Los reyes, de Julio Cortázar

Tot intel·lectual com cal mostra, intrínsecament, un interès mínim per la cultura clàssica. És obvi: es tracta d’una font interminable de coneixement (fins i tot després de segles i segles de la seva extinció), així com un intens precedent de la nostra cultura actual.

No era aquest el cas de Julio Cortázar. Aquest intel·lectual argentí consolidat ja com una de les més estupefaents veus de la literatura, mai no havia mostrat un interès especial per la civilització que va ser l’alba de la cultura occidental. Però un dia, de sobte, embotit enmig d’un col·lectiu (autobús-compressor d’Argentina), va acudir a la seva ment, inopinadament, per purs avatars d’una imaginació elàstica i sense límits, una imatge saltarina d’estètica grecollatina: El laberint de Teseu i el Minotaure. Ni tan sols es va preguntar per què: com a jove artista que era, ho va prendre com un favor del seu fèrtil cervell; com una inspiració.
Però, què havia de fer amb el mite? El mite era un mite. No tenia sentit reescriure el que ja s’havia escrit. Hi havia alguna cosa més, no s’acabava allà … És clar, ¡el mite al seu cap adquiria un significat diferent al real! Això és el que havia d’escriure.
En forma d’híbrid de poema i teatre, amb un llenguatge, segons el mateix autor, “sumptuós”, i amb alguna que altra camuflada connotació política, va tornar a narrar el ja conegudíssim mite revelant el que ell creia que es trobava realment dins del laberint. Una cosa que, segons sembla, s’allunyava bastant del descarnat perill que oferia el minotaure original que, iracund, devorava gent amb crueltat a flor de pell.
I si ens haguessin mentit? Ningú més a part de Teseu va entrar al laberint i sobreviure, qui ens promet que les seves paraules van ser verídiques, que va dir la veritat?
Cortázar ens regala amb aquest poema el “que passaria si”. I, ¿que passaria si?

Teseu es va ficar al laberint i va sortir victoriós posteriorment, amb les seves mans ensangonades, i la gent es va limitar a acceptar, però no a assimilar. Què passaria si dins del laberint tot hagués estat bo, si el minotaure tenia cura els seus presos en lloc de menjar-se’ls, si hi havia gresca i alegria però, per ser poc ortodoxa, mereixia un final tràgic? Aquí es troba el nucli d’aquesta lleugera obra de Cortázar. Teòricament, i segons ell mateix explica, el minotaure seria considerat el poeta o artista, Teseu un feixista i el laberint una simple estratègia per cohibir les influències transgressores de l’artista. Idependentment de si apliques aquestes al·legories polítiques o no, l’obra és preciosa i agradable de llegir. I no revelo més, ja que aquí pots llegir l’obra sencera en PDF, i és realment maco veure com es desenvolupa l’embolic.

Afegeixo un vídeo de l’il·lustre autor parlant de Los reyes amb el seu particular accent, una pintoresca barreja del seu natural accent argentí i la seva adquirida entonació francesa.

[youtube]http://www.youtube.com/watch?v=cKh06ol2mTQ[/youtube]

Qui és qui en los Reyes de Cortázar?

Àlex Aguilera
2n Batx. Llatí

Aquest article s'ha publicat dins de General, Herois, Pervivència Literatura llatinoamericana i etiquetat amb , , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *