Referents de la mitologia grecollatina en els monstres de Harry Potter al MAC-Empúries. VI Lectura de Textos Clàssics Anna M. Saurí Font

El passat dissabte 16 de desembre de 2017 al matí va tenir lloc a la sala d’exposicions del Museu Arqueològic de Catalunya d’Empúries la VI Lectura de Textos Clàssics Anna M. Saurí Font. Aquesta trobada, organitzada amb la col·laboració del MAC-Empúries i l’Ajuntament de l’Escala, va ser creada, juntament amb la llibreria vitel·la de l’Escala, fa cinc anys per aquesta professora de Clàssiques. Anualment, seguim celebrant-la en record i homenatge a ella, la nostra amiga i companya docent.

Enguany, els alumnes de batxillerat de grec i de llatí de l’INS El Pedró, l’INS Montgrí i l’INS Bellvitge van llegir la traducció catalana de fragments literaris clàssics sobre els animals fantàstics i mitològics grecoromans que apareixen dins l’heptalogia de la saga de Harry Potter.

Després d’unes boniques paraules en record a l’Anna per part de Gemma Garcia, amiga i cap de la llibreria vitel·la, la Berta Cantó ens va fer una breu introducció sobre alguns dels paral·lelismes estructurals clàssics més importants, a través dels quals es basa gran part de l’argument de la narració de J.K. Rowling. Seguidament, la Lina Vilamitjana va llegir el fragment del llibre VI de l’Eneida de Virgili, quan Eneas baixa a l’inframón acompanyat per la sibil·la de Cumes. Així és descrit l’inici d’aquell descens en la traducció de Joan Bellès (257-281). El poeta esmenta, personificant-les, les passions i les desgràcies que afligeixen la vida dels homes i que són les causes de la seva mort:

“Avançaven com ombres en la solitud de la nit a través de la fosca, de les estances desertes de Dis, dels seus reialmes espectrals: com algú que camina entre els arbres sota l’escassa claror d’una lluna inestable, quan Júpiter ha cobert d’ombres el cel i la fosca de la nit ha deixat el món sense colors. Davant el vestíbul mateix, davant les primeres gorges de l’Orc, tenen el seu estatge el Plor i els Remordiments venjatius, hi habiten les pàl·lides Malalties i la trista Vellesa, la Por, i la Fam, que és mala consellera, i la sòrdida Pobresa, espectres d’aparença terrible, i la Mort i el Sofriment; després el Sopor, germà de la Mort, i els Plaers que danyen l’ànima, i a la porta d’enfront, la mortífera Guerra, les alcoves de ferro de les Eumènides, i la folla Discòrdia amb la seva cabellera d’escurçons lligada amb cintes sangonoses.
Al mig, estén el seu brancatge i els seus braços seculars un om frondós, immens, on, segons la creença general, fan estada els Somnis vans, arrapats a totes les seves fulles. A més, nombrosos espectres de diverses bèsties monstruoses tenen els seus estatges davant aquestes portes: els Centaures, les Escil·les de doble cos, Briareu amb els seus cent braços, la bèstia de Lerna amb els seus horribles xiulets, la Quimera armada de flames, les Gòrgones, les Harpies i la forma del Fantasma de triple cos [Geríon].
Aleshores Eneas, esverat per un terror improvís, aferra l’espasa i gira la punta nua contra aquests monstres que se li acosten, i, si la seva experta acompanyant no l’hagués advertit que allò no eren sinó criatures insubstancials mancades de cos, que flotaven sota l’aparença buida d’un espectre, ell s’hi hauria tirat al damunt i l’espasa hauria partit inútilment unes ombres.”

La barca de Caront (1919), oli sobre tela de Josep Benlliure. València: Museu de Belles Arts.

Sense més preàmbuls, va arribar el plat fort de l’acte, on els alumnes dels tres instituts van ser els encarregats de dur a terme la lectura dels textos. Per cada criatura mitològica, una veu en off (en David Cuenca, professor de l’INS El Pedró) declamava una breu descripció (extreta del llibre Bèsties fantàstiques i on trobar-les de la mateixa autora), en la qual es mostraven les qualitats físiques i els poders de cada una d’aquestes. A continuació, dalt de l’escenari i en grups de tres alumnes, els estudiants llegien individualment (i acompanyats de la projecció d’una imatge per a cada text) 2 fragments d’autors clàssics i 1 de la saga de Harry Potter en els quals hi apareix representada la bèstia (el lector d’aquest últim portant les famoses ulleres rodones característiques del personatge).

Els animals seleccionats van ser: el fènix, el basilisc, el Cèrber, el centaure, el drac, l’esfinx, el griu, l’harpia, la Quimera i el Pegàs. Aquest últim, el cavall alat, tancava volgudament la comitiva en honor a la cèlebre imatge encunyada en una moneda de la seca d’Empúries i que, posteriorment, va esdevenir un símbol del jaciment arqueològic juntament amb el déu d’Empúries.

