La coloració aposemàtica de la salamandra

Regne Animalia

Vertebrat > Amfibi > Urodel

Salamandra salamandra

Al marge del torrent del Gai, entre la Gònima i la Casa Nova del Prat, a Moià (el Moianès), protegida del Sol de tardor per un sortint a la roca, en un microambient humit recobert de molsa, detectem fàcilment per la seva coloració llampant, negra i groga, un bonic exemplar de salamandra comú (Salamandra salamandra).

Les salamandres són amfibis com les granotes i els gripaus. Però, a diferència d’aquests, mantenen la presència de cua en estat adult (en els Anurs (granotes i gripaus), la cua dels estadis larvaris es reabsorbeix quan arriben a l’estadi adult). Aquests amfibis amb cua es classifiquen en l’ordre dels Urodels o Caudats, juntament amb els tritons i els axolots.

La salamandra comú és un amfibi d’àmplia distribució a tot el continent europeu. Viu en ambients de boscos humits i, tot i que és d’hàbits terrestres, se la troba normalment a prop de cursos d’aigua tranquils, on es desenvolupen les seves larves. A diferència de granotes i gripaus, no trobarem mai els ous en aquestes aigües, doncs les salamandres són ovovivípares, és a dir, que mantenen els ous al seu interior fins que és el moment d’eclosionar, de manera que les larves neixen ja actives.

La salamandra és un animal de desplaçament lent, que dificilment pot fugir activament d’un depredador. Es podria pensar, aleshores, que la millor estratègia de defensa és l’adquisició d’una coloració mimètica que la confongui amb el medi i quedar-se immòbil en presència d’un potencial depredador. La salamandra, però, ha optat per un altre mecanisme de defensa anomenat aposematisme. Aquest sistema, combinat amb el desenvolupament d’unes glàndules darrera dels ulls que produeixen una substància irritant, esdevé un sistema eficient d’autoprotecció.

La substància irritant que produeix la salamandra pot ser molt desagradable per aquells desafortunats depredadors que intenten empassar-se l’amfibi. En el moment que en prenen consciència, però, potser ja és massa tard per a la malaurada salamandra, que ja haurà patit probablement una fatal agressió. És per això que l’aposematisme és un bon recurs que té com a objectiu alertar als depredadors que no és una bona idea intentar menjar-se la salamandra.

Lluny d’intentar passar desapercebuda, la salamandra té una combinació de colors llampant i fàcilment reconeixible, taques grogues sobre fons negre, que cap depredador oblidarà mai després d’haver entrat en contacte amb la substància irritant d’una altra salamandra. És, doncs, un eficient missatge visual d’alerta que protegeix tant a la salamandra com al potencial depredador.

Les salamandres, i tots els amfibis en general, tenen una pell humida molt fina i sensible als fongs i a qualsevol substància contaminant. És per això que l’alteració i la contaminació del medi ambient és un gran perill per a la supervivència d’aquests animals. La coloració aposemàtica no els protegeix en absolut d’aquesta greu amenaça, i només podrem confiar en que disposin d’un futur si tots plegats vetllem per protegir la qualitat dels nostres rius i dels nostres boscos. Ara mateix la presència d’aquesta salamandra ens suggereix que les aigües del torrent del Gai gaudeixen d’una bona salut ecològica, però no ens hi confiem. Qualsevol bretolada pot perjudicar seriosament la nostra fauna!