Dames coiffées, efímeres formes que es rebel·len a l’erosió

Geomorfologia eòlica

Formes d’erosió

És ben segur que, si sou aficionats al senderisme, i potser també encara que només feu caminades ocasionals a la muntanya, haureu avançat alguna vegada per un camí obert i eixamplat pel costat del vessant de la muntanya formant un petit talús més o menys vertical. Si aquest petit talús estava format per materials tous, molt probablement hi creixia vegetació, alguna herba o arbust florit i, potser, molses i falgueres si la zona era humida i a l’obaga.

Si us vàreu fixar de més a prop en el talús de terra (altrament us convido a que ho feu la propera vegada), és possible que hi observéssiu estructures similars a les que apareixen a la fotografia següent. Aquestes estructures són molt freqüents, especialment després de les pluges, en sediments tous i heterogenis.

Com podeu observar, aquestes petites estructures es formen sobre sediments tous, fàcils d’erosionar. En aquesta imatge es tracta d’un sediment solt format per partícules de mida fang (indistingibles a simple vista), partícules de mida sorra (fins a 2 mm de diàmetre), i partícules de mida grava (les pedretes més grans).

Les estructures podrien descriure’s com a columnes adosades… No vull utilitzar la paraula “rasclera” perquè és un terme utilitzat en geologia per descriure les estructures de dissolució que es formen en ambients geomorfològics càrstics a la superfície de roques solubles (habitualment evaporites i calcàries) quan l’aigua de pluja hi cau a sobre i llisca pendent avall formant canals de dissolució, ben bé com si haguéssim marcat la pedra amb els dits, anàlogament a la llegenda de les quatre barres de sang, al llit de mort de Guifré el Pilos, per descriure l’origen de l’escut d’armes del Comtat de Barcelona.

Allò que podem observar a petita escala en camins anònims de qualsevol indret, és possible observar-lo a gran escala en algunes localitats singulars que destaquen tant des del punt de vista geològic com turístic. L’aspecte és similar, com si fossin columnes adosades al talús del camí, però esdevenen espectaculars a causa de la seva mida. És el cas dels terrers anomenats “Orgues d’Ille sur Têt”, a pocs quilòmetres a l’oest de Perpinyà, a la Catalunya Nord.

A la vista de l’imponent i ara ja nevat massís del Canigó, aquestes columnes adossades o tubs d’òrgan es formen com a conseqüència de l’erosió d’antigues terrasses fluvials del riu La Têt que daten del Villafranquià (finals del Pliocè i principis del Pleistocè, fa 4 milions d’anys).

Les oscil·lacions climàtiques que es van produir durant l’Era Quaternària van originar canvis globals en el nivell del mar i, per tant, la modificació del perfil basal dels rius. Durant les glaciacions l’aigua s’acumulava en forma de gel als casquets polars i a les glaceres continentals, fent disminuir el nivell dels oceans i provocant l’erosió de les conques hidrogràfiques al continent. En canvi, durant els períodes interglacials el nivell del mar augmentava, afavorint els processos de sedimentació fluvial terra endins i acumulant grans espessors de materials detrítics a les lleres fins assolir de nou el nivell basal dels rius. La posterior disminució del nivell del mar en una nova glaciació reactivava els processos d’erosió, excavant els cossos sedimentaris formats anteriorment i esculpint les terrasses fluvials que, no erosionades del tot, quedaven penjants als vessants de la conca hidrogràfica.

D’altra part, els canvis estacionals amb períodes més i menys plujosos, condicionaven el cabal d’aigua al riu, que era capaç de transportar en cada moment materials més fins o més grollers en funció de la seva energia de descens. A cada punt del recorregut del riu es depositaven les partícules de sediment que l’aigua ja no era capaç de transportar, mentre que continuava viatjant riu a vall el material més fi. Així s’acumularen metres d’espessor de sediment, en la seva majoria de granulometria fina, però amb alternança de nivells de materials més grollers, tal i com es pot observar a la fotografia anterior.

Les terrasses fluvials plio-pleistocèniques del riu La Têt penjades a forces metres per sobre del curs actual del riu es troben ara exposades a l’erosió eòlica, a la pluja i als processos gravitacionals. La presència de diàclasis verticals als materials sedimentaris d’aquestes terrasses afavoreix l’entrada d’aigua de pluja al subsòl i facilita les esllavissades i els despreniments aprofitant  aquestes superfícies de fractura. A la fotografia de dalt, a la part superior central de la imatge, es poden distingir superfícies endurides, com si fossin crostes. Són mineralitzacions d’altres temps que es van formar per circulació d’aigua a l’interior d’una diàclasi que separava el talús actual del material ara ja desaparegut.