Didracma emporitana. Sota Pegàs es pot llegir la paraula Emporiton

Tot seguit us adjuntem algunes fotografies d’alguns dels fragments llegits a càrrec dels alumnes. Al final de l’article trobareu també el recull dels textos.

Un cop acabada la lectura, els alumnes van rebre un diploma de mans de la Margarita Vidal i la Jenny Triviño, el qual acreditava la seva participació en la trobada, i un a un van expressar en diverses llengües la traducció de la frase llatina Per aspera ad astra, (lema que acompanyava l’Anna en tot moment) per finalitzar tots junts, dalt de l’escenari, clamant sonorament la expressió llatina original.

L’acte va cloure amb un pica-pica a càrrec del MAC-Empúries a qui, una vegada més, volem agrair el fet que ens deixés fer la lectura dins la pròpia sala d’exposicions, on fins el 4 de febrer de 2018 s’hi pot veure la mostra Antiqua Pavimenta. Mosaics i paviments d’Empúries.

Els que veníem de lluny, tot i la forta tramuntana, vam aprofitar per visitar, tranquil·lament i sense massificacions, el clos arqueològic per tenir-lo ben fresc de cara a les P.A.U.

Dilectissima Anna, in cordibus nostris semper manebis. Ad astra per aspera!

Berta Cantó, Jenny Triviño, Margarita Vidal, Gemma Garcia i Lina Vilamitjana,
organitzadores de la lectura VI Lectura de Textos Clàssics Anna M. Saurí Font.

 Recull dels fragments llegits a la lectura

FÈNIX

Descripció:
El fènix és un ocell fascinant, de la mida d’un cigne i de color vermell encès amb una llarga cua daurada, bec i urpes. El fènix pot viure una eternitat, ja que es pot regenerar i renéixer de les seves pròpies cendres. El cant del fènix és màgic: té la fama d’augmentar el coratge d’aquells que tenen un cor pur i engendrar por en el cor dels impurs.

Fragments d’autors clàssics:

“Hi ha encara un altre ocell sagrat, l’anomenat fènix. Jo l’he vist només en pintures, ja que els arriba molt de tant en tant, només cada cinc-cents anys, segons diuen els d’Heliòpolis; i diuen que només apareix quan se li ha mort el pare. Si és com el pinten, vet aquí el seu aspecte i les seves dimensions: de les seves plomes, les unes són de color d’or; les altes, molt vermelles. El seu perfil és molt semblant al de l’àguila. D’aquest ocell expliquen, però jo no m’ho crec, que fa això: s’envola a Aràbia i porta al santuari d’Hèlios el cos mort del seu pare, que ha recobert de mirra, i l’enterra en aquest santuari. El trasllada així: primer fa un ou de mirra tan gros com pugui sostenir, i comprova si el pot transportar. Quan n’està prou segur, buida l’ou, hi posa el pare a dins i tapa amb més mirra el forat que hi ha fet per ficar-hi el seu pare. Quan ja el té a dins, l’ou pesa el mateix que pesava abans. Embolicat així, el trasllada a Egipte, al santuari d’Hèlios. Això és el que diuen d’aquest ocell”.

                                               Heròdot, Història, llibre II cap. LXXIII

“Tots aquests éssers, tanmateix, tenen l’origen primer de la seva vida a partir d’un altre; però existeix una au que es refà i es regenera a partir d’ella mateixa; els assiris l’anomenen fènix; no viu de gra ni d’herbes, sinó de llàgrimes d’encens i de suc d’amom. Quan ha complert cinc segles de vida, amb les ungles i amb el pic net es construeix un niu entre les branques d’una alzina o al capdamunt de les palmeres tremoloses. Després de recobrir-lo amb canyella i amb espigues de nard suau, amb cinnamon triturat i amb mirra groguenca, s’hi col·loca al damunt i acaba la vida enmig dels seus perfums. D’aquí diu que torna a néixer del cos del pare un petit fènix destinat a viure els mateixos anys de l’anterior. Quan el pas del temps li dóna forces i és capaç de transportar una càrrega, alleuja del pes del niu les branques altes de l’arbre i transporta pietosament a través de l’aire lleuger el que ha estat el seu bressol i el sepulcre del seu pare fins que, arribat a la ciutat d’Hiperíon, el diposita davant les portes sagrades del temple d’Hiperíon”.

Ovidi, Metamorfosis, llibre XV, 392

Fragment a Harry Potter:

“No estava sol. Darrere de la porta, dret en una perxa daurada, hi havia un ocell decrèpit que semblava una gall dindi mig desplomat. El Harry se’l va mirar fixament, l’ocell el va mirar amb tristesa i va tornar a fer aquell soroll esmorteït. El Harry va pensar que semblava molt malalt. Tenia els ulls apagats i mentre el Harry el mirava li van caure dues plomes més de la cua.

Al Harry se li acabava d’acudir que només li faltava que l’ocell del Dumbledore es morís quan estava tot sol amb ell al despatx. Però aleshores l’ocell es va convertir en foc.

