Muntanyes mossegades

Geologia aplicada

Gestió ambiental > Pedreres

Si ens passegem pel massís del Garraf ens trobarem tard o d’hora amb una muntanya mossegada. És una de les nombroses pedreres que modifiquen l’entorn del Parc Natural del Garraf al nord, al sud, a l’est i a l’oest, trepitjant els límits mateixos de l’àrea administrativament protegida.

Una pedrera és una excavació o mina a cel obert que té com a objectiu l’extracció d’un material amb interès econòmic. Habitualment es parla de “mina a cel obert” quan l’objectiu de l’excavació és l’accés a un jaciment mineral per a l’obtenció d’un determinat mineral, separant així la mena (el mineral amb interès econòmic) de la ganga (la roca que el conté i que no té interès econòmic), i es reserva la paraula “pedrera” per a aquelles excavacions a cel obert que tenen com a objectiu l’extracció de tota la roca per a ús constructiu o industrial (fabricació de vidre, de ciment, de grava, o obtenció de blocs de roca o de lloses ornamentals).

El massís del Garraf està format essencialment per calcàries i dolomies del Juràssic i del Cretaci (Mesozoic) que van formar-se des de fa uns 190 milions d’anys i fins fa uns 85 milions d’anys en un ambient marí de clima tropical i de poca profunditat quan la meitat oriental de la península Ibèrica es trobava sota el nivell del mar, a l’oceà Tetis.

Les calcàries del Garraf s’exploten intensivament per a la fabricació de ciment des d’abans de crear el parc natural, l’any 1992, però la concessió d’explotació es va ampliar fa uns pocs anys, comprometent encara més i per molts anys el medi ambient. La degradació del paisatge es fa evident en la superfície explotada, però l’extracció afecta no solament l’espai excavat, sinó que va molt més enllà, com la degradació de l’entorn als accessos de les pedreres per la circulació constant de camions de càrrega, la modificació de la distribució i fluxe de les aigües subterrànies, la creació de barreres ecològiques, la modificació microclimàtica per alteració dels corrents d’aire i de les zones d’insolació i de cursos d’aigua, etc. A més, l’ús d’explosius per a la fragmentació de la roca pot produir despreniments, esllavissades o alterar construccions humanes, i l’esmicolament de la roca genera pols i sorolls que afecten els boscos circumdants i la fauna que hi viu. L’acumulació de terres residuals sense interès econòmic (escombreres) també esdevé una font de problemes afegits.

El sistema d’explotació és per buidatge total de roca dins dels límits de la concessió i, tot i que la legislació actual obliga a associar al projecte d’extracció un projecte de rehabilitació, la superfície terrestre haurà canviat per sempre.

La rehabilitació de petites pedreres pot consistir en el reompliment del buit per escombreres, però en les grans pedreres del Garraf l’única solució és estabilitzar els talusos per a impedir futurs despreniments, suavitzar els pendents amb terres i reforestar la superfície. En qualsevol cas, però, és evident que part dels problemes generats mai es podran resoldre.

Els humans modifiquem el medi en profit nostre, i tot i que no som els únics éssers que som capaços de fer-ho (pensem en l’activitat de castors, tèrmits, etc.), nosaltres tenim la capacitat de preveure les conseqüències de la nostra activitat, que sovint depassa tots els extrems. Potser ens cal trobar un millor equilibri entre obtenir beneficis i no perjudicar el medi ambient si volem que el medi que ens permet viure continuï essent el biòtop en el qual puguem viure!