Sílvia Cruz, Víctor Fernàndez, Kaur Daljinder i Hèctor Leal ens narren una jornada en la vida d’un Homo antecessor
SÍLVIA CRUZ
Un nou dia comença, és molt d’hora, el sol encara no ha sortit del tot. He decidit que avui, com tots els dies, m’aixeco per poder sobreviure. Començo per anar a caçar i poder menjar alguna cosa abans de que es faci de nit y arribi l’hivern.
Dono una volta arreu de la meva cova, en busca d’alguna cosa amb la que caçar com per exemple una branca d’arbre i algunes pedres per fabricar unes llances per poder caçar. Començo a formar les armes, donin-li forma a les pedres i lligant-les a les branques.
No visc sol, som un grup de persones i unes quantes d’elles anem a caçar per poder sobreviure. Anem caminant i trobem poca cosa que caçar però encara que hi trobem algun animal per menjar, les nostres armes són insuficients, així que ens mengem a una nena que és una cosa habitual en la espècie.
La nostra forma física tampoc ens ajuda molt ja que tenim el cap petit comparat amb el nostre tronc que es molt gran i unes cames llargues. És fàcil que altres animal ens intentin atacar ja que som presses fàcils.
Així que per finalitzar el dia, hem menjat uns quants fruits que em trobat sota d’un arbre que tenien un bon aspecte i em fet un foc per escalfar la cova, que ja començava a fer fred.
VÍCTOR FERNÀNDEZ
M’aixeco molt d’hora pel de mati quan es s’estava posant el sol, decideixo aixecar als demes perquè avui tocava anar a caçar.
Primer de tot vaig donar una volta pel bosc per anar a buscar una mica de fusta i unes quantes pedres per poder fabricar llances i a les pedres donar-li una mica de forma de sílex.
Torno a la cova amb tot el material necessari i seguidament comencem a fer-li forma punxeguda a les pedres i tallar la escorça dels pals per fer-la més fina.
Ja acabats de retallar amb al seva forma, anem quatre del grup a caçar, comencem a caminar, no trobàvem res do hi passava cap animal,vam decidir tornar cap a la cova i quan estàvem a punt d’arribar-hi va passar un porc senglar, vam sortir tos quatre disparats darrera d’ell, li vaig llançar una pedra primer i seguidament la llança, el vaig ferir i va caure al terra el vam agafar i el vam portar cap a la cova. Ens el vam menjar tot molt ràpidament, quan vaig acabar vaig netejar-me les dents amb un escuradents, molta gent del grup tenia tanta gana que fins i tot alguns no van poder ni menjar.
Es feia tard ja, uns quants del grup van anar-hi a buscar alguna cosa per poder menjar, al cap de poca estona van arribar amb un grapat de fruites de lledoner que les van repartir entre tot el grup.
Es va fer de nit i ja hi estàvem tots a la cova vam fer un foc amb dos sílex que hi havia anat a buscar i ens vam poder escalfar abans d’anar-nos a dormir.
DALJINDER KAUR
Homo antecessor: El lligam entre l’Homo ergaster i l’Homo sapiens sembla que podria ser l’Homo antecessor, descobert al jaciment d’Atapuerca (Burgos). La història d’aquest jaciment comença el 1976, quan s’hi van trobar unes mandíbules humanes; al cap de pocs anys ja s’hi havien classifi cat 32 individus de l’espècie Homo heidelbergensis. La troballa, el 1994, d’unes restes que tenien entre 1 milió i 800.000 anys d’antiguitat, va significar descobrir els fòssils homínids més antics trobats, fins llavors al continent europeu. L’Homo antecessor també va ser el lligam evolutiu entre la branca que es va extingir amb l’Homo neanderthalensis i la que ocupa l’Homo sapiens actual.
Homo antecessor és una espècie fòssil pertanyent al gènere homo. Atesa l’espècie homínida més antiga d’Europa amb una antiguitat d’un milió d’anys. Eren individus alts, forts i amb una cara de trets moderns encara que el seu cervell fos més petit que el de l’home actual.
l’esperança de vida de l’homo antecessor no hauria estat superior als 35 anys, no anava vestit i vivia a l’aire lliure, si bé es refugiava en coves i era caçador o, possiblement, carronyer. La pràctica del canibalisme, encara que no confirmada, es considerava molt probable.
L’existència d’aquest homo antecessor obligava a revisar tots els coneixements anteriors sobre els homínids i la seva evolució cap als homes contemporanis. En aquest sentit, les dades obtingudes a Atapuerca van permetre postular que l’homo antecessor podia haver estat la primera espècie homínida en arribar al continent europeu, per les notables similituds que tenia amb l’homo ergaster, l’homo erectus o l’homo heidelbergensis.
Si jo fos un homo antecessor jo hauria viscut fa 800.000 anys.
Jo em llevaria pel matí anaria a caçar o recol·lector aliments i fabricaria eines simples de pedra i fusta, pensaria i raonaria els companys i descansaria al voltant del foc i dormaria.
HÈCTOR LEAL
El terra se’m desfeia a cada passa que donava, ni els pals em servien per travessar el camí que em separava de la resta. Els demés estaven a l’altre ribera, on la cova era suficientment gran per aixoplugar-nos. A més per acabar d’adobar les coses, les feres estaven molt nervioses. Amb l’ajut de la resta, em pogut acabar tots sans i estalvis.
Les necessitats de la fam ens van dur a menjar una nena; d’altra banda cosa habitual en l’espècie. Caçar amb les nostres armes és dur. Les pedres punxegudes no afecten els animals de la nostra zona, cal ferir-los molt fins que acaben morint. Sobretot els hipopòtams del riu i els búfals. Avui però, ha estat un dia trist ja que ha mort una companya del grup. Els ungüents del nostre cap no li han servit de res; ella va acabar mal ferida per la cornada d’un bisó. Em sembla que pintava les parets d’una cova quan va passar.
Tot el matí he estat afilant pedres amb pedres grises que van d’allò més bé; les necessitem per les armes. Les feres de la zona són molt perilloses. I a més, la forma aquesta que tenim és horrible: cap petit, gran tronc i cames llargues. Som presses molt fàcils. Tanmateix el dia ha estat molt tranquil a part dels dos incidents.
Quan tenia gana he menjat uns fruits d’un arbre que estaven pel terra. Les he portades al riu quan he caigut i el corrent se m’ha endut. I pogut agafar-me, malament, a una pedra que hi havia. Tenia tot el cos rascat i sagnava d’un peu, crec que m’ha mossegat una fera d’aquestes del riu… Aquests animalons amb les dents afilades que a vegades cauen de la boca dels ocells. Seran lletjos, però són molt bons. Tinc molts problemes; ara on sóc?…
Havia desaparegut la meva espècie, o més ben dit jo he marxat. Ara què faré? Ni armes, ni animals, res de res.