Matollars mediterranis de les rodalies de Cubelles (el Garraf)

Botànica

Matollar mediterrani

El clima sec, especialment a l’estiu, la influència marítima i el substrat calcari pobre en nutrients impedeixen la formació de veritables boscos al sud-est del massís del Garraf. En canvi, es desenvolupen matollars, comunitats vegetals formades per arbustos i matolls d’alçada variable. Sovint aquests matollars estan acompanyats de pi blanc formant petites pinedes més o menys denses.

Pineda pujant al Puig de Tiula (Cubelles)

Els incendis freqüents, la pressió urbanística i l’abandonament relativament recent de camps de cultiu determinen les característiques particulars d’aquests matollars. Així, en àrees ecològicament poc madures, sovint després d’un incendi o sobre camps de cultiu abandonats, es desenvolupen les brolles, formades per arbustos de dimensions reduïdes, molts d’ells plantes aromàtiques com el romaní i la farigola, i també el bruc d’hivern i les estepes. Les màquies, en canvi, són matollars formats per arbustos llenyosos de dimensions força més grans, de fins a 3 metres d’alçada, com el margalló, el llentiscle o el garric, que es desenvolupen en un estadi maduratiu posterior.

Matollar mediterrani amb pi blanc

Els matollars creixen en sòls pobres i molt poc desenvolupats, sovint formats només per pocs centímetres de fullaraca seca (especialment pinassa on creixen els pins) i un horitzó molt prim d’humus just per sobre de la roca calcària meteoritzada.

Pinassa sobre sòl calcari

Allà on hi és present, destaca el pi blanc (Pinus halepensis), que pot arribar a tenir una alçada de 20 metres. La capçada d’aquesta espècie és cònica inversa, amb branques desordenades i esclarissades. Els anys de forta sequera els arbres perden bona part de les fulles, i les pinedes adquireixen el color gris apagat de les seves branques.

Pi blanc (Pinus halepensis)

Les fulles són aciculars de color verd clar, disposades de dos en dos, i les pinyes són allargades i primes, fixades a les branques per un peduncle corbat. Es tracta d’una gimnosperma i, per tant, no forma fruits que embolcallen les llavors. En els pins, les llavors es formen entre les fulles altament modificades que constitueixen les esquames dels conus, que comunament anomenem pinyes. Els últims anys els pins s’han vist molt afectats per la sequera, però també per la proliferació de la processionària (Thaumetopoea pityocampa), que s’ha vist afavorida pel canvi climàtic (llegiu Processó d’alt risc).

Detall d’un pi blanc (Pinus halepensis)

A bona part de la zona costanera de Catalunya, des de Barcelona i cap al sud, amb el progrés de l’erosió del sòl, sovint degut a incendis massa freqüents, i l’acció destructora dels humans, el pi blanc ha anat substituint els alzines, que necessiten substrats més rics en nutrients. De tant en tant, però, encara s’hi pot observar algun exemplar aïllat entre els pins.

Alzina (Quercus ilex)

L’alzina (Quercus ilex) és un arbre de fins a 20 metres d’alçada, però a les rodalies de Cubelles no acostuma a assolir els 8 metres. Les fulles tenen forma entre oblonga i lanceolada, amb marge dentat més o menys pronunciat. L’anvers és de color verd intens, mentre que el revers és blanquinós i envellutat. El fruit és un gla que no s’ha de confondre amb el del garric, un dels arbustos dominants a les màquies d’aquestes contrades.

Als matollars de les rodalies de Cubelles es poden trobar altres arbres, a més a més del pi blanc i l’alzina. Els més comuns són l’olivera i el garrofer, i també podem trobar algun magraner. Aquests arbres, que sovint es troben aïllats als matollars, poden formar localment concentracions més denses. En la majoria dels casos es tracta d’arbres supervivents i naturalitzats d’antics cultius abandonats. De les oliveres se n’obtenien les olives per menjar, marinades, i per a obtenir l’oli, i del garrofer se n’obtenien les garrofes per alimentar les bèsties, fabricar pinsos i farina per fer gelats i altres aliments elaborats.

Olivera (Olea europaea)

L’olivera (Olea europaea) és un arbre de cultiu caracteritzat per un tronc gruixut i cargolat, amb branques llargues, que arriba a fer una alçada de 10 metres, tot i que habitualment l’alçada assolida és menor. Les fulles són simples, coriàcies i lanceolades, amb el marge enter i l’àpex agut. El color de l’anvers de les fulles és verd fosc, mentre que el revers és de colors gris blanquinós i envellutat. El fruit, l’oliva, és una drupa més o menys el·lipsoidal, amb una llavor gran i dura.

És possible trobar exemplars d’ullastre (Olea europaea var sylvestris), que convé diferenciar de l’olivera. L’ullastre és la varietat silvestre de l’olivera, més petit i amb espines a les branques, i l’oliva té menys carn i no és comestible.

