Regne Animalia
Vertebrats > Tetràpodes > Aus
Streptopelia decaocto
Ara que comença a fer fred és el moment de posar l’edredó més càlid al llit i de sortir al carrer ben protegits amb aquell anorac que anomenem col·loquialment “plomes”. El nom “plomes” és ben encertat perquè, tot i que hi ha edredons i anoracs amb un farcit ben gruixut de fibra sintètica, són els farcits de ploma i de plomissol els que protegeixen millor del fred sense necessitat de ser massa pesats ni massa gruixuts.
Els ocells, com la tòrtora turca que apareix a les fotografies (Streptopelia decaocto), coneixen prou bé les propietats aïllants de les seves plomes, ni que sigui instintivament, i és per això que en tenen cura constant pentinant-les i netejant-les. Les plomes són estructures altament evolucionades que s’originen com a especialització de les esquames pròpies dels rèptils, grup a partir del qual les aus van diversificar-se.
Les plomes estan constituïdes per un eix central, anomenat raquis, des d‘on s’estenen lateralment nombroses ramificacions o barbes que, en conjunt, formen el que es coneix com a estendard. L’estructura resultant és alhora resistent, lleugera i amb una certa elasticitat, conferint-li unes propietats mecàniques adequades per a suportar importants tensions, com les que experimenten les plomes de les ales durant el vol.
Es poden distingir diversos tipus de plomes en funció de la seva morfologia i de la seva funció. Les plomes de vol (a la fotografia anterior, a l’esquerra) són llargues i resistents, amb un estendard ben cohesionat per mitjà de les ramificacions microscòpiques de les barbes, les bàrbules i les barbicel·les, que s’enganxen les unes a les altres a mode de ganxets mantenint les barbes unides linialment entre sí. Quan les barbes se separen, l’ocell les pentina aconseguint fàcilment que es tornin a unir com si es tractés de multitud de cremalleres microscòpiques. D’aquesta manera, les plomes de vol esdevenen veritables rems que empenyen l’aire durant el vol.
Les plomes cobertores (a la fotografia de dalt, la segona més gran, i també a la fotografia següent) tenen un estendard amb l’extrem distal similar al de les plomes de vol (barbes paral·leles i unides lateralment les unes amb les altres per mitjà de les bàrbules), però l’extrem proximal és diferent. Així, a la base d’aquestes plomes, les barbes tenen un aspecte despentinat, amb les bàrbules molt llargues, que impedeixen que es formi una estructura cohesionada. Aquests tipus de plomes tenen la funció de proporcionar a l’ocell una superfície aerodinàmica i impermeable.
El tercer tipus de ploma, de raquis molt més curt i prim, està format per barbes despentinades, amb bàrbules que s’enreden entre sí, com en el cas de la part proximal de les plomes cobertores. L’objectiu d’aquest plomissol no és ni remar en l’aire ni tampoc cobrir com una cuirassa la superfície del seu cos. En realitat, la funció del plomissol és la d’atrapar aire entre les barbes, creant una cambra d’aire que aïlla el cos de l’ocell de l’exterior. Com en el cas dels edredons i dels anoracs, l’aire atrapat pel farcit impedeix la transmissió de calor d’un costat a l’altre, evitant que la calor del cos es perdi.
Les plomes dels ocells són estructures complexes que permeten remar en l’aire, proporcionar al cos de l’animal una superfície llisa, impermeable i aerodinàmica, i protegir del fred, tres funcions necessàries per volar i que els humans, amb major o menor encert, hem sabut copiar i aprofitar…
Deixa un comentari