Com que no us animeu a enviar-me cap article, m’he decidit a obrir el foc jo mateix; a veure si us provoco suficientment com per què deixeu la vostra proverbial mandra i escriviu alguna cosa.
Com que s’apropa Nadal (escric això la tarda abans de la festivitat) a l’Institut vam gaudir d’un d’aquells dies ambigus per al professorat: hem d’anar però no a fer classe. El meu cas és peculiar: havia d’estar a la biblioteca i, per tant, vaig presenciar una xerrada sobre tatuatges … En el seu moment presentaré la meva valoració sobre l’activitat i faré els oportuns comentaris sobre l’oportunitat de l’activitat, però ara em volia centrar en algun dels aspectes que em van cridar l’atenció al llarg de l’exposició. Podríem sintetitzar alguna d’aquestes qüestions de la següent manera:
La senyora que va fer la xerrada va defensar amb entusiasme la bellesa dels tatuatges, i va argumentar que aquests constitueixen un element diferenciador de la individualitat; de fet, va dir, si a la nostra cultura actual no estan prou ben vistos és per culpa del cristianisme (de fet va dir “catolicisme”, tot confonent la part amb el tot) i de l’Islam, que pretenen imposar la uniformitat entre els individus i, per això, prohibeixen els elements diferenciadors, i fan passar als tatuats per persones de mal viure, marginats i subversius…
Bé, si em coneixeu sabreu que no sóc precisament un paladí del cristianisme, ni de l’Islam (ni de cap altra religió), però, en aquest cas he de trencar una llança en favor d’aquestes religions: la conferenciant va exposar com el tatuatge s’ha fet servir a les més variades civilitzacions com a element diferenciador entre classes socials i, també, de gènere (els tatuatges de les dones són diferents dels masculins, els monjos budistes no tatuarien mai una dona …). Em sembla, per tant, que si una religió impedeix que un estigui obligat a anar amb el carnet d’identitat, social i sexual, gravat a la cara … ben vinguda sigui aquesta religió que impulsa la igualtat (no necessàriament la uniformitat) entre totes les persones, al marge de la seva classe social, o les seves peculiaritats sexuals.
De fet, les societats que van aparèixer al llarg de la xerrada no són precisament exemples de societats igualitàries. Tampoc no és d’estranyar que els nazis tatuessin les seves víctimes, als camps d’extermini, per tal de diferenciar-les i classificar-les correctament …
En realitat la nostra societat ha evolucionat cap a una certa uniformitat en l’aparença impulsada per un desig d’igualtat: les dones porten pantalons com si fossin homes i els homes duen els cabells llargs, com les dones (que diria la meva àvia). I, si volem, ens tallem els cabells o ens posem faldilles i presentem una aparença acord amb la nostra voluntat actual, sense etiquetes permanents …
Tal i com una vegada li vaig dir a un alumne que s’havia tatuat l’escut del Barça a l’alçada del cor: i si un dia d’aquests et fas del Madrid? Canviar és dolent?
No deixeu que cap marca permanent defineixi per sempre la vostra imatge estètica, ideològica, esportiva, social, sexual … Sigues el que vulguis a cada instant: tatuar-se és posar-se una etiqueta que no es pot canviar i només les pedres no canvien.
Jesús Gómez.
Comentari:
Estic d’acord amb el punt de vista on la religió no uniforma les persones físicament sense crear cap raça, encara que la conferenciant va dir que hi ha religions que no hi estan d’acord amb els que en porten, tan tatuatges com piercings, també és veritat que no es pot generalitzar que un cristià et dirà que no li agrada, tranquil•lament trobaràs un que no ho és i tampoc li agradarà i també hi haurà cristians que si… bé, això em fa pensar que naturalment va a gustos personals, encara que majoritàriament la resposta d’un religiós serà que no li agrada, ja que ho he pogut presenciar més d’una i de tres vegades.
Ens van deixar ben clar, les imatges i les experiències de la dona, l’origen i el perquè d’aquest costum, i malgrat que per ella és la seva passió, els seus tatuatges no sabem si van tenir el mateix criteri a l’hora de fer-los i dubto moltíssim que s’assemblin als que es feien on tenen origen i que se’ls fes per les raons d’abans, com el canvi de nena a dona perquè ella va descobrir aquest món artístic segurament quan ja podia viatjar tota sola, i per tant em sembla interessant el passat d’aquesta expressió corporal, que per a mi representa, però que no té res a veure amb l’ús que té en la societat actual.
Com a mínim en el nostre país, les raons no són res més lluny que estètica i ideologia personal, que no crea races ni cap persona està obligada a portar-ne un.
Tot i que encara hi ha llocs on persones tenen un mateix criteri per fer-se’ls, com a Nova Zelanda que es converteix en un símbol pels guerrers, en el món en el que visc i els temps que corren, la raó per la que em faria un tatuatge i de fet porto un piercing és principalment estètic i com a molt el tatuatge algun significat mitològic o interessant per fer-lo més atractiu.
