Segments i peus de l’escolopendra més gran d’Europa

Regne Animalia

Invertebrats > Artròpodes > Miriàpodes > Centpeus i escolopendres

Scolopendra cingulata

No és gaire habitual trobar una escolopendra a plena llum del dia sobre la roca exposada, encara que sigui de bon matí, i que no estigui corrent per amagar-se en algun indret fosc i humit. L’aspecte d’aquest exemplar, amb les potes i les antenes encorbades, el cos mig contorsionat i flonjo, feia pensar, ja des de la distància, que era mort. Tot i així, amb la prudència que mereix qualsevol animal que se sap verinós, em vaig apropar i, amb un branquilló prou llarg, el vaig tocar. Vaig constatar que era mort però, tot i així, el vaig moure i volcar per fer-li les fotografies sempre amb l’ajuda del branquilló, no fos cas que es mogués i em donés un bon ensurt.

Les escolopendres i els centpeus, juntament amb els milpeus, constitueixen el grup dels Miriàpodes, artròpodes primitius amb el cos dividit en cap i tronc, i provistos d’antenes i de nombrosos parells de potes.

Les escolopendres i els centpeus formen el subgrup dels Quilòpodes, que es caracteritzen per posseir un parell de potes per cada segment. En canvi, els milpeus formen el subgrup dels Diplòpodes, amb dos parells de potes per cada segment. Mentre que els quilòpodes són depredadors, els diplòpodes s’alimenten de vegetals frescos i en descomposició.

Un centpeus té cent peus? I un milpeus, en té mil? En ambdós casos, la resposta és no. Però sí és cert que tots els miriàpodes en tenen moltes, de potes, sobretot si ho comparem amb els altres artròpodes, i és que els insectes tenen 3 parells de potes, els aràcnids tenen 4 parells de potes, i els crustacis en tenen 5.

Però, aleshores, quantes potes té realment una escolopendra? Comptem-les! A la fotografia anterior, amb el cos donat la volta, és fàcil trobar la solució. Deixant el cap per a més endavant, podem constatar que el tronc està dividit en 21 segments. Això vol dir que hi ha 21 parells de potes, o el que és el mateix, 42 potes. Les potes de l’últim segment són especialment gruixudes i tirades cap a enrera. Són potes, però, que no utilitzen per a desplaçar-se, sinó per a capturar les preses. L’escolopendra té, en realitat, unes quantes potes més, i aquestes potes suplementàries es troben al cap. Acabarem de comptar-les més endavant…

Els segments del tronc són molt similars els uns als altres. L’evolució s’ha servit d’una simple repetició de la mateixa unitat estructural per tal d’allargar el cos i donar-li més mobilitat: un peça exoesquelètica en forma de cilindre més o menys aplanat, una pota articulada a cada costat, i cada cilindre articulat a l’anterior i al posterior.

L’exoesquelet, parcialment transparent, presenta un color dominant entre el beig mel i el groc daurat, amb una franja negra transversal a l’extrem posterior del costat dorsal de cada segment. Els segments se superposen parcialment al dors com si es tractés de les teules d’una casa, protegint els teixits tous de les articulacions i dificultant, així, l’atac d’un possible depredador.

Les potes es troben articulades, formades per 6 artells, l’últim dels quals acaba en una ungla negra endurida que permet una major adherència al substrat durant la locomoció i major resistència quan excaven galeries subterrànies.

El cap es pot considerar com un altre segment modificat, proveït d’un parell d’antenes articulades, en posició anterior, 4 ulls simples o ocels minúsculs a cada costat, sobre les antenes, i tres parells de potes transformades en un parell de mandíbules i en dos parells de maxil·les, en posició ventral.

Les antenes de l’escolopendra tenen cadascuna 14 artells articulats que els permet una gran mobilitat per localitzar amb precisió les preses.

Les mandíbules, prominents, poderoses i acabades en dues ungles negres, reben el nom de forcípules, i es troben connectades a glàndules verinoses. Per matar o paralitzar les seves preses, l’escolopendra les mossega injectant un fort verí citotòxic i neurotòxic.

Les fotografies de detall del cap en posició ventral permeten observar els altres dos parells de potes modificades o maxil·lars, entre les forcípules i les antenes. El parell més evident és el que té la forma i el color de les potes locomotores, i que serveix per portar fins a la boca l’aliment. El segon parell maxil·lar és molt més petit, just a la boca, i té el color caramel fosc de les forcípules.

El verí és força potent, i produeix en les persones un intens dolor, cremor i inflamació. Pot ocasionar la necrosi cel·lular de la nostra pell just en el punt de la picada, i en cas de persones al·lèrgiques, la reacció podria arribar a ser greu. Més val estar allunyats de les escolopendres i, en cas que una d’elles aparegui a casa nostra, cal posar-se guants gruixuts, protegir-se les cames i els peus, i treure-la de casa amb l’ajuda d’algun recipient de boca ample.

Més val no intentar fer-li mal o matar-la, perquè són animals ràpids, agressius i de moviments impredecibles que no dubten a mossegar i inocular el verí a la primera ocasió. A més, com tots els éssers vius, tenen la seva funció dins dels ecosistemes, i la seva supervivència és necessària per a mantenir-ne l’equilibri.

Les escolopendres s’alimenten principalment d’aranyes, insectes i cargols, mantenint les poblacions d’aquests animals i evitant, així, la seva superpoblació. Quan una escolopendra detecta la presència d’alguna d’aquestes preses, s’hi apropa ràpidament i la reté amb les potes de l’últim segment. Immediatament es cargola sobre sí mateixa entorn la presa envoltant-la i, tot seguit, la mossega inoculant-li el verí. La presa mor o queda paralitzada, i l’escolopendra comença a devorar-la.

L’escolopendra de l’espècie Scolopendra cingulata viu a tota Europa excepte a les zones més fredes, i és molt comuna a les regions de clima mediterrani de zones seques però amb prou humitat sota les pedres, on hi viu i s’amaga durant el dia. Es tracta del miriàpode més gran d’Europa, podent arribar als 20 cm de longitud.