Al Harry se li va escapar un crit de l’ensurt i va recular fins a tocar l’escriptori. Va mirar al seu voltant ansiosament per veure si hi havia un got d’aigua en algun lloc, però no en va veure cap. Mentrestant, l’ocell ja s’havia convertit en una bola de foc. Va xisclar una sola vegada i tot d’una no en va quedar res més que una pila de cendra fumejant a terra.

Llavors es va obrir la porta del despatx. Era el Dumbledore, que venia pesarós.

–Professor –va dir el Harry sobresaltat–, el seu ocell…No he pogut fer-hi res… S’ha convertit en foc…

Amb gran sorpresa, el Harry va veure que el Dumbledore somreia.

–Ja era hora –va dir–. Feia dies que feia una pinta espantosa; li he estat dient que s’espavilés.

Va riure per sota el nas en veure la cara de desconcert del Harry.

–Harry, el Fawkes és un fènix. Els fènixs es calen foc ells mateixos quan els arriba l’hora de morir i reneixen de les cendres”.

                       Harry Potter i la cambra secreta, pàgines 206-207

BASILISC

Descripció:
El basilisc és una serp de color verd verinós lluent que pot arribar fins a quinze metres de longitud. La seva arma d’atac més perillosa és l’esguard mortífer dels seus grans ulls ardents. Qualsevol que els hi miri directament patirà una mort instantània.

Fragments d’autors clàssics:

[Quan Perseu va derrotar la Medusa, dels cabells d’aquesta van néixer totes les serps, entre les quals hi ha el basilisc. D’aquí ve el seu atribut de «petrificar amb la mirada», com feia la Medusa].
“El mateix poder de la Medusa el té la serp basilisc. Aquest monstre és d’una grandària no major de dotze dits, se’l reconeix per una taca blanca al cap com una corona. Amb el seu xiulet posa en fugida a totes les serps i no impulsa el seu cos amb una ondulació en sèrie com les altres, sinó que avança aixecada i alçada sobre la seva part central. Mata els arbustos, no només al tocar-los sinó també al exhalar el seu alè putrefacte sobre ells, abrasa les herbes, trenca les pedres; tal és la força del seu verí.
Es va creure en un altre temps que una serp basilisc va morir quan la van llançar  des d’un cavall però en pujar el seu verí per la llança del cavaller , va morir no només el genet sinó també el cavall.
Però cal saber que per a un monstre com aquest  el verí de les mosteles és mortal; fins a tal punt ha volgut la naturalesa que no existís res sense el seu antagonista. Fiquen a les mosteles en els caus dels basiliscos, el quals es reconeixen fàcilment per la putrefacció del sòl.  Les mosteles els maten amb la seva olor alhora que elles també moren i es consuma així  la lluita de la natura.”

Plini el Vell, Historia Naturalis, VIII, 33, 78

“Del basilisc, del qual fugen les mateixes serps ja que altrament les mata amb la seva olor, es diu que mata a l’home amb una sola mirada. Els bruixots i mags fan les millors lloances de la seva sang: perquè es coagula com la brea, de la que té el seu color. La sang diluïda dóna un vermell més brillant que el cinabri. Li atribueixen el bon èxit a les demandes fetes pels déus ja que per a ells és un remei contra les malalties, un amulet contra els maleficis. Per això alguns l’anomenen també la sang de Saturn.”

Plini el Vell, Historia Naturalis, XXIX, 66

Fragment a Harry Potter:

“Era una pàgina arrencada d’un llibre molt vell de la biblioteca. El Harry la va aplanar esperançat i el Ron s’hi va apropar per llegir-la amb ell.
De les innombrables bèsties perilloses que poblen la nostra terra, no n’hi ha cap de tan curiosa i mortal com el basilisc, també conegut amb el nom de Rei de les serps. Aquesta serp, que pot arribar a tenir dimensions gegantesques i pot viure centenars d’anys, neix d’un ou de gallina i l’ha de covar un gripau. Les seves maneres de matar són extraor-dinàries, perquè, a més dels ullals, que contenen un verí mortal, el basilisc té una mirada assassina i qualsevol que se’l trobi mor instantàniament. Les aranyes fugen del basilisc perquè és el seu enemic mortal, i el basilisc només fuig del cant de gall, que li causa la mort.
A sota del text hi havia escrita a mà una sola paraula, en una lletra que el Harry va reconèixer que era de l’Hemione. “Canonades”.
Va ser com si algú li acabés d’encendre un llum al cervell.
–Ron –va dir sense alè– És això. Això és la resposta. La bèstia que hi ha a la cambra és un basilisc, una serp gegant! […]
El Harry va mirar els llits que tenia al voltant.
–El basilisc mata amb la mirada. Però ningú no ha mort… Perquè ningú l’ha mirat directament als ulls”.

Harry Potter i la cambra secreta, pàgina 283

CÈRBER

Descripció:
En la mitologia grega, el ca Cèrber era el guardià de les portes de l’Hades (l’infern). La seva tasca era impedir la sortida als morts i l’entrada als vius. Era un gos gegantí de tres caps i cua de serp. Del llom li naixien serps. Es diu que la seva mossegada era verinosa.

