La Monarquia a Espanya

Monarquia i democràcia a Espanya [Borja de Riquer, LVG, 3-9-2020]

A l’Espanya contemporània la relació entre la monarquia i la democràcia mai no ha estat fàcil. La majoria dels sobirans i dels monàrquics sempre van resistir-se a la democratització del sistema liberal i el resultat històric d’aquest immobilisme és que són pocs els països europeus que tinguin una relació tan llarga de monarques destronats com Espanya. Si hom repassa l’actuació dels darrers Borbons, és fàcil concloure que la majoria d’ells no han estat precisament uns sobirans exemplars. Recordeu que l’any 1808 Carles IV i el seu fill Ferran abdicaren vergonyosament davant Napoleó mentre el poble lluitava contra l’ocupació del país per les tropes franceses. Disposem d’unes excel·lents ­biografies de Ferran VII i d’Isabel II –fetes per Emilio La Parra i Isabel Burdiel– que ens expliquen amb detall com va arribar a ser de “felón e indeseado” el primer i com la segona era “una señora imposible”. No ha d’estranyar així que pel setembre de 1868 la revolució Gloriosa es fes amb el crit popular d’ “abajo los Borbones”. Després del fracàs de la monarquia electiva i democràtica d’Amadeu I i de la primera experiència republicana, la dreta conservadora i els militars restauraren la dinastia dels Borbó, però el prestigi que començava a adquirir la monarquia va ser dilapidat després per Alfons XIII, un rei que actuà més com un polític, fins i tot donant suport a una dictadura, que com un monarca constitucional.

Tres factors van influir perquè es produís aquest divorci entre la institució monàrquica i la ciutadania: l’aïllament dels sobirans de la realitat social; la seva visió patrimonial de l’Estat; i les intromissions en la vida política. L’educació dels reis sempre s’ha fet al marge de la societat. Vivien voltats de preceptors, de camarilles i d’aduladors, gent poc representativa de la varietat social i ideològica del país que vetllava per mantenir aquest aïllament amb una acurada selecció dels assistents a les recepcions, mirant d’evitar presències considerades inadequades. La visió patrimonial de l’Estat fou un sentiment arrelat en els sobirans espanyols malgrat l’existència d’un sistema constitucional. Pensaven que podien fer un ús privat i inqües­tionable dels recursos públics. Així, tant la reina governadora Maria Cristina, com la seva filla Isabel II i després la reina Victoria Eugenia marxaren a l’exili emportant-se les joies de la corona, perquè les consideraven seves i no un patrimoni nacional. L’any 1932 la Comissió de Responsabilitats Polítiques de les Corts Republicanes verificà que Alfons XIII i la seva família disposaven, com a mínim, de 40 milions de pessetes de l’època dipositats a diferents bancs anglesos i suïssos. Les constants intromissions en la vida política de sobirans com Isabel II i el seu net Alfons XIII partien de la consideració que no se’ls podia demanar responsabilitats polítiques i que gaudien d’una total impunitat per fer i desfer governs, per afavorir uns partits i perjudicar-ne d’altres.

EP
EP (EP)

No es pot pretendre que els mèrits polítics del passat serveixin per mantenir un tracte privilegiat

La instauració, que no restauració, de la monarquia pel general Franco va respondre a la concepció conservadora de la dreta espanyola sobre el sistema polític que consideraven més convenient als seus interessos. I si bé és innegable que l’actuació del rei Joan Carles I fou decisiva per la construcció d’un sistema democràtic a Espanya, fou un greu error blindar constitucionalment la figura del monarca fent-lo inviolable. Es tracta d’una protecció legal impensable a les democràcies consolidades, on les irregularitats comeses pel cap de l’Estat mai no poden restar impunes. Durant dècades, a Espanya la monarquia ha gaudit d’una protecció insòlita que conduïa molts mitjans de comunicació a practicar una mena d’autocensura per tal d’ocultar possibles escàndols que afectaven la família reial. Costa d’entendre com el rei emèrit, que tenia en les seves mans prestigiar una monarquia històricament força qüestionada, hagi malmès aquesta oportunitat i deixi un gran llast al seu hereu. Davant dels fets que s’han conegut darrerament, no es pot pretendre que els mèrits polítics del passat serveixin per mantenir un tracte privilegiat i no haver de donar comptes davant les sospites d’irregularitats o delictes.

La protecció abusiva que avui es dona a la monarquia, negant debats i comissions parlamentaries d’investigació, pot provocar que aquesta deixi de tenir un caràcter institucional i neutral per esdevenir cada cop més partidista. Si el Govern, les Corts Generals i l’actual monarca no accepten que en democràcia és intolerable que un servidor públic, com és el cap de l’Estat, no sigui responsable dels seus actes i no proposen la reforma de la Constitució, per tal de fer-ho possible, el qüestionament de la monarquia s’incrementarà. La defensa numantina de la inviolabilitat del rei que avui fan alguns partits polítics i mitjans de comunicació no fa més que afavorir la causa republicana perquè posa en evidència que aquesta actitud respon sobretot a la por tradicional dels conservadors espanyols a tota reforma democràtica. Es tracta d’una defensa tan cega que, amb la seva obcecació, és capaç de carregar-se la seva monarquia, com va passar el 1931.

____________________________________________

. La corrupción del rey Juan Carlos I abre una crisis en la monarquía española [Ignacio Escolar, Washington post, 4-8-2020]

“Como Fernando VII en 1808. Como Isabel II en 1868. Como Alfonso XIII en 1931. La decisión de abandonar España  que ha tomado el exrey Juan Carlos I de Borbón forma parte de una larga tradición familiar, la de tantos otros entre sus antepasados que se vieron obligados a huir.
Juan Carlos I abandona su patria acosado por las consecuencias de su corrupción. Nació en el exilio y probablemente no volverá a regresar a su país………….”

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *