Quelonis, els rèptils més primitius

Regne Animalia

Vertebrats > Tetràpodes > Rèptils > Quelonis

Agrionemys horsfieldii

Els amfibis experimenten un estadi larvari més o menys prolongat des que eclosiona l’ou fins que tenen la capacitat d’abandonar parcialment el medi aquàtic en estat adult, i tant els ous com les larves es troben molt exposats a l’atac dels depredadors. Els rèptils van poder evitar aquests perills gràcies a l’evolució estructural de l’ou. La formació d’un vitel nutritiu abundant va permetre que el desenvolupament embrionari a l’interior de l’ou es pugués perllongar fins al naixement d’un juvenil similar a l’adult, estalviant-se així les etapes larvàries. Paral·lelament, la protecció dels ous per una cobertura porosa i l’aparició d’una membrana interna anomenada amni que permet la respiració de l’embrió directament de l’oxigen atmosfèric van alliberar els rèptils de la necessitat de pondre els ous a l’interior de l’aigua. D’aquesta manera els rèptils van poder evolucionar a partir d’un grup d’amfibis, ara fa 300 milions d’anys, durant el Carbonífer, i colonitzar amb el temps el medi terrestre i sec.

La principal radiació evolutiva que va donar lloc als grans grups de rèptils es va produir durant el Permià, fa 270 milions d’anys, coincidint amb importants canvis climàtics. Entre altres destacades modificacions esquelètiques que permeteren una adaptació cada vegada millor a la vida terrestre en clima àrid i subàrid, tots els grups de rèptils extincts i actuals van anar desenvolupant en el crani diverses fosses temporals associades al desenvolupament progressiu de la musculatura que tanca les mandíbules. Els Quelonis, en canvi, es van especialitzar i van diversificar-se a partir del tipus estructural bàsic dels rèptils més primitius, caracteritzat per un crani sense fosses temporals darrera de les fosses oculars, i que constitueixen el grup dels anàpsids. Així, les tortugues actuals, de l’ordre dels Quelonis, han perpetuat en el seu crani el tipus estructural anàpsid dels primers rèptils del Paleozoic.

Els Quelonis formen un grup característic i completament diferent de la resta de rèptils, amb una especialització esquelètica i l’adquisició d’una cuirassa que ha patit poques modificacions des del Triàsic Superior, fa 230 milions d’anys. La cuirassa té el seu origen evolutiu en l’extensió de les vèrtebres i l’eixamplament progressiu de les costelles que, si bé van anar reduint la mobilitat del tronc fins a la pèrdua dels músculs intercostals i la fusió de les costelles, també van proporcionar a les tortugues una defensa important contra depredadors, doncs aquesta cuirassa protegeix eficientment els òrgans vitals (pulmons, cor, fetge, intestins, etc.).

Actualment, la cuirassa de la majoria de tortugues està formada per una part dorsal (espatller) i una part ventral (plastró) unides lateralment per unes extensions del plastró entre les extremitats anteriors i les extremitats posteriors. Aquesta cuirassa és òssia, però està recoberta per plaques dèrmiques, que són esquames altament modificades (en alguns grups de tortugues aquàtiques, la cuirassa òssia està recoberta per teixit tou). Els límits entre les diferents plaques dèrmiques no coincideixen amb els límits entre les plaques òssies que se situen a sota, reforçant, així, el conjunt de la cuirassa.

La fotografia de la tortuga russa o tortuga estepària, de l’espècie Agrionemys horsfieldii, permet observar les plaques dèrmiques de l’espatller. En l’eix anteroposterior, a sobre de la columna vertebral, es troben les 5 plaques dorsals o vertebrals. A cada costat, a sobre del que serien les costelles fusionades, se situen les plaques costals o pleurals, en nombre de quatre a cada costat. En nombre superior, les plaques marginals envolten perifèricament les plaques dorsals i costals, i s’estenen també més enllà de la vora de la cuirassa recobrint la part inferior de l’espatller (la placa marginal darrera del cap rep el nom de nucal i la placa marginal davant de la cua rep el nom de supracaudal). A la fotografia s’observen, també, les línies de creixement de les plaques còrnies que poden donar, sense massa precisió, una idea aproximada de l’edat de l’individu si comptem un any per cadascuna de les línies de creixement.

Tot i que a aquest exemplar femella de tortuga russa no li és gens d’agrat que li donin la volta, cal agrair-li que s’hagi deixat fotografiar en aquesta incòmode posició per a observar el seu plastró. Hi observem la distribució bilateral de les plaques dèrmiques que, des de la posició anterior a la posició posterior, reben el nom corresponent a les estructures internes que recobreixen: gular, humeral, pectoral, abdominal, femoral i anal.

Veure la tortuga alimentar-se d’herbes silvestres que talla eficientment amb el seu bec corni o desplaçar-se àgilment tot i la seva aparatosa cuirassa és quelcom que probablement no deixa indiferent a ningú, com potser tampoc va deixar indiferent a algun que altre dinosaure, perquè recordem que quan els dinosaures van aparèixer, ja fèia molts milions d’anys que les tortugues s’alimentaven i es desplaçaven per terra i per aigua!