En aquests talussos de sediment poc litificat també s’observen uns nivells més competents que d’altres a l’erosió. En aquestes fotografies s’observen alternances de capes més i menys resistents. L’aigua de pluja que s’infiltra per les esquerdes i per la porositat d’aquest material sedimentari poc cimentat circula pel subsòl empesa per la gravetat fins que arriba a nivells més argilosos sobre els quals s’acumula i comença a desplaçar-se lateralment, provocant un rentat del material més fi i l’erosió diferencial que s’hi observa. Les formes similars a les dents esmolades d’un godzilla prehistòric de la següent fotografia són el resultat de l’erosió produïda per l’aigua que llisca pel talús durant un dia de pluja, però també per l’aigua infiltrada al sediment que durant els dies posteriors ressorgeix després de circular per les capes més permeables i erosionables.

La cobertura vegetal protegeix la roca de l’erosió de la pluja i de l’abrasió provocada pel vent carregat de partícules de sediment, però en els materials tous d’aquestes terrasses fluvials penjants la vegetació no hi pot créixer perquè s’erosiona massa de pressa. El sòl que ha d’alimentar les plantes no arriba a formar-se i el talús retrocedeix inexorablement.  El futur és la desaparició de tot el conjunt d’orgues.

El sediment més fi és erosionat i transportat pendent a vall, on s’acumula en forma de regalims o de ventalls al·luvials a la base del talús. L’erosió de l’aigua provoca aquestes formes arrasclerades que s’observen en qualsevol talús del camí, però que aquí ho fa amb mida de gegant, donant al conjunt d’Ille sur Têt un aspecte monumental.

Els ventalls al·luvials són dipòsits sedimentaris d’alta energia que es formen a la base de valls pronunciades quan s’obren a valls més amples o planes on el pendent es redueix de manera sobtada. Tot i ser similars als deltes marins, la seva estructura i dinàmica són marcadament diferents. La seva secció transversal és semilenticular, amb la convexitat cap a munt, resultat del desguàs ràpid i lineal en la direcció de transport.

A mesura que creix el dipòsit, la direcció de desguàs es diversifica, formant un ventall com el que s’observa a la fotografia inferior. Els peus del turista es troben a la part distal d’aquest ventall al·luvial, mentre que es reconeix fàcilment el punt de desguàs proximal allà on es troba la corda, quasi al punt mig entre les dues estaques de fusta. L’erosió és ràpida, i la formació del ventall al·luvial recent. L’herba, abundant en el pla, tot just comença a colonitzar-ne la superfície en el front lobulat del dipòsit.

El canvi brusc de pendent i la pèrdua quasi immediata de l’energia de transport impedeixen que es produeixi una selecció eficient de la mida de gra. És per això que a la base del talús es pot trobar una barreja de mides, des del fang i la sorra fina a grans de mida grava de diversos centímetres de diàmetre.

A més dels talussos arrasclerats, de les dents de godzilla i dels ventalls al·luvials, als Orgues d’Ille sur Têt trobem altres estructures geomorfològiques que destaquen tant geològicament com pel seu atractiu turístic.

Si bé el destí d’aquest paratge és la seva desaparició total, certs materials s’hi oposen amb resistència, provocant formes curioses com les que es poden observar en aquestes fotografies.

Algunes capes de la terrassa fluvial estan formades per sediment particularment groller (grava de fins a unes poques desenes de centímetres de diàmetre). Això vol dir que, durant la deposició d’aquestes capes de còdols, el riu tenia una energia de transport inusualment elevada, capaç de transportar fins aquest indret sediment molt més groller del que habitualment ho feia. Potser com a conseqüència d’uns aiguats especialment intensos? Podria ben ser!

Aquestes capes conglomeràtiques són més resistents a l’erosió que els materials fins subjacents, de manera que fan la funció de teulada protectora que evita que la pluja erosioni el material de sota. El resultat és la preservació de columnes més o menys aïllades que encara es mantindran aixecades un temps després que el talús hagi desaparegut per l’erosió.

Aquestes columnes gegantines coronades amb barrets de pedres semblen senyores amb un tocat cerimonial. És per això que se les coneix amb el nom francès de “senyores amb tocat”, les dames coiffées.

De dames coiffées se’n troben d’espectaculars ben a prop, a la riera de Gaià, per exemple, al Vallès Occidental, entre molts altres indrets de Catalunya, però potser les més espectaculars i conegudes són les que trobareu a la Capadòcia, a Turquia. Aquestes de la Catalunya Nord, però, no us les podeu perdre. Aprofiteu per visitar-les quan feu una escapada a Perpinyà!

Malauradament, l’erosió no s’atura i, si no és per dalt, les estructures s’afebleixen a poc a poc pels costat, on les partícules impulsades pel vent a ràfegues erosionen per abrasió les parets més dèbils, foradant el talús i augmentant la superfície d’erosió i d’inestabilitat.

El conjunt de talussos arrasclerats i de dames coiffées de l’Ille sur Têt és un paisatge efímer carregat d’història geològica que val molt la pena visitar. El recorregut és a peu pla sobre un prat d’herba en el que s’aixequen com tubs d’orgue els pilars coronats.

Un retaule on hi conflueixen els processos d’erosió, transport i sedimentació iniciant un nou cicle geològic d’una història que va començar molt abans quan un riu en plena glaciació va dipositar aquí els materials erosionats a la seva capçalera.