Fragments d’autors clàssics:

“L’enorme Cèrber fa ressonar aquests reialmes amb els lladrucs de la seva triple boca, ajagut com un monstre en l’antre que hi ha al davant. La sacerdotessa, en veure que ja se li ericen les serps que li cobreixen el coll, li llança una fogassa soporífera feta amb mel i farina degudament amanida. Ell, amb una fam voraç, obrint les seves tres goles, la caça al vol, afluixa la seva esquena monstruosa ajagut a terra i, estenent-se tan llarg com és, omple tota la caverna”.

                                                      Virgili, Eneida, llibre VI, 400-406

“No altrament s’esbalaí Orfeu en veure la segona mort de la muller que aquell que, ple d’espant, veié els tres caps del gos-amb el del mig portant cadenes- que l’esglai no deixà abans que la seva natura, amb el cos canviat en pedra”.

Ovidi, Metamorfosis, llibre X, 64- 67

Fragment a Harry Potter:

“Davant seu tenien un gos monstruós, un gos que omplia tot l’espai entre el terra i el sostre. Tenia tres caps. Tres parells d’ulls embogits que no s’estaven quiets, tres nassos que ho ensumaven tot I es movien cap a ells, tres boques bavejants amb ullals grocs dels quals penjaven fils llefiscosos de saliva.
Estava quiet, mirant-los fixament amb els sis ulls. El Harry intuïa que l’única raó per la qual encara no se’ls havia menjat era que havien aparegut tan de sobte que l’havien agafat desprevingut, però s’estava sobreposant ràpidament. Els grunyits eixordadors que feia ho deixaven ben clar”.

Harry Potter i la pedra filosofal, pàgines 159-160

CENTAURE

Descripció:
El centaure té la part superior del cos d’humà i el tors i els braços soldats a un cos de cavall que pot ser de qualsevol color. Es creu que els centaures són originaris de Grècia, tot i que actualment hi ha comunitats de centaures en moltes parts d’Europa. Tenen fama de ser experts en curacions màgiques, a llegir l’avenir, en tir a l’arc i en astronomia.

Fragments d’autors clàssics:

[Hèracles amb Folos]
“Lluiten diverses vegades amb Hèracles. Aquest heroi anava a caçar el senglar d’Erimant i va arribar a casa de Folos (de vegades arriba a casa de Quiró), que el va acollir molt bé, li va servir viandes cuites, reservant per a ell la carn crua, i quan Hèracles va demanar-li vi, va dir que en tenia una gerra, però que no gosava a obrir-la perquè era propietat comú de tots els centaures. Era un regal de Dionís, que havia recomanat que el guardessin fins que tinguessin Hèracles com a hoste. Ell va dir a Folos que obrís la gerra, però ben aviat l’olor del vi va atreure els altres centaures de la muntanya, que van arribar armats amb rocs i avets per assaltar la cova de Folos. Els dos primers que van entrar, Ànquios i Agri, van ser morts per Hèracles a cops de torxa. Va perseguir els altres amb fletxes enverinades amb la sang de l’Hidra de Lerna, i els centaures no van tenir més remei que refugiar-se prop de Quiró, que havia estat expulsat de Tessàlia pels Làpites i vivia a prop. Hèracles va llençar una fletxa que ferí al braç a un, Èlat. Després la fletxa va ferir Quiró a la cama, i Hèracles va intentar curar la ferida que involuntàriament li havia fet, però no ho va aconseguir. Quiró patia tant que va desitjar ser mortal (perquè havia nascut immortal). Prometeu va consentir en carregar el pes de la immortalitat i Quiró va morir”.

Apol·lodor, Biblioteca, llibre II, V

“I és la muntanyesa nissaga
dels fers Centaures que llavors
estengué amb l’arc sanguinari,
exterminant-los amb alades fletxes.
I en foren testimonis
el Peneos d’amables remolins
i els llargs conreus del pla, que no fruitaven,
i els caserius del Pèlion…”

Eurípides, La follia d’Hèracles, 363-370

Fragment a Harry Potter:

“Aquell matí havien de de tenir la primera classe amb en Firenze.
–No et pensis –va respondre-li l’Hermione amb indiferència sense deixar de llegir el Periòdic profètic–. Els cavalls no m’han agradat mai gaire. I va passar pàgina i va continuar llegint.
–No és cap cavall; és un centaure! –va dir la Lavender, escandalitzada.
–I un centaure guapíssim… –va dir la Parvati amb un sospir. […]
–Hola…. –va dir en Harry mentre encaixava amb el centaure i aquest l’observava sense pestanyejar ni somriure amb els seus ulls blavíssim–. D’això… m’alegro de veure’t. […] En Firenze va girar el cap molt lentament i es va quedar mirant en Dean, que va semblar que de cop s’adonés que havia dit una cosa molt ofensiva.
–Perdó; no tenia intenció de… –va ballbucejar, amb un fil de veu.
–Els centaures no som ni els criats ni les joguines dels humans –va dir en Firenze entre dents. […] De cop en Harry va recordar que, prop de quatre anys enrere, el centaure Bane havia recriminat a en Firenze que hagué fet pujar en Harry a cavall seu per salvar-lo, i que l’havia titllat de “mula”.

