La maduresa és el propòsit principal de l’educació[…] Postulen que el fonament de la força és la disciplina. Per sobre de tot hi ha l’heroisme.

A vegades és té sort i a vegades no se’n té. Qualsevol vida és atzar, i, des del moment de la concepció, l’atzar -la tirania de la contingència- ho és tot. Crec que l’atzar és allò a què feia referència en Bucky Cantor quan denigrava el que ell en deia Déu.

Ara aquella cara estava oculta en una altra de més molsuda, una disfressa que les persones acostumem a veure quan, cada cop més envellides, ens contemplem amb resignació al mirall. D’aquell home musculat i corpulent no en quedava cap rastre; els músculs se li havien estovat i la corpulència li havia anat a més: ara era rabassut i prou.

En general, mentre parlava de tot el que havia callat durant anys, transmetia una sensació de fracàs insuperable, no només una minusvalidesa física sinó també un rosec d’una vergonya persistent. Era ben bé l’antítesi de l’arquetip nacional més important de víctima de la pòlio, Franklin Delano Roosevelt, en el sentit que la malaltia no havia conduït en Bucky Cantor al triomf sinó a la derrota.

Tenint el seu amor, ¿què em podia parar?

El que volia era la cosa més modesta del món: ser com tothom… No seré mai més com era abans, sinó que seré així tota la vida. No estaré mai més content.

No es mortifiqui. El món ja és prou cruel. No ho compliqui més donant-se’n la culpa.

El triomf més gran d’una persona com ell és salvar la noia que estima de tenir un marit invàlid, i el seu heroisme consisteix a negar el seu desig més fervent renunciant a ella.

La serietat era l’expressió de la seva consagració a la feina.