el realisme operístic i sols continuarà la tradició còmica amb Gianni Schicchi.  L’òpera alemanya fou la primera en desenvolupar el fet nacionalista, al 1821 amb  Der freischütz (el caçador furtiu) de Weber, obra independent dels models italians i francesos , portada a la màxima expressió amb R. Wagner, per a tal fi el llibret té tanta importància com l’equilibri entre text i música. Entre la rivalitat italiana i Alemanya, l’òpera francesa es desenvolupa amb els gèneres de “grand- òpera” i el drma líric, es desenvolupa sobretot amb la figura de Meyerber ( el qual ha practicat tant el singspiel alemany com l’òpera italiana en la seva joventut ), el drama líric té el moment culminant a partir de 1850 i les seves fonts son diverses mentre elles “la grand-òpera” i “l’òpera comique”. La temàtica evoluciona cap al realisme, així com l’abolició entre el seriós i el còmic , Gounod és el seu màxim representant. La segona meitat del XIX fusionarà els ideals romàntics amb les aspiracions nacionalistes contra les potències del moment. Prestigioses son les aportacions de Berlioz, Wagner, Verdi així com les contribucions de Mussorgski i Txaikovsky, Smetana i més tard el danès Nielsen i l’espanyol Granados. A finals del segle XIX i començaments del XX es cerca la veritat psicològica i el realisme de les situacions. La meva contribució aquest fascinant gènere és el treball d’una Webquest, on dona resposta a la fascinació del romàntic per la història antiga ( l’antic Egipte dels faraons), el belcantisme i virtuosisme de les veus així com la integració de l’orquestra simfònica com una veu més de l’espectacle, el qual ens donem compte de la seva grandiositat amb l’elaboració de la tercera activitat – prenent consciència de la gran quantitat d’oficis i persones que necessitem per a generar aquesta grand – òpera que Verdi va voler donar resposta a la inauguració del Canal de Suez , malauradament no es va poder estrenar per aquell esdeveniment i va ser substituïda per “Rigoletto” – La primera activitat dona forma a la fusió de cultures i la seva música i la segona recalca la importància del text en el format musical de l’òpera. Desitjo que sigui del vostre gust aquest treball anomenat – “Aïda, la força de la passió”. Per a tal de fer-vos 5 centims , aquest és el fragment més conegut – la marxa triomfal –

[kml_flashembed movie="http://www.youtube.com/v/Yq_if8R5xZE" width="250" height="206" wmode="transparent" /]