Detall d’una olivera (Olea europaea)

El garrofer (Ceratonia siliqua) és un arbre de tronc irregular, d’aspecte desordenat, que no supera els 7 metres d’alçada. Les fulles són compostes, paripinnades, amb 6 a 10 folíols ovalats i de marge enter, coriacis i de color verd lluent.

Garrofer (Ceratonia siliqua) amb els llegums (garrofes) madurs

El fruit, anomenat garrofa, és un llegum dur i lluent, de color marró fosc quan està madur, farinós i de gust dolç. Les llavors, si estan ben formades, tenen un pes molt uniforme, igual a 202,83 mg, i van ser utilitzades com a referència, el quirat, per pesar les gemmes precioses (“Quirat” significa garrofer en àrab). Sabíeu que el diamant més gran del món, el diamant Cullinan, va ser trobat a Sud-àfrica el 1905 i pesava 3106 quirats?

Detall de garrofer (Ceratonia siliqua)

El magraner (Punica granatum) és un arbre petit, de 2 a 5 metres d’alçada, de branques espinoses i oposades, amb fulles simples, el·líptiques i allargades, de color verd intens. Els fruits, les magranes, són comestibles, envoltades per una pell gruixuda i coriàcia. Els arbres són cultivats, normalment en petit nombre, a les cases de pagès.

Magraner (Punica granatum) i magrana a punt de madurar

Els arbustos més destacats de les màquies de l’entorn de Cubelles són el llentiscle (Pistacia lentiscus), el garric (Quercus coccifera), l’arçot (Rhamnus lycioides), el margalló (Chamaerops humilis) i el càdec (Juniperus oxycedrus).

Llentiscle (Pistacia lentiscus)

El llentiscle (Pistacia lentiscus) és un arbust que assoleix entre 1 i 6 metres d’alçada i, per tant, en alguna ocasió se’l pot considerar més propi de l’estrat arbori que de l’arbustiu. Les branques, molt ramificades, tenen un color vermellós que, amb el temps, esdevé gris.

Fruits del llentiscle (Pistacia lentiscus)

Les fulles del llentiscle són compostes paripinnades, amb 6 a 12 folíols el·líptics, coriacis i lluents. El fruit és una drupa esfèrica agrupada en raïms que passen del color vermell al negre quan maduren. No tots els exemplars de llentiscle fan fruit, perquè es tracta d’una planta dioica, és a dir, amb sexes separats (hi ha plantes masculines i plantes femenines).

Garric (Quercus coccifera)

El garric (Quercus coccifera) és un arbust molt ramificat d’entre mig metre i 2 metres d’alçada, amb fulles coriàcies i dents marginals acabades en punxa. Tot i que fa glans com l’alzina, es diferencia d’aquest arbre perquè les fulles del garric són glabres, és a dir, sense cap tipus de pilositat, i molt més punxegudes.

Arçot (Rhamnus lycioides)

L’arçot (Rhamnus lycioides) és un arbust d’1 a 3 metres d’alçada, molt ramificat i amb les branques acabades en punxa. Les fulles són petites i molt allargades, disposades en fascicles. El fruit és una drupa que, quan està madura, esdevé d’un color quasi negre.

Detall d’un arçot jove

El margalló (Chamaerops humilis) és l’única palmera autòctona de Catalunya, de la que el massís del Garraf constitueix el límit septentrional de la seva distribució geogràfica. De creixement molt lent, pot arribar a assolir els 3 metres d’alçada, tot i que normalment no té la possibilitat d’elevar-se més d’un metre del terra. Les fulles, disposades a l’extrem de la tija, tenen forma de ventall parcialment dividit en tires, amb un pecíol llarg i punxegut. Els fruit són dàtils de color marró vermellós.

Margalló (Chamaerops humilis)

El càdec (Juniperus oxycedrus) és un arbust de la família dels xiprers, de petita alçada i d’aspecte desmaiat, amb fulles primes, lanceolades i punxoses, recorregudes per dues línies blanques al revers del limbe.

Càdec (Juniperus oxycedrus)

Els càdecs i els xiprers, com els pins i els avets, són gimnospermes i, per tant, no formen fruits. Els cons que protegeixen les llavors lliures reben el nom de pinyes en el cas dels pins, mentre que en el cas dels xiprers i dels càdecs reben el nom de gàlbuls.

Detall d’un càdec (Juniperus oxycedrus)

Alguns dels arbustos que es poden trobar als matollars de Cubelles són més propis dels alzinars que de les màquies amb pi blanc, com és el cas de l’arboç (Arbutus unedo) i de l’aladern fals (Phillyrea latifolia).

