Category Archives: Contemporànea

MERIDIÀ DE SANG, Cormac McCarthy (III)

cornacCada home es busca el seu propi destí i el de ningú més, va dir el jutge. Tant si vol com si no. Encara que pogués descobrir el seu destí i escollir en conseqüència un rumb oposat, només arribaria fatalment al mateix resultat i en el moment previst, perquè el destí de cadascun de nosaltres és tan gran com el món en què habita i conté en si mateix tots els seus contraris. Aquest desert en què tants i tants homes han mort és immens i exigeix de qualsevol un cor gran, però a més a més també està buit. És dur i estèril. La seva essència és la pedra.

MERIDIÀ DE SANG, Cormac McCarthy (II)

cornacEl jutge es va aixecar per complir alguna obscura missió i al cap d’una estona algú va preguntar a l’excapellà si era veritat que una vegada havia hagut dues llunes al cel, i l’excapellà va mirar la lluna de pega que tenien a sobre i va dir que era molt possible. Però que sens dubte el savi Déu de les altures, consternat per la proliferació de llunàtics en aquesta terra, es devia haver humitejat un dit i es devia inclinar des de l’abisme per extingir-la d’una pessigada. I si se li hagués acudit una altra manera per fer que els ocells trobessin el camí en la foscor, potser hauria eliminat també l’altra.

MERIDIÀ DE SANG, Cormac McCarthy (I)

mer1… i un dia van veure un grup d’homes d’aspecte malèfic sobre ponis indis sense ferradures que anaven mig borratxos pels carrers, barbuts, bàrbars, guarnits amb pells d’animal cosides amb teixit de múscul i equipats amb armes de tota mena, revòlvers tremendament feixucs, uns ganivets de muntanya de la mida d’una espasa de dues mans i escopetes curtes de dos canons tan amples que s’hi podien encastar els polzes, i les gualdrapes dels cavalls eren de pell humana i les brides de cabells humans i estaven guarnides amb dents humanes, i els genets lluïen escapularis o collarets amb orelles humanes seques i ennegrides, i els cavalls semblaven primitius i tenien una mirada salvatge i ensenyaven les dents com gossos rabiosos, i anaven acompanyats per una colla de salvatges mig nus que trontollaven sobre la sella, perillosos, llardosos, brutals, i tots plegats semblaven una aparició procedent d’una terra pagana en què ells i els de la seva mena s’alimentaven de carn humana.

LLIBERTAT, Jonathan Frazen

 

-I MENTRESTANT- va dir cridant-, AFEGIM TRETZE MILIONS D’ÉSSERS HUMANS A LA POBLACIÓ CADA MES! TRETZE MILIONS DE PERSONES QUE ES MATARAN ELS UNS ALS ALTRES LLUITANT PER UNS RECURSOS FINITS! I DE PASSADA ELIMINARAN TOTS ELS ALTRES ÉSSERS VIUS QUE ES TROBIN PEL CAMÍ! ÉS UN REFOTUT MÓN PERFECTE MENTRE NO TINGUEM EN COMPTE LES ALTRES ESPÈCIES QUE HI VIUEN! NOSALTRES SOM EL CÀNCER DEL PLANETA! EL CÀNCER DEL PLANETA!

Morir-se és la derrota final d’un pare.

La depressió és una forma d’adaptació eficaç al dolor i a les incessants dificultats.

No se’n treia res de només  ser bona persona.

Al capdavall, hi ha una mena de felicitat en la infelicitat, si és la infelicitat correcta.

Els nostres mitjans de comunicació són com unes ombres molt borroses a la paret i el filòsof ha d’estar preparat per manipular aquestes ombres al servei de la gran veritat.

DIARI d’HIVERN. Paul Auster

Et penses que no et passarà mai, que no et pot passar, que tu ets l’única persona del món a qui cap d’aquestes coses no passaran mai, i llavors, una per una, et comencen a passar totes, de la mateixa manera que passen a tothom.

Si es pot. Segurament no hi ha cap triomf humà més gran que ser amable al final, tant si el final és amarg com si no ho és. Embrutar el llit de mort amb pixum i merda i bava. És cap a on anem tots, et dius, i la qüestió és fins a quin punt una persona pot continuar sent humana trobant-se en un estat d’impotència i degradació. No pots predir què passarà quan arribi el dia que et ficaràs al llit per últim cop, però si no marxes sobtadament com els meus pares, voldries ser amable. Si és pot.

 

MENDEL EL DE LOS LIBROS, Stefan Zweig

Contemplé por primera vez, siendo joven, el vasto misterio de la concentración absoluta, que hace tanto al artista como el erudito, al verdadero sabio como al loco de remate, esa trágica felicidad y desgracia de la obsesion completa.

Sentí un regusto amargo en los labios. El regusto de la fugacidad. ¿Para qué vivimos, si el viento tras nuestros zapatos ya se está llevando nuestras últimas huellas?

Precisamente yo, que debía saber que los libros sólo se escriben para, por encima del propio aliento, unir a los seres humanos, y así defendernos frente al inexorable reverso de toda existencia: la fugacidad y el olvido.

 

NÈMESI, Philip Roth

La maduresa és el propòsit principal de l’educació[…] Postulen que el fonament de la força és la disciplina. Per sobre de tot hi ha l’heroisme.

A vegades és té sort i a vegades no se’n té. Qualsevol vida és atzar, i, des del moment de la concepció, l’atzar -la tirania de la contingència- ho és tot. Crec que l’atzar és allò a què feia referència en Bucky Cantor quan denigrava el que ell en deia Déu.

Ara aquella cara estava oculta en una altra de més molsuda, una disfressa que les persones acostumem a veure quan, cada cop més envellides, ens contemplem amb resignació al mirall. D’aquell home musculat i corpulent no en quedava cap rastre; els músculs se li havien estovat i la corpulència li havia anat a més: ara era rabassut i prou.

En general, mentre parlava de tot el que havia callat durant anys, transmetia una sensació de fracàs insuperable, no només una minusvalidesa física sinó també un rosec d’una vergonya persistent. Era ben bé l’antítesi de l’arquetip nacional més important de víctima de la pòlio, Franklin Delano Roosevelt, en el sentit que la malaltia no havia conduït en Bucky Cantor al triomf sinó a la derrota.

Tenint el seu amor, ¿què em podia parar?

El que volia era la cosa més modesta del món: ser com tothom… No seré mai més com era abans, sinó que seré així tota la vida. No estaré mai més content.

No es mortifiqui. El món ja és prou cruel. No ho compliqui més donant-se’n la culpa.

El triomf més gran d’una persona com ell és salvar la noia que estima de tenir un marit invàlid, i el seu heroisme consisteix a negar el seu desig més fervent renunciant a ella.

La serietat era l’expressió de la seva consagració a la feina.