Regne Animalia

Paleontologia > Tafonomia > Biostratinomia

És hora de passejar els gossos. En veure les corretges es posen immediatament nerviosos. Impacients per sortir, quasi sembla que siguin ells els que es cordin l’arnès, tot i que saben que una vegada muntanya amunt els deixo anar perquè olorin tots els racons sense sentir-se presoners. Són obedients i educats, i en cas de necessitat no és necessari repetir-los cap instrucció.

Mitja hora més tard, al camí, el que inicialment semblava de lluny una corretja transmissora del motor d’una motocicleta era en realitat una desafortunada serp que va ser sorpresa per un cotxe quan es disposava a travessar el camí o senzillament prenia el Sol per assolir la temperatura corporal necessària per caçar. Les roderes del cotxe, però, van quedar marcades al camí i al cos de la serp.

Es tractava d’una serp verda juvenil (Malpolon monspessulanus), la mateixa espècie a la que ja vaig fer referència a l’article Una serp al jardí de casa. Aquella altra serp, però, va tenir més sort que aquesta pobre desafortunada… Aleshores em vaig plantejar què fer, si agafar-la i conservar-la en formol o deixar-la allà mateix o, almenys, deixar-la al voral, com fent-li un petit homenatge funeral.

Què succeeix amb els éssers vius quan deixen de ser-ho, quan moren? Doncs la resposta comença amb una pregunta: quina és la causa de la seva mort? I és que el com ha mort i el on ha mort condicionarà molt probablement els processos posteriors. La història que avui explico va d’investigació forense, o tal i com anomenem els paleontòlegs, la història va de tafonomia!

La causa de la mort de la serp és clara i tot apunta a que va ser atropellada. Però què li va passar al petit porc senglar (Sus scrofa) que vaig trobar un altre dia passejant amb els gossos? Cap signe d’atropellament, cap marca de violència. Potser per una infecció interna o alguna malaltia genètica que li va arrencar la vida quan encara era un petit porcell. No ho sabrem mai. En qualsevol cas, tots dos cadàvers tenen una cosa en comú, i és que les restes van quedar exposades, de manera que la seva conservació com a fòssil esdevenia pràcticament impossible. Haurien tingut més sort si una colada de fang els hagués enterrat en viu. Potser aleshores sí que haguessin tingut alguna oportunitat de convertir-se en fòssils.

A partir del moment en que es produeix la mort, comencen a interrompre’s els processos cel·lulars. Les fibres musculars es bloquegen i apareix el rigor mortis, caracteritzat perquè les articulacions esdevenen rígides. El petit porcell havia mort fèia més de 12 hores però menys de dos dies, perquè el seu cos estava totalment rígid. Posteriorment les proteïnes comencen a descomposar-se i el cos esdevé novament flàcid. Els processos de descomposició interna, i sobretot el gas produït pels bacteris causants de la putrefacció dels budells, infla el cos fins al punt que pot arribar a explotar.

La tafonomia és la ciència paleontològica que estudia els processos que afecten les restes biològiques des del mateix moment de la mort fins que aquestes restes són trobades com a fòssils. Els processos poden agrupar-se en processos biostratinòmics, que són els que afecten a les restes des de la mort fins que són soterrades de manera definitiva, i en processos fossildiagenètics, que són els processos que afecten les restes des que són soterrades fins que els fòssils apareixen a l’aflorament.

Quant més triguen les restes a ser soterrades, més temps estan exposades als processos biostratinòmics i, per tant, més difícil esdevé la possibilitat de conservar-se com a fòssils. Un soterrament en vida per una colada de fang evita que les restes siguin desmembrades, erosionades, etc. El cos del porcell, encara quasi intacte, era ja envaït per mosques que ponen ous, dels quals neixen larves que es mengen la carn i les vísceres en descomposició.

Al dia següent, només unes hores més tard, les restes del porc senglar havien canviat molt. Algun carronyaire havia esqueixat la pell i desmembrat les extremitats inferiors. L’esquelet, si hagués tingut alguna oportunitat de fossilitzar, ja no seria complet. Per contra, potser quedarien marques als ossos d’un depredador o carronyaire no conservat en estat fòssil però del que sí tindríem constància indirectament per les marques de les seves dents deixades als ossos del senglar.

Els ulls s‘enfonsen per deshidratació i després desapareixen consumits per sapròfags. Les parts toves del cos desmembrat del porcell desapareixen a poc a poc, deixant al descobert les peces esquelètiques.

En zones àrides és possible que les parts toves, especialment la pell, es preservin per deshidratació, facilitant la seva conservació. És el cas d’aquest petit rosegador trobat al terra d’un magatzem. L’aire fred i sec del terra encimentat ha transformat en mòmia el que abans era una rata negra (Rattus rattus).

La mòmia conserva bona part del tegument, tot i haver perdut el pèl. L’esquelet es troba perfectament articulat, amb totes les peces esquelètiques en posició anatòmica, gràcies a la conservació dels lligaments proteics que uneixen els ossos.

Tot i que les mòmies són estats de conservació excepcionals on no només es preserven les parts esquelètiques mineralitzades del cadàver sinó també bona part dels seus teixits tous, la pèrdua d’informació durant els processos biostratinòmics és notable, tal i com es pot constatar si comparem la fotografia de la mòmia amb la fotografia d’una rata de la mateixa espècie morta a la carretera.

La rata va morir probablement atropellada poca estona abans de ser fotografiada, ja que el traumatisme obert a la cama esquerra, sense senyals de predació, deixa al descobert la sang encara fresca. Com en el cas del petit senglar, els processos biostratinòmics es van encarregar segurament de reciclar les seves restes en qüestió d’hores o de pocs dies.

Més difícil és interpretar la mort d’aquests cabirol, que ha estat desmembrat i desproveït de pell, de vísceres i de musculatura, restant tan sols l’esquelet axial abandonat sobre el substrat del bosc.

Es fa difícil pensar que un altre depredador que no sigui els humans hagi pogut descarnar un animal tan gran en qüestió de poques hores, doncs els ulls de l’animal encara es troben intactes. En unes comarques on els caçadors són abundants i els llops absents cal considerar la possibilitat que després d’un dia de cacera hagin abandonat allò que no podien donar als gossos. La veritat, però, es mantindrà segurament per sempre en la incertesa.

El pèl, format per proteïnes, perdurarà un temps, però finalment desapareixerà si no és recobert per algun material que eviti la seva degradació, com la reïna dels arbres o la brea, o fins i tot per sediment fi que impedeixi la seva oxidació.

Les restes del cadàver abandonades a la llera d’un riu de règim erosiu, a més de contaminar l’aigua, estan condemnades a desarticular-se per putrefacció dels lligaments, i les peces esquelètiques seran erosionades mecànicament. Si algun os evita l’erosió, probablement es desfarà quan la matèria orgànica que aglomera els cristalls minerals de fosfat de calci es degradi. Tota  la matèria orgànica i mineral s’haurà reciclat.

En la majoria dels casos, quan un ésser viu mor, el seu cos es degrada fins a desaparèixer, reciclant-se tota la matèria gràcies a l’acció dels carronyaires, dels sapròfags i dels descomponedors. Però un molt petit percentatge de casos, especialment en medis aquatics i marins, tindrà la sort de patir un soterrament prematur, potser la mateixa causa de la seva mort, conservant les restes fins que un paleontòleg estudiï les causes de la seva mort, pugui determinar l’ambient sedimentari de vida i mort, i pugui explicar com eren els ecosistemes en temps remots.

Comparteix