Harry Potter i l’ordre del fènix, pàgines 664-666

DRAC

Descripció:
Segurament la bèstia més famosa de totes les bèsties màgiques. La femella és normalment més gran i agressiva que el mascle, tot i que ningú no s’hauria d’apropar a cap dels dos. La pell, la sang, el cor, el fetge i les banyes tenen altes propietats màgiques. Hi ha deu races diferents de dracs.

Fragments d’autors clàssics:

“Calia encara adormir amb les herbes el drac que vigilava sense treva. Aquest monstre terrible de dents ganxudes, vistós per la seva cresta i per la llengua triple, era el guardià de l’arbre on resplendia l’or. Després d’espargir al seu voltant una herba amb un suc com les aigües de Lete i de pronunciar per tres vegades unes paraules que provoquen un son profund, i que tenen el poder d’encalmar el mar agitat i els rius desbocats, la son s’empara d’aquells ulls que mai abans no l’havien coneguda i l’heroi, fill d’Èson, s’apodera de l’or. Orgullós del seu trofeu i portant amb ell, com un segon trofeu, la causant del seu triomf, el vencedor va atènyer amb l’esposa el port de Iolcos.”

                                          Ovidi, Metamorfosis, llibre VII, 150-162

“Una guineu, mentre excavava el seu cau, va treure molta terra fent profundes galeries subterrànies. Així va arribar  a la profundíssima cova d’un drac que custodiava uns tresors amagats.
Quan el va veure, li va dir:
_ “Et prego que perdonis la meva imprudència; a continuació, si veus bé què poc escaient a la meva vida és l’or, contesta’m amb benevolència. ¿Quin fruit treus d’aquesta feina? ¿ Quina recompensa tan gran hi trobes, per què arribis a perdre la son i a passar la vida en les tenebres?”
_ “Cap”, va contestar el drac,  “però això em fou encomanat per l’alt Júpiter”.
_”Així doncs, ¿ni agafes res per a tu, ni dones res a ningú?
_”Així plau als fats”
_ “No t’enfadis si et parlo clarament: qui és com tu, ha nascut un dia que els déus estaven enfadats”.

Fedre, 4, 20

Fragment a Harry Potter:

“Van fer tres voltes al llac mirant de pensar en un sortilegi senzill que pogués sotmetre un drac però, com que no se’ls en va acudir cap, es van retirar a la biblioteca. Allà el Farry va agafar tots els llibre que va trobar sobre dracs i tots dos es van posar a buscar.
-“Sortilegis per a tallar-los les urpes…” “Tractament d’escates podrides…” Això no ens serveix de res, és pera bojos com el Hagrid que els volen criar…
-Els dracs són molt difícils de matar gràcies a la màgia que impregna la seva pell gruixuda, que només els sortilegis més poderosos poden penetrar…
[…]
I, a l’altra banda del tancat, hi havia el cua de serra covant els ous amb les ales recollides, que se’l mirava amb aquells ulls grocs malèvols. Era una espècie de llangardaix negre monstruós que en batre la cua plena de punxes deixava una marca com de gúbia d’un metre de diàmetre en el terra dur. Els companys que hi havia a la grada feien una gatzara impressionant; el Harry no sabia si de recolzament o no, però tampoc li importava.”

Harry Potter i el calze de foc, pàgines 325-326 i 340

ESFINX

Descripció:
L’esfinx és una figura de la mitologia grega i egípcia. Era un monstre amb cap humà i bust de dona, urpes de lleó, ales d’àliga, cos de lleó o de gos i cua de lleó o de drac. En la mitologia grega, l’esfinx era dotada d’ales d’ocell de presa i tenia el rostre de dona. Sovint es feia servir com a motiu decoratiu de les tombes.

Fragments d’autors clàssics:

“Descendent d’un llinatge maleït, Èdip fou un heroi perseguit per un destí desastrat que li havia estat anunciat de ben jove per l’oracle de Delfos. Així doncs, les veus divines li havien fet saber que mataria el seu pare i es casaria amb la seva mare. Espantat davant d’aquests designis, Èdip fugí de tot allò que coneixia i el decurs de la seva vida infortunada ens el mostra com un home intel·ligent i just, però sempre sol.
Prova de la seva fina intel·ligència és l’episodi que protagonitzà davant l’Esfinx, monstre amb cos de lleó, cap de dona i ales d’au la qual tenia atemorida la ciutat de Tebes. Aquesta criatura abjecta havia après un enigma de les muses i, d’acord amb el que havia dit un oracle, la ciutat tebana no es deslliuraria d’ella fins que algú no trobes la resposta. L’enigma a resoldre era el següent: “Quin és l’ésser dotat d’una sola veu que esdevé quadrúpede, bípede i trípede?” Molts havien mort tractant de resoldre el misteri, però Èdip trobà la solució i digué que era l’home, “perquè en l’infantesa és quadrúpede, car camina de quatre grapes; en la maduresa és bípede i en la vellesa usa com a tercer suport el bastó. Aleshores l’Esfinx es tirà daltabaix de l’acròpolis.”

