Tresors entre les pàgines d’una roca

Paleontologia

Scyphocrinus elegans

Fa 440 milions d’anys, durant el període geològic Silurià de l’Era Paleozoica, el que ara és Catalunya, i moltes altres regions del planeta ara emergides, es trobava sota el nivell del mar, en un oceà colonitzat per animals primitius. D’entre els invertebrats, en destacaven els graptòlits, els crinoïdeus, alguns mol·luscs, els braquiòpodes i els briozous. Els animals vertebrats estaven representats per grups de peixos ara extingits, els ostracoderms i els placoderms, i també per taurons no massa diferents als actuals, que podem considerar quasi com a fòssils vivents. A les zones emergides tot just començaven a evolucionar les plantes vasculars i els primers artròpodes terrestres. La major part de la superfície continental era erma, i només a prop dels rius, llacs i basses d’aigua dolça, en ambients molt humits, prosperaven algues, les primeres plantes i els primers animals invertebrats terrestres, com els aràcnids i els miriàpodes. Encara havien de passar 90 milions d’anys perquè els primers vertebrats terrestres, els amfibis, colonitzessin els continents, i 210 milions d’anys perquè apareguessin els primers dinosaures sobre la Terra.

A prop del que ara és la població de Gavà, al Baix Llobregat, en aquell període sota el mar, es dipositaven sediments fins, fangs, en condicions de poc oxigen, segurament a una profunditat considerable. Alguns dels éssers vius que visqueren en aquell mar fa 440 milions d’anys van quedar atrapats pel sediment, i els seus esquelets van poder conservar-se fossilitzats fins als nostres dies. Abans, però, van produir-se molts altres esdeveniments que, a través de l’estudi dels afloraments geològics de la regió, com pàgines d’un llibre d’història, ens han permès conèixer amb detall i que explico en part, molt breument, a continuació.

Els sediments fangosos del Silurià van ser coberts durant el Devonià per calcàries i sorrenques en un ambient marí més som. El nivell del mar en aquesta zona començava a descendir, almenys de forma relativa, probablement com a conseqüència de moviments tectònics. Però va ser durant el Carbonífer, ara fa 300 milions d’anys, que la col·lisió continental entre les dues grans masses de terra emergida, el continent Gondwana (format per l’actual Antàrtida, Sud-amèrica i Àfrica) i el que ara són Europa, Sibèria i Nord-amèrica, van formar una gran serralada de plegament, anomenada serralada Herciniana. L’aixecament tectònic va elevar Catalunya a nivells comparables a l’Himàlaia, i durant els següents 50 milions d’anys l’erosió de la serralada va ser el procés geològic dominant.

La història geològica de la regió fins al moment actual s’estén encara al llarg de 250 milions d’anys, i explica la formació de les sorrenques vermelles que afloren ben a prop d’on es troba el jaciment que apareix a les fotografies, des de l’ermita de Bruguers fins al castell d’Eramprunyà, així com la formació del massís del Garraf i la configuració geogràfica actual de les Serralades Costaneres Catalanes, però això ja forma part d’un altre article, i aquí vull aturar-me al Carbonífer, just en el moment quan es va formar la serralada de plegament Herciniana.

La col·lisió tectònica que va originar la serralada Herciniana va provocar el plegament de la litosfera i l’augment de la pressió i de la temperatura a la que es trobaven sotmeses les roques, també aquells sediments fangosos que s’havien dipositat al fons del mar durant el Silurià. Les noves condicions de pressió i de temperatura van transformar la roca, que va experimentar un metamorfisme de tipus regional. La pressió va reorientar els minerals que formaven el fang, i la temperatura va contribuir a la modificació de la seva composició mineral. El resultat va ser la formació d’una pissarra, una roca metamòrfica de gra molt fi amb una marcada foliació produïda per la reorientació mineral d’acord amb la direcció dominant de l’esforç tectònic i que es tradueix en la capacitat de la roca de trencar-se en lleixes fines i paral·leles. Les fotografies mostren aquestes pissarres negres que es trenquen pels plans de foliació a l’aflorament de Bruguers, al marge nord de la carretera de Begues, a Gavà.

Com un miracle, esdevenint un veritable tresor entre els plans de foliació de la roca, com pàgines d’un llibre d’història geològica, podem trobar en les pissarres d’aquest jaciment les restes fòssils d’alguns dels éssers vius que van desenvolupar-se en les aigües del mar silurià, ara fa 440 milions d’anys.

Algunes formes no són reconeixibles, però destaquen perquè hi han crescut cristalls de pirita, de lluent color groc metàl·lic (fotografia superior). En altres mostres és possible descobrir formes que, aquesta vegada sí, són clarament distingibles, testimonis de la fauna marina siluriana (fotografia inferior).

És el cas d’aquest fragment de pissarra negra, en la que es poden distingir diversos fragments i un exemplar quasi sencer de crinoïdeu. Els crinoïdeus constitueixen un grup d’equinoderms, com ho són les estrelles de mar, els eriçons, els cogombres de mar i les ofiures. El grup dels crinoïdeus té encara representants vius a l’actualitat, però va ser durant el Paleozoic que van assolir la màxima diversitat biològica, amb formes pedunculades d’una certa envergadura que vivien fixades al substrat, i formes lliures, com les espècies actuals, que són capaces de nedar rudimentàriament movent els seus braços.

A la part superior de la lleixa de pissarra s’observa un fragment de peduncle conservat parcialment articulat i en el que es distingeixen els discos que, peça a peça, formen el peduncle. La pressió tectònica ha aixafat i deformat l’estructura esquelètica original, quasi fent desaparèixer tot el seu gruix i conservant-ne poc més que la seva empremta biològica.

A l’esquerra de la mateixa mostra apareix un fragment dels braços d’un altre crinoïdeu, però és a la part inferior de la roca que, com si estigués tombat reposant sobre el límit de la pissarra, descobrim un crinoïdeu sencer, el peduncle a la dreta, el calze al centre i els braços a l’esquerra.

L’estructura esquelètica d’un crinoïdeu pedunculat és simple. L’animal es fixa al substrat per mitjà dels cirrus, unes estructures similars a les arrels d’un arbre. Aquests cirrus conflueixen en el peduncle, que s’assimila al tronc dels arbres. A dalt del peduncle es troba la part principal del cos del crinoïdeu, el calze. És una estructura en forma de campana invertida al damunt de la qual es troba la boca de l’animal. La boca està envoltada de braços, llargs i simples en certes espècies i amb múltiples ramificacions anomenades pínnules en d’altres i que li donen l’aspecte de plomes d’ocell. Els braços actuen de tentacles rudimentaris que intercepten l’aliment transportat pel corrent d’aigua i l’aproximen a la boca. Els braços pinnulats, amb una altra estratègia d’alimentació, redueixen la velocitat del corrent d’aigua quan aquesta travessa les pínnules i l’aliment en suspensió cau fins a la boca.

Els paleontòlegs que han estudiat aquests exemplars fòssils els han atribuït a l’espècie Scyphocrinus elegans.