Escorçada d’un suro… però, d’un garrofer?

Regne Animalia

Vertebrats > Tetràpodes > Mamífers > Rosegadors

Rattus rattus

L’escorçada és l’extracció del suro de l’alzina surera (Quercus suber) per fabricar aglomerats per a la construcció, com a material aïllant tèrmic i acústic, per fer taps d’ampolla de vins i caves, flotadors salvavides o com a material per a la decoració i el disseny. L’escorça de l’alzina surera és impermeable, gruixuda, extremadament porosa i lleugera, una bona adaptació natural de l’arbre per defensar-se contra els incendis, i unes propietats excepcionals que li doten de gran valor comercial en explotació forestal des de l’antiguitat.

Però l’alzina surera no és l’única que es pela aquests dies de finals de primavera. A casa algú porta treballant unes quantes nits per arrencar petits encenalls d’escorça de garrofer que deixa caure al terra, ben a prop de l’hort i del galliner. Qui pot ser i amb quina intenció? La pell del garrofer és prima, i l’autor no deu escorçar-la per alguna suposada propietat amagada perquè, després d’arrencar-la de l’arbre, l’abandona al terra sense aparentment haver-se’n beneficiat.

El garrofer (Ceratonia siliqua) és un arbre de la família de les lleguminoses propi de biomes mediterranis litorals, molt freqüent en els Matollars mediterranis de les rodalies de Cubelles (el Garraf). Els fruits són llegums grans i carnosos, de color verd al principi, que es tornen marrons a l’inici de l’estiu a mesura que van madurant. Quan les garrofes són verdes contenen substàncies que les fan incomestibles, desagradables a la llengua, però una vegada madurades, lleugerament eixutes de carn, esdevenen dolces, farinoses, riques en nutrients i amb propietats antidiarreiques. De la polpa de la beina es fan farines per a l’alimentació del bestiar, però també pel consum humà en la preparació d’aliments processats. La farina de la llavor s’utilitza també com additiu alimentari en pastisseria i en la fabricació dels gelats.

El consum de la garrofa ve de tan lluny com Babilònia i l’Egipte faraònic, i els usos culinaris han estat molt diversos. Un exemple d’aprofitament molt més recent és el que testimonia la gent que va viure en la post-guerra dels anys 40 i 50 del segle passat quan, en el temps de penúria, en comptes de la xocolata de cacau se’n fabricava un succedani fet amb la farina de la polpa de les garrofes!

Però tornem a la realitat del garrofer de l’hort. Com és que d’un dia per l’altre hi ha tantes serradures al terra i tantes branques descarnades? A primer cop d’ull, com deia, diríem que l’autor arrenca l’escorça sense cap raó aparent. Per què ho fa i com ho fa? i, sobretot, qui és l’autor?

Una observació més acurada de les ferides de les branques permet identificar unes marques, com copets de cisell, de dos en dos, a la superfície pelada de troncs i branques. Al principi no són massa visibles, però a mesura que passen les hores, quan la ferida s’asseca i el color de la fusta tendra adquireix un color marró fosc i, després, grisenc, ressalten com petites esgarrapades sobre la superfície llisa.

En la majoria d’escorçats no s’observa un ordre determinat d’aquestes marques de cisell, més enllà d’haver evitat els nusos de les branques. Però, en alguns altres casos, sí que s’observen alineacions sinuoses. Quin és l’origen?

A la fotografia inferior s’observa molt bé com les marques es troben alineades lateralment, formant fileres sinuoses disposades paral·lelament les unes a les altres i perpendicularment al llarg del tronc. També, per les diferències del color de la fusta, es pot intuir un atac de la mateixa branca en nits diferents. Així, la part més fosca sembla correspondre al primer dels atacs, tallant la pell de l’arbre de dalt a baix, perquè es fa cada vegada més clar cap a baix. En una segona nit l’escorçador va ampliar la superfície pelada a la part superior de la branca. Com podeu observar a la imatge, l’alineació del color coincideix amb la de les marques de cisell. Això és compatible, i diria que no pot ser d’una altra manera, amb el tall de l’escorça amb les dents, trosset a trosset, fent cada vegada més gran la ferida. Les marques de cisell han de ser, per tant, els incisius d’un petit animaló clavats sobre la fusta per fer palanca i desprendre l’escorça.

I per quina raó aquest animaló vol treure l’escorça? Tres són les possibles hipòtesis que donarien resposta: alimentació, desgast intencionat dels incisius o obsessió. Les tres hipòtesis no tenen perquè ser excloents. Obsessió? I per què no? Cada dia apareix una o més branques noves pelades, i cada matí toca escombrar els encenalls de fusta del terra. Sembla evident que no li interessa l’escorça, així que, per què no podria ser un comportament obsessiu contra el pobre garrofer?

Però també és possible que l’animal intenti esmolar i desgastar les seves dents incisives. Si és així, ha de tractar-se d’un animal al que li creixin les dents de manera continuada: els lagomorfs (llebres i conills) i els rosegadors. Tots dos ordres de mamífers es caracteritzen perquè, entre altres coses, tenen uns incisius molt desenvolupats que creixen al llarg de tota la vida per compensar el seu desgast, ja que les utilitzen per rosegar les closques de llavors i de fruits secs i, també, per perforar la fusta! Com que no m’imagino els conills grimpant sobre els arbres, ens hauríem de decantar per alguna espècie de rosegador.

I què em dieu de la hipòtesi de l’alimentació? En un principi podríem dir que no se sosté, perquè el presumpte rosegador deixa caure al terra l’escorça que arrenca. Potser el que vol obtenir és el suc ensucrat i ric en minerals de la saba elaborada en comptes de l’escorça en ella mateixa? Podria ser, però tampoc hi ha tanta saba. M’imagino el rosegador enfilat en una branca clavant els incisius a l’escorça i llepant cada trosset com si es tractés d’un sidral abans de deixar-lo caure, desensucrat, i arrencar-ne un rere l’altre al llarg de tota la nit.

Una observació més atenta dels fragments d’escorça caiguts al terra la nit anterior, encara frescos, mostren que la seva superfície interna ha estat arrencada, com si de la pela de taronja s’haguessin volgut menjar la part blanca. I probablement és així, segurament el rosegador s’alimenta de la part interior, tendra i humida, rica en sucres i nutrients, de l’escorça del garrofer! Una prova més del procés d’alimentació és la presència, entre els encenalls d’escorça, de nombrosos excrements, allargats com càpsules de medicament, d’aspecte que ens recorda als pèl·lets de fusta compactada per a calderes de biomassa.

La curiositat és, com diuen alguns diccionaris, el desig intens de saber, de conèixer, d’aprendre alguna cosa. I normalment dona fruits, encara que t’enganxi sense preparació, sense una llanterna a la mà i només amb el mòbil, que no permet mantenir la torxa de llum encesa mentre intentes fotografiar el rosegador en plena acció d’escorçat de les branques de garrofer!

Veieu el rosegador? Guieu-vos amb la branca del primer pla. Seguiu quasi en línia recta la punta de la branqueta fins al tronc de l’arbre i, just a la meitat, veureu uns ulls il·luminats pel flash del mòbil.

Es tracta d’una rata, molt probablement d’una rata de bosc (Rattus rattus). Aquesta espècie, que pot ser transmissora de malalties mortals i pandèmies com la Pesta Negra, que va ocasionar la mort de 20 milions de persones al segle XIV, no està necessàriament lligada a la presència humana, i pot viure en plena natura, en camps i boscos, sense interferir amb les activitats humanes.

La rata de bosc, esvelta i àgil, s’enfila fàcilment als arbres, on pot fer-s’hi els nius mantenint una vida essencialment arborícola, o construir-los en forats dels troncs, als peus dels arbres. Com tots els animals, desitjats o no per l’imaginari cultural dels humans, les rates tenen un paper essencial en l’ecosistema, esdevenint una presa necessària de molts predadors.

Per cert, no patiu per la salut del garrofer. Pel moment sembla resistir, estoic, a la depilació!