                                                          Apol·lodor, Biblioteca, III, 5 , 8

“Edip , rei de Tebes, s’adreça a Tirèsies, l’endeví cec i li reclama ajuda davant la pesta que està matant a tots els habitants de la seva ciutat.
“Per què , vinga!, digues, quan has esta un endeví fidedigne? Per què no vas donar una solució alliberadora als ciutadans quan tenien aquí el monstre cantador, l’Esfinx?
I tanmateix per resoldre l’enigma que ella proposava  no demanava pas un home qualsevol, sinó l’art d’un endeví. Tu vas mostrar ben clarament que ignoraves l’art dels ocells i l’art profètic que ve dels déus. En canvi quan vaig arribar jo, Èdip, el que no sap res, vaig solucionar-ho només amb la meva intel·ligència, sense conèixer l’art de l’endevinació.”

                                              Sòfocles, Èdip Rei, 391 i següents

Fragment a Harry Potter:

“Llavors, en enfilar per un camí molt llarg i recte, va veure que alguna cosa es movia en la llunyania i amb la llum de la vareta va il·luminar una bèstia extraordinària, un ésser que el Harry només havia vist en un dibuix a El llibre-monstre dels monstres. Era una esfinx. Tenia un cos de lleó desmesurat, amb unes urpes enormes a les potes i una cua molt llarga de color ocre que acabava en un pinzell de cerres marró. El cap, en canvi, era de dona. En acostar-s’hi, la bèstia el va mirar amb uns grans ulls ametllats. El Harry va alçar la vareta, dubitatiu. No semblava que li hagués de saltar a sobre, tan sols es movia d’un marge a l’altre del camí barrant-li el pas.”

                                            Harry Potter i el calze de foc, pàgina 596

GRIU

Descripció:
El griu és una criatura mitològica ferotge i perillosa que té el cap i les potes de davant d’ocell rapinyaire gegant, amb plomes daurades, urpes esmolades i un bec ganxut. Les musculoses potes de darrere i la cua són de lleó.

Fragments d’autors clàssics:

“Tinc entès que el griu és un animal de l’Índia que té quatre potes com el lleó i urpes molt fortes que s’assemblen a les d’ell. Diuen que té ales, que les plomes de l’esquena són negres i les del pit vermelles, mentre que les ales són blanques. Ctèsias explica que tenen la gola adornada amb plomes de color blau fosc, que el bec és semblant al de l’àguila i el seu cap com els artistes el pinten o esculpeixen. Diuen que els ulls del griu són com de foc. Construeix el niu a les muntanyes i, encara que de grans no poden ser capturats, de joves sí que se’ls pot agafar.
Els bactrians, que són fronterers dels indis, diuen que són guardians de l’or del país; és fama, a més a més, que el desenterren i amb ell fan els nius, i que els indis recullen tot el que cau d’aquests nius.”

                                                       Elià, Història dels animals, 4, 27

“El griu és l’ocell més gran de tots els del cel. Viu a l’Orient llunyà, en un golf del corrent de l’Ocèan. I quan s’aixeca el sol sobre les profunditats marines i il·lumina el món amb els seus raigs, el griu estén les ales i rep els raig del sol. I un altre griu s’aixeca amb ell, i tots dos volen junts cap al sol ponent, tal com està escrit: “Estén les ales, dispensador de llum; entrega la claror al món”.

Physiologus Grec  (Edició Carlill), 231

Fragment a Harry Potter:

“Van pujar més i més fent tombs, fins que al final, lleugerament marejat, en Harry va veure una porta lluent de roure, amb un picaporta de bronze en forma de griu, l’animal mitològic amb cos de lleó i cap d’àliga. Aleshores va saber on el portava. Allò devia ser l’habitatge de Dumbledore.”

                                                           Harry Potter i la cambra secreta

HARPIA

Descripció:
Geni malèfic alat, filla de Taumant i d’Electra oceànide. Es coneix el nom de tres harpies: Ael·ló, Ocipite i Celené. Segons la llegenda, raptaven els infants i les ànimes dels difunts, i Hermes les salvà de la persecució dels argonautes. Són representades com a dones alades (es confonen a vegades amb les sirenes) o, també, com a ocells monstruosos.

