…la llista de mèrits, han passat les darreres setmanes els professors de secundària que aspiren a ser catedràtics. El trasbals acadèmic i emocional que ha representat per als centres és difícil de mesurar: visites inesperades a la recerca de papers introbables, avisos urgentíssims de novetats al DOGC, reenviament massiu d’informacions sindicals, recomanacions entusiastes de webs de baremació, escalfament irrefrenable de màquines fotocopiadores, estampació apressada de firmes a certificats, recerca intensiva de llibres, articles, pamflets i “octavetes” pedagògiques de tota mena… En fi, una activitat febril que feia mesos -potser anys…- que no veia als centres.
Jo també m’hi vaig apuntar, no sense certa recança, a tot aquest procés: ho sento, m’agrada que m’augmentin el sou, ningú no és perfecte. Estimo la feina, però encara estimo més la meva família nombrosa i el compliment obligat del pagament de la llar que habita. Però m’he trobat angoixat i preocupat, patint per una cosa que fa uns mesos m’hauria deixat ben indiferent. M’he creat una necessitat que no tenia: només em faltava aquesta, amb la feinada que tinc a classe!
El propi procés està ple de despropòsits de tota mena, però el descontrol administratiu en aquest aspecte no és cap novetat. Molts recordem, ara amb humor retrospectiu, les darreres oposicions a càtedres, impugnades durant anys i anys… La novetat més impressionant és la capacitat de mobilització del professorat que ha tingut la convocatòria. Quina llàstima que tot plegat no serveixi per a contribuir en res a la millora efectiva del sistema educatiu! A partir del proper curs, més de mil professors hauran augmentat el seu sou i seguiran fent exactament el mateix que han fet fins ara. Res no haurà canviat, llevat que tot plegat ens costarà més diners a tots…
No hi ha res de personal en tot això: la presidenta del meu tribunal és una persona encantadora a qui visitaré dissabte per a entregar quatre certificats que ja tinc fets i una fotografia de la meva canalla, que fa anys que no veu. Aprofitaré per a comunicar-li que no li entrego la memòria i que no cal que perdi el temps venint a fer la valoració de la meva tasca docent. Jo baixo en aquesta parada per raons de salut mental.
Un petit suggeriment de cara al proper curs: no podrien demanar que el projecte a presentar es basés en aquelles coses que ja s’han fet, que recollís els mèrits docents que els aspirants ja han portat a l’aula? Potser així, el professorat s’escarrasaria a fer coses innovadores i potents amb els seus alumnes i d’això, preu per preu, en trauríem alguna cosa de profit. “Todo por la cátedra”, seria el crit més engrescador que s’hauria escoltat mai en un claustre. L’alegria tornaria a molts centres, que ja toca.
Aquesta tarda, sortint d’una reunió d’assessors de l’ICE de la UAB he bromejat parlant del tema: el nostre sistema educatiu té un punt de Berlanga. Però m’he equivocat: l’accés a càtedres, l’apunto a l’estela de la saga Ozores. I que consti que no ho dic ex cathedra!
[kml_flashembed movie="http://es.youtube.com/v/LjzUQcyiDQg" width="425" height="350" wmode="transparent" /]
Molt bé el post, Boris, Ja era hora que algú fes una crítica en aquesta línia sobre el tema de les càtedres. Mai com aquests darrers mesos els professors havien estat ‘tan interessats’ per l’atenció a la diversitat. Se’n demanava com ateniem els alumnes nouvinguts, quina metodologia fèiem servir…
També, com a persona que faig força formació, m’han arribat a telefonar persones a qui havia fet un curs fa un any demanant-me el certificat d’aprofitament, quan saben que aquestes actuacions formatives requereixen un mínim d’assistència. A veure si colava.
Bé, la veritat és que una part de les persones que acabaran sent catedràtiques es mereixeran un augment de sou. Penso en gent del meu equip directiu, en persones que han liderat projectes… Aquest escrit no va per ells perquè, com dèies en el teu post, lamentablement és l’única manera de promocionar econòmicament.
Però, siguem sincers, una bona part no. El tema és: no hi ha més gent que s’ho mereix? … i els professors que són a primària, és que no tenen dret a poder optar per un major reconeixement ? I és que hi ha companys a primària que, si sumem les hores de formació, la participació en projectes d’innovació, publicacions, etc. Probablment estan molt més ben formats (alguns d’ells són psicopedagogs i també tenen una llicenciatura). Les càtedres, com vens a dir en el teu article, no és una inversió que millorarà el sistema educatiu.
Bé, la qüestió no és tampoc aquesta. Demanem més reconeixement, muntem vagues (la darrera ha estat, crec, l’única que no he fet) per una llei que no ens acaba d’agradar (entre altres coses, perquè ens costa deixar que ens avaluin. Bé, no pas per accedir a les càtedres) … i no som capaços (aquí hi entren els moviments de renovació pedagògica, els sindicats, l’Administració…) de demanar, d’exigir, un sistema de reconeixement econòmic més d’acord amb els temps que estem vivint. I és que (Páez dixit), tenim una escola del segle XIX, uns pares i uns professors del segle XX i uns alumnes del XXI. Bé, ara haurem de dir que també tenim uns mestres del XIX, perquè molts dels que ara suspiren per una càtedra no fa gaires anys, al segle XX, (haurem de menjar cus de pansa) corrien davant dels grisos per uns ideals que no s’adiuen amb coses com el sistema de càtedres.
Gràcies Boris pel teu atrevit i encertat post.