El fil del mite grec

Com ja sabeu, aquesta setmana s’ha obert una tasca al nostre Moodle anomenada Pervivència en la literatura, i vaig pensar que potser jo podia fer un article posant un poema sobre algun poeta espanyol que tingués algun poema que parlés de quelcom de la mitologia clàssica relacionat amb alguna de les històries mitològiques que hem llegit a l’adaptació ovidiana de Narracions de mites clàssics. Buscant buscant, vaig trobar un poema de Góngora sobre el mite de Tisbe i Píram. Góngora va néixer el dia 11 de juliol de 1561, va ser un poeta i dramaturg del tan popular Segle d’or espanyol, va ser dels més importants del culteranisme o gongorisme, que més tard imitarien altres. Va morir el 23 de mig de 1627.

Per el que sé, la faula de Tisbe i Píram és un romanç composat el 1618 en cinc-cents vuit versos octosíl·labs. En aquesta pàgina podreu trobar la faula sencera de Tisbe i Píram, amb alguns comentaris per ajudar-vos a entendre el poema que segons diuen, és un dels més difícils de Góngora.

“Píram i Tisbe” d’Abraham Daniëlsz

Tot i això, he trobat una versió prèvia de la mateixa història que Góngora va deixar sense acabar el 1604:

De Tisbe y Píramo quiero,

si quisiere mi guitarra,

cantaros la historia, ejemplo

de firmeza y de desgracia.

Desde la barba al pie, Venus,

su hijuelo y las tres Gracias,

deshojando están jazmines

sobre rosas encarnadas.

No sé quién fueron sus padres,

mas bien sé cuál fue su patria,

todos sabéis lo que yo,

y para introducción basta.

Su edad, ya habéis visto el diente,

entre mozuela y rapaza,

pocos años en chapines

con reverendas de dama.

Era Tisbe una pintura

hecha en lámina de plata,

un brinco de oro y cristal

de un rubí y dos esmeraldas.

Señor padre era un buen viejo,

señora madre una paila;

el dulce favor implora

conserva de calabaza.

Su cabello eran sortijas,

memorias de oro y del alma;

su frente el color bruñido

que dal el Sol hiriendo el nácar.

Regalaban a Tisbica

tanto, que si la muchacha

pedía leche de cisnes,

le traían ellos natas.

La alegría eran sus ojos,

si no eran la esperanza

que viste la primavera

el día de mayor gala.

Mas, ¿qué mucho si es la niña,

como quien no dice nada,

alma de sus cuatro ojos,

los ojos de sus dos almas?

Sus labios la grana fina,

sus dientes las perlas blancas,

porque, como el oro en paño,

guarden las perlas en grana.

Los brazos de el uno fueron,

y del otro eran las faldas,

los primeros años cuna,

los siguientes almohada.

Luis de Góngora y Argote.

Què n’opineu? Us agrada? Comenteu tot el que passi pel vostre cap! De ben segur, ara no podreu parar de veure-hi pervivència arreu i entendreu millor la història dels amors en què Shakespeare es va inspirar per crear els cèlebres personatges de Romeu i Julieta i, fins i tot, l’entendreu millor en llatí o riureu amb la performance d’uns músics molt coneguts, els Beatles.

Noelia Nistal García, 4t. C

LLatí (opt.3)