Fragments d’autors clàssics:

“I des d’allà van fer-se a la mar fins a Tràcia, a on habitava Fineu, un vident que havia perdut la visió de tots dos ulls. Alguns diuen que era filla d’Agènor però d’altres apunten que era fill de Posidó. Conten que va ser encegat pels déus per haver predit el futur dels homes, o també pel mateix Posidó perquè va rebel·lar als fills de Frixos com viatjar de la Còlquide a Grècia. També els déus el varen castigar enviant-li les Harpies. Aquestes eren criatures alades femenines que sempre que  Fineu estava a taula elles volaven des del cel i li robaven la major part de les provisions i el poc que li deixaven ho tacaven amb els seus excrements.
Els Argonautes van prometre ajudar a Fineu a desfer-se de les Harpies a canvi de consells sobre el viatge cap a la Còlquide. En posar una taula plena de viandes van aparèixer de sobte les Harpies que amb crits es varen llençar de caps al menjar. Aleshores Zetes i Calais, els fills de Bóreas, van treure les seves espases i van perseguir els monstres pels aires fins que aquestes van acceptar deixar de molestar a Fineu per sempre més lliure de les Harpies, Fineu va explicar als Argonautes el devanir dels seu viatge i els va aconsellar dirigir-se cap a les roques Simplègades.”

Apol·lodor, Biblioteca, llibre I, 120

[Parla Eneas]
“Al quart dia finalment ens semblà que començava a alçar-se una costa… arriem les veles i ens inclinem damunt els rems. Sense entretenir-se, els mariners s’escarrassen a escombrar la superfície blavosa.
Salvat de les aigües , em reben primer les costes de les Estròfades. Amb el nom grec d’Estròfades es drecen en el mar Jònic aquestes illes on habiten la cruel Celeno i les altres Harpies , d’ençà que els fou negat l’accés a la casa de Fineu i per temor hagueren d’abandonar les taules d’abans.. Mai no sorgí de les aigües Estígies un monstre més horrible que elles, ni una plaga o una maledicció dels déus més cruel: ocells amb rostre de noia, repugnants els residus dels seus ventres, urpes per mans i una cara sempre pàl.lida de fam.
Quan arribem a aquest indret entrem al port, vet aquí que veiem, escampats arreu per la plana, grassos ramats de bous i escamots de cabres que pasturen l’herba sense cap guardià…Però de sobte , davallant espantosa ment de les muntanyes compareixen les Harpies, espolsen les ales fent un gran estrèpit, se’ns enduen les menges i ho empastifen tot amb el seu contacte immund; llavors se sentí la seva veu sinistra enmig d’una pudor funesta. Novament parem les taules i tornem a posar foc damunt dels altars en un ample recer sota la balma d’una roca i novament des d’un altre indret del cel, des d’un amagatalls invisibles, aquell estol cridaner vola entorn de la presa, amb els peus ganxuts, i les seves boques infecten les menges.
Llavors ordeno als companys que prenguin les armes i obrin combat contra aquella espècie terrible…Quan tornen , doncs, a baixar i escampen els seus crits per litoral, irrompen els companys i assagen un combat insòlit consistent a ferir a cops d’espasa aquests infectes ocells del mar.
Però ni les seves plomes reben cap dany ni les seves esquenes cap ferida, i escapolint-se pels aires en ràpida fugida, deixen la seva presa a mig menjar i els vestigis dels seus excrements.”

Virgili, Eneida, llibre III, 192-257

Fragment a Harry Potter:

“Cada matí esmorzava a La Marmita Foradada i s’ho passava molt bé observant els altres hostes: bruixetes simpàtiques que venien del camp a fer compres, bruixots d’aspecte venerable que discutien sobre el darrer article publicat a Temes de Transfiguració, sortillers estranys, nans escandalosos i, un cop, una dona que feia tota la pinta de ser una fetillera i que va demanar un plat de fetge cru sense treure’s els passamuntanyes de llana gruixuda que duia.”

                                     Harry Potter i el pres d’Azkaban, pàgina 53

QUIMERA

Descripció:
Monstre de la mitologia grega, fill de l’hidra i del lleó de Nemea i germana de l’esfinx, que, segons Homer, tenia el cap i la cua de drac i el cos de cabra. Hom sol representar-lo lluitant amb l’heroi o tot sol, vomitant flames. Ja de temps antic hom la considerava com l’encarnació de forces físiques destructives, volcans, tempestes, etc.

Fragments d’autors clàssics:

“L’Hidra va engendrar la terrible, enorme, àgil i violenta Quimera, que exhala un foc indòmit. Tres eren els seus caps: un de lleó d’ulls encesos, un altre de cabra, i un tercer de serpent, de drac violent. Lleó per davant, drac per darrere i cabra pel mig, esbufegava una terrible i ardent flama de foc. Pegàs i el valent Bel·lerofontes l’occiren.”

                                                           Hesíode, Teogonia, 319-326

“Bel·lerofontes, fill de Glauc i nét de Sísif, havent matat sense voler el germà Delíades es presentà a Pretos per ser purificat. Estenobea se n’enamorà i li féu arribar propostes per a una cita; com que ell les refusà, ella denuncià a Pretos que Bel·lerofontes li havia fet proposicions deshonestes. Pretos s’ho va creure i féu a mans de Bel·lerofontes una carta per a lliurar-la a Iòbates en la qual hi havia escrit que fes morir el portador. Iòbates, després de llegir la missiva, li encarregà que cacés la Quimera pensant que el monstre el destrossaria; car si per molts no era gens fàcil de dominar menys ho seria per un de sol. La fera tenia la part anterior d’un lleó, la cua d’una serp i un tercer cap, al mig, de cabra, pel qual treia foc. Devastava el país i malmetia els ramat; car era una cola bèstia amb la força de tres animals. Bel·lerofontes muntat dalt de Pegàs, cavall alat, fill de Posidó i Medusa s’aixecà enlaire i des de dalt assagetà la Quimera.”