No crec que tatuar-se sigui sinònim de posar-se una etiqueta, només de decorar el teu cos i ressaltar individualment com a diferent entre la resta, però sense cap objectiu racista perquè tatuar-se ara per ara no es fa en comunitat i el fet de que els nostres gustos variïn, no soc partidària de tatuatges grans i ideològics, que te’ls fas d’un dia per l’altre, però penso que si t’agrada un animal, una planta o el teu nom, no té perquè desagradar-te quan tinguis 70 anys si el teu cos sempre serà únic i el faràs més agradable als teus ulls.
Això si, no estic d’acord si es tracta de tatuatges que fan referència a grups o ètnies, que no depèn només de tu que segueixis a favor d’ells, o que es vegin perquè perjudiquen al teu futur laboral. Sinó que dibuixos personals acord amb el que a tu t’agrada no té perquè estar en contra ningú.
Del primer tema que has proposat prefereixo no comentar perquè no estic ben informada d’aquests temes i crec que no aportaria gaire opinió…
Fins aviat!!
Primer de tot, vull agrair el fet que hagis respost a la provocació, vull dir, a l’article sobre els tatuatges.
Bé, al teu comentari dius moltes coses però em vull centrar en una en concret: la reivindicació del tatuatge com a manera de decorar el propi cos i marcar diferències respecte a la resta.
La qüestió de la decoració no em semblaria problemàtica si no fos permanent: jo decoro el meu cos de manera diferent si vaig a treballar que si vaig a la platja; la qüestió és que el tatuatge és permanent i, jo personalment, no estic sempre treballant ni permanentment a la platja! Què amaguem darrera aquesta preocupació per la permanència? Tot canvia, fins i tot el nostre cos … però hi volem gravar uns símbols permanents. No és un símptoma de feblesa, és a dir, de no saber acceptar que res no és permanent, ni tan sols nosaltres mateixos?
L’altra qüestió que em preocupa és la segona part de la teva afirmació, és a dir, la reivindicació de la diferència del nostre cos respecte dels altres … No sóc tan ingenu com per creure en la igualtat absoluta de totes les persones (quin avorriment!)però, de totes les diferències, la que més em preocupa que es reivindiqui és la corporal (i més encara si va unida a un element de permanència). El meu cos és com és i, a no ser que em dediqui al culturisme (no rigueu, si més no el culturista s’ho treballa), no tinc cap motiu per reivindicar-ne les diferències. Ser diferent vol dir ser millor? I, si no és així, què té d’interessant ser diferent?
Portem segles lluitant per la igualtat i ara ens deixarem torturar amb agulletes carregades amb tinta per tal de reivindicar la diferència … No ho entenc. I si m’ho expliqueu?
Jesús Gómez.
Carai, Jesús! encara vius a l’edat de pedra. Avui dia els tatuatges es poden treure.
¡Hola a tots! La veritat és que del tema dels tatuatges no en sé gaire cosa, però ja que m’he passat per aquí em ve de gust escriure un comentari.
Doncs bé, jo crec que fer-se un tatuatge de forma voluntària és un acte que s’apropa perillosament al masoquisme, doncs has de pagar diners per un dibuix que et fan a la pell de forma permanent i del que segur t’acabaràs cansant. A més si després te’l vols treure has de tornar a pagar, realment és un bon negoci. És exactament el mateix que en el matrimoni; si portes molt de temps compartint la teva vida amb una cosa, persona, animal o robot domèstic amb cendrer incorporat, al final acabes fart gairebé de forma inevitable. Jo soc partidari de no fer modificacions permanents al cos, i molt menys per diferenciar-nos, doncs en la meva opinió el cos no és més que un recipient que conte la nostra persona,amb això no em refereixo a l’anima sinó al cervell. El cervell és el millor “diferenciador de persones” que hi ha al món, i el pots decorar amb coneixements, ja siguin útils o no. Crec que m’he desviat del tema així que ho deixo aquí. Gracies per perdre una mica de temps llegint aquest comentari, encara que no sigui publicat.
¡Adéu!
Bé, he decidit deixar una estona els maleits treballs de la percepció per tal de contestar als darrers comentaris a aquest article:
Josep Maria: gràcies per la floreta. Ja sé que estic una mica vell, però encara no repapiejo del tot. És veritat que els tatuatges es poden treure però a un cost important. I no només econòmic, ja que es tracta d’una operació de cirurgia estètica en la que s’ha d’extirpar part del teixit epidèrmic (no es pot “netejar”, s’ha de tallar) que té les seves complicacions. Ras i curt, el que comença a una botigueta pot acabar al quiròfan. La qüestió és si l’afany de diferenciar-se dels altres justifica la possibilitat d’acabar