Arboç (Arbutus unedo) amb les cireres de pastor

L’arboç o cirerer de pastor (Arbutus unedo) és un petit arbret d’aspecte arbustiu de fulles lluents, lanceolades i finament dentades, fixades a les branques vermelloses per mitjà d’un curt pecíol. Les cireretes o fruits de l’arboç són baies vermelles de superfície granulada que triguen un any a madurar. Ben madures són comestibles, i diu la dita que si en mengem més de set podem acabar ebris, perquè contenen alcohol!

Aladern fals (Phillyrea latifolia)

L’aladern fals (Phillyrea latifolia) és un altre arbret d’aspecte arbustiu típic dels alzinars. Les fulles són ovalades, amb un nervi central translúcid i el marge enter o amb fines dents. Es disposen oposades a les branques. Els fruits són drupes que en estat madur adquireixen un color negre blavós.

A les màquies cubellenques és molt comuna una planta lianoide que s’enfila pels arbustos i pels arbres formant un embull de vegades dens i espectacular, especialment aquest any càlid i ric en pluges. Es tracta de l’arítjol (Smilax aspera).

Pins amb el tronc cobert per arítjol (Smilax aspera)

L’arítjol és una liana verda que pot arribar a assolir mides sorprenents, fins a 30 metres de longitud. És espinosa, i s’entortolliga a les plantes veïnes mitjançant circells. Les fulles són triangulars, amb la base en forma de cor, coriàcies i amb el marge espinós. Desenvolupa un fruit vermell en forma de baia.

Detall de l’arítjol mostrant les fulles i els circells

Una altra planta enfiladissa de la màquia és la roja (Rubia peregrina). És una petita liana de tija verda i de secció quadrada amb fulles allargades verticil·lades i proveïdes de petites punxes que els serveix per enfilar-se per les plantes. L’arrel, de color groc intens, servia temps enrere per tenyir la llana de color vermell. El fruit és una baia de color negre.

Roja (Rubia peregrina)

Finalment, en zones més humides i a l’ombra, especialment visibles a la tardor, proliferen  sota els arbustos i els pins de les màquies mediterrànies diverses espècies de molsa i líquens. La molsa que apareix a la tardor i cobreix de vegades grans superfícies sota els pins de l’entorn de Cubelles és de l’espècie Pseudoscleropodium purum. Tradicionalment s’ha utilitzat aquesta molsa per adornar els pessebres al Nadal, pràctica que s’hauria d’abandonar perquè la seva extracció degrada el medi i afavoreix la pèrdua de sòl. Sovint aquesta molsa va acompanyada d’un líquen ramificat i grisenc de l’espècie Cladonia rangiformis.

Líquen (de color gris) i molsa (de color verd)

Les brolles de les rodalies de Cubelles estan caracteritzades per diverses espècies arbustives de reduït desenvolupament vertical. Les principals espècies són el romaní (Rosmarinus officinalis), el bruc d’hivern (Erica multiflora), la gatosa (Ulex parviflorus) i les estepes.

Romaní (Rosmarinus officinalis)

El romaní (Rosmarinus officinalis) és un arbust llenyós de tiges erectes i ramificades, amb fulles estretes i llargues, amb el marge corbat cap el revers. Les flors, labiades, són de color blanc o lila. Es tracta d’una planta aromàtica que sovint s’utilitza per marinar la carn i condimentar els aliments.

Bruc d’hivern (Erica multiflora)

El bruc d’hivern (Erica multiflora) és també un arbust erecte i molt ramificat comú a les brolles cubellenques. Les fulles són molt fines i coriàcies, disposades a tot el llarg de les branques. A l’extrem d’aquestes tiges es formen nombroses flors de color rosat i amb forma de campana.

Gatosa (Ulex parviflorus)

La gatosa (Ulex parviflorus) és un arbust espinós, d’espines verdes, llargues, quasi en angle recte, i fulles molt petites que passen desapercebudes. Les flors són grogues.

Les estepes més freqüents a les brolles de Cubelles són l’estepa blanca (Cistus albidus) i l’estepa borrera (Cistus salviifolius).

Estepa blanca (Cistus albidus)

L’estepa blanca (Cistus albidus) és una petita planta arbustiva de fulles lanceolades d’un  color verd grisenc envellutat i amb nervis ben marcats i sense pecíol. Les flors són liles, de 5 pètals arrugats com el paper de seda.

Estepa borrera (Cistus salviifolius)

L’estepa borrera (Cistus salviifolius) té fulles peciolades més petites i arrodonides, de color verd més fosc, arrugades i amb nervis ben marcats. La flor és similar a la de l’estepa blanca, però els pètals són de color blanc en comptes de lila. Es tracta d’una planta piròfila, és a dir, que es beneficia dels incendis, després dels quals les llavors prèviament enterrades, sotmeses a una certa temperatura, germinen amb més força entre les cendres.