Apol·lodor, Biblioteca, II. 3

Fragment a Harry Potter:

“En aquests moments, no disposem de cap fragment de la quimera a Harry Potter, perquè no n’hem trobat cap que s’avingui concretament a la definició que us hem llegit. Bé que alguna s’hi acosta molt, fins i tot en alguna de les gàrgoles. Tot amb tot, hem decidit incloure-la al repertori, si més no en la nostra lectura clàssica, perquè es tracta d’una bèstia classificada pel Ministeri de la Màgia com a XXXXX, és a dir, de les més perilloses, capaç de matar humans, impossible de domesticar o entrenar; i els seus ous són classificats com Béns No Comercials de Classe A.
Ah! Si en aquests moments algú de vosaltres sospita que els ous de quimera són algun ingredient de potio, ens sap greu dir-vos que ens hem llegit totes les fórmules magistrals i no surt en cap… Seguirem investigant.”

PEGÀS

Descripció:
En la mitologia grega, cavall alat engendrat per Posidó i la gorgona Medusa. Segons Hesíode, nasqué del cap de la gorgona quan Perseu li tallà el cap prop de les fonts de l’Oceà. A finals del segle III aC, a la seca d’Empúries, s’encunyen les primeres dracmes de la península, al revers de les quals hi ha la figura d’un pegàs amb la inscripció “Emporiton”.

Fragments d’autors clàssics:

“ I també existeixen les Gòrgones que viuen a l’altre costat de l’oceà il·lustre, als antípodes del món, vers la nit, a on habiten les Hespèrides de veu aguda. Elles són tres: Esteno, Euríale i la desventurada Medusa. Aquesta era mortal i en canvi les altres dues immortals i exemptes de vellesa. I fou amb ella, i només amb ella amb qui es va allitar el déu de la cabellera blava, Posidó, van jaure en un prat suau, entremig de flors primaverals. I quan Perseu l’heroi li va tallar el cap, del seu interior van sorgir l’enorme Crisaor i el cavall blanc Pegàs. El nom de Pegàs que significa font li fou donat perquè nasqué molt a prop de les deus d’aigua de l’Oceà. Crisaor  per contra va rebre el seu nom perquè duia una espasa d’or a la mà.
Després de néixer Pegàs, va desplegar les seves ales blanques i alçant el vol va abandonar la terra mare plena de ramats i es va dirigir cap a les estances  dels déus Inmortals i encara avui habita allà enmig dels palaus de Zeus, portant el tro i el llamp a Zeus just i prudent.”

                                                             Hesíode, Teogonia, 276-286

“Ha arribat a les nostres orelles un rumor sobre el naixement d’una nova font, que va fer brollar el cavall alat fill de Medusa, Pegàs. I aquest és el motiu del meu viatge: he volgut contemplar en persona aquest miracle, car jo mateixa el vaig veure néixer de la sang de la seva mare.” I la musa Urània li respongué: “ sigui quina sigui la causa de la teva visita , oh deessa, és un honor rebre’t a les nostres estances i és molt reconfortant epls nostres esperits. El rumor que has sentit és ben cert, car és Pegàs l’origen d’aquella font.” Aleshores la musa va conduir a Pal.las Atenea davant de la font santa. I després d’admirar llarg temps les aigües sorgides de la força i la  violència de les seves potes , va girar la  seva mirada atenta vers els boscos i paratges antics, vers les coves i prats pintats d’innombrables flors.  I aleshores anomena benaurades  a les filles de la Memòria, les muses , tant per l’indret privilegiat a on viuen com per les tasques que els hi són encomanades.”

Ovidi, Metamorfosis, V, 255-267

Fragment a Harry Potter:

“Quan la gegantesca silueta negra va deixar enrere les copes dels arbres del Bosc Prohibit i va entrar dins del camp d’il·luminació de les llums del castell, van veure que el que s’apropava era un carruatge colossal, de la mida d’una casa gran, de color blau pàl·lid, tirat per una dotzena de cavalls alats, grans com elefants.
Les tres primeres fileres d’alumnes es van enretirar perquè el carruatge anava a aterrar davant seu a una velocitat vertiginosa… Els cascs dels cavalls, grossos com plats, van tocar terra amb un cop tan fort que el Neville va fer un bot enrere i va trepitjar un alumne de Slytherin de cinquè. Un segon després el carruatge també va aterrar, les immenses rodes van cruixir i els cavalls daurats van inclinar el cap enrere per mostrar uns ulls grandiosos de color vermell encès.”

                                 Harry Potter i el calze de foc, pàgina 236