L’oda 1,38 d’Horaci, Persicos odi, puer, apparatus, és l’elogi a la vida senzilla. Aquesta oda és una de les seleccionades a les PAU 2013-2014. Aquí està l’oda que tractem:
Persicos odi, puer, apparatus,
displicent nexae philyra coronae;
mitte sectari rosa quo locorum
sera moretur.
Simplici myrto nihil allabores
sedulus curo: neque te ministrum
dedecet myrtus neque me sub arta
vite bibentem.
Aquí tenim la traducció de l’oda anterior, realitzada per mi:
Detesto, minyó, el luxe persa,
em desplauen les corones que
s’entortolliguen en el teix,
deixa de cercar on les roses
són més tardanes.
Només desitjo que em guareixis
amb la senzilla murtra;
de tu que em serveixes
no és indigne la murtra ni de mi
que bec en l’ombra de la densa parra.
Primerament, anem a analitzar el significat del poema, ja que necessitem buscar la pervivència i per tant, el significat és primordial.
Al ser una oda més aviat curta de text, pot semblar una oda de contingut simple, amb un sol missatge ràpid de comprendre. Però això no és del tot cert, ja que aquesta oda és més complicada del que podem pensar a primera instància.
Alguns pensadors i analistes han indagat en aquesta oda per tal de trobar un significat clar. Les seves conclusions han sigut múltiples i en molts casos concordants. Vegem algunes de les seves opinions:
El principal significat de l’oda i la interpretació més compartida és la de l’elogi a la vida senzilla que fa Horaci. Podem veure com Horaci utilitza magistralment les flors i les corones de flors per comparar les cultures i les maneres de fer. En aquest cas compara els perses, major amenaça i comparador del romans, amb les maneres llatines de fer, més austeres. Analitzem-ho més detalladament:
-Horaci parla sobre les corones de roses, i ho relaciona amb els perses. Les roses eren i són, però antigament encara més, flors costoses ja que no sempre estan disponibles ja que creix en un determinat període de temps. Això significa una complicació i un cost molt elevat, a la que s’atribueix riquesa i pompositat de cara als perses.
-Horaci tot seguit parla sobre les corones de murtra, més humil, per a ell. Aquesta planta no és aparentment tan noble com les roses. Aquesta planta s’utilitzava per coronar els campions olímpics grecs.
Finalment, la opinió d’Horaci és plenament a favor de l’austeritat de la murtra, en comptes de la ostentació persa. Ell expressa que no és indigne servir-lo amb menys plaers amb què els perses ho fan, ja que per a ell, una vida senzilla és millor que una vida molt més ostentosa.
Això ho podem relacionar amb el tòpic de aurea mediocritas, ja que l’equilibri entre no tenir res i tenir molt és l’ideal per viure feliç.
Aquest pensament que s’ha explicat anteriorment sobre el pensament d’una vida senzilla ho exposen Fraenkel i Nisbet, entre d’altres.
Una altra interpretació realitzada també per Fraenkel és la virtut de la composició literària reduïda. Veiem en el poema, com anteriorment hem dit, que el poema és de forma reduïda, petit de forma, tot i que veiem que el poema a l’interior té moltes idees contingudes en el seu interior. Horaci elogia i ratifica que s’ha de revisar l’obra escrita moltes vegades, posteriorment guardar-la i no veure-la en vuit mesos, i finalment, quan hagi passat aquest període de temps, reprendre la revisió de l’escrit i només en aquesta última revisió, l’escrit estarà preparat per veure la llum.
Aquest fanatisme autocorrectiu fa que les paraules quedin reduïdes, i no n’hi hagin d’innecessàries. Això fa que el poema quedi reduït a poques paraules, però el contingut d’aquest sigui molt ampli i significatiu.
Altre significat és l’ornamentació floral en relació a l’erotisme. Les maneres perses, més pomposes i lluïdes, són innecessàries per Horaci, el qual prefereix maneres més austeres i mes senzilles, però igualment efectives. Aquesta teoria la va formular Kiessling.
Ja pel que fa a la pervivència d’aquest tòpic, tenim molts poemes que parlen sobre la vida senzilla. Sobretot, en moltes ocasions es parla d’aquest tòpic en termes religiosos, perquè la vida senzilla és l’ideal del seguidor de la fe cristiana. En alguns poemes del segle XX podem veure com aquest tòpic està molt present, com el d’Octavio Paz, La Vida Sencilla, o un altre de José María Permán, A la vida sencilla.
En el camp del cinema també tenim bastantes pel·lícules que parlen d’aquest tòpic. N’hi ha una en particular que és molt fidel al tòpic, Una vida sencilla, de Ann Hui, la qual una serventa treballa amb una família durant molts anys de la seva vida. Ja quan volia retirar-se, té un accident que la deixa incapacitada quasi totalment. El fill de la família, en Roger, que ja és gran, agraeix la feina de la dona retirant-se amb ella en una vida senzilla, sense els luxes que estava acostumat l’home, per tenir cura de la serventa, ara servida en la seva vellesa. S’ha de remarcar que aquesta pel·lícula va ser nominada al millor film de parla no anglesa.
Eric Andreu
2n de Batx. Llatí