Altres petites plantes completen la diversitat de les brolles cubellenques, com la farigola (Thymus vulgaris), l’espígol (Lavandula latifolia), la foixarda (Globularia alypum), l’esparreguera (Asparagus acutifolius), la lleteresa vera (Euphorbia characias) i el crespinell gros (Sedum sediforme).

Farigola (Thymus vulgaris)

La farigola (Thymus vulgaris) és una planta aromàtica de reduïdes dimensions, de fins a 30 cm d’alçada, molt ramificada i llenyosa, amb unes fulles molt petites i de marges cargolats. Les flors són blanques amb tonalitats violàcies.

Espígol (Lavandula latifolia)

L’espígol (Lavandula latifolia) és una petita mata de fulles lanceolades de color gris blavós amb flors en espiga de color lila. És una planta aromàtica de la qual s’extrau l’oli essencial que serveix per a la indústria perfumera.

Foixarda (Globularia alypum)

La foixarda (Globularia alypum) és una planta llenyosa de tiges rectes i fulles lanceolades i esparses. Les flors són compostes, de color blau lilós, formant capítols als extrems de les tiges.

Esparreguera (Asparagus acutifolius)

L’esparreguera (Asparagus acutifolius) és una petita liana que forma tiges molt llargues ramificades, el creixement de les quals s’inicia a partir dels rizomes subterranis com un brot tendre i prim que es coneix com a espàrrec. Les fulles són esquamoses i molt petites que passen desapercebudes. El que semblen fulles aciculars són, en realitat, tiges amb funció fotosintètica anomenades cladodis.

Lleteresa vera (Euphorbia characias)

La lleteresa vera (Euphorbia characias) és un matoll de fins a un metre d’alçada, llenyós a la base, amb fulles lanceolades de color verd blavós. Quan es talla una tija, desprèn un làtex blanc irritant.

Crespinell gros (Sedum sediforme)

El crespinell gros (Sedum sediforme) és una planta carnosa amb fulles llargues i estretes que viu a les zones de roques i pedra erosionada.

També es poden trobar, als marges antropitzats dels matollars cubellencs, altres espècies vegetals que en alguns indrets poden aparèixer amb certa abundància. És el cas dels caps blancs (Alyssum maritimum), l’esbarzer (Rubus ulmifolius), la ginesta (Spartium junceum), l’olivarda (Inula viscosa) i la fonollada groga (Odontides luteus).

Caps blancs (Alyssum maritimum)

El caps blancs (Alyssum maritimum) és una herba perenne que floreix tot l’hivern i la primavera formant unes inflorescències blanques terminals que maduren a mesura que creixen les tiges, formant fruits de tipus silícula.

Esbarzer (Rubus ulmifolius)

L’esbarzer (Rubus ulmifolius) és una liana amb agullons que produeix llargues tiges amb fulles compostes de 3 a 5 folíols dentats i forma bardisses impenetrables als marges dels camins. El fruit és una polidrupa comestible (la mora) que passa del verd al vermell i després al negre quan està madur.

Ginesta (Spartium junceum)

La ginesta (Spartium junceum) forma unes tiges llargues i cilíndriques acabades en punxa, ramificades, amb poques fulles, petites, que cauen aviat. Les flors, que són grogues i vistoses, apareixen a la primavera. El fruit és un llegum que, una vegada madur, s’obre recargolant les beines enfosquides i alliberant les llavors.

Olivarda (Inula viscosa)

L’olivarda (Inula viscosa) és una planta de fulles lanceolades enganxifoses i de forta olor que produeix flors grogues en capítol (com les margarides). Creix en zones degradades i als marges dels camins.

Fonollada groga (Odontides luteus)

La fonollada groga (Odontides luteus) és una planta anual d’aspecte erecte i ramificada amb la tija rogenca i les fulles molt primes i enganxifoses. Les flors formen inflorescències grogues que s’obren de baix cap a dalt de la tija. Apareix anualment a les vores dels camins.

← Article previ

Article següent →

2 Comentaris

  1. Cèlia Serra

    M’encanten els teus articles. Tant les fotos com el text.

    • FRANCESC XAVIER VALLDEPERAS

      FRANCESC XAVIER VALLDEPERAS

      Moltes gràcies, Cèlia. Tinc articles pendents de publicació, però no sempre disposo del temps necessari per fer noves publicacions amb la freqüència que voldria. Sí que sóc molt més constant en la publicació diària d’una imatge amb un petit comentari tant al Twitter com a l’Instagram (@FotoblocBioGeo). Les fotos i vídeos que publico són sempre fets per mi mateix, normalment amb el mòbil, i on m’interessa més destacar l’oportunitat d’aprendre en qualsevol circumstància de la natura que ens envolta més que vetllar per la qualitat fotogràfica. Gràcies pel teu comentari!

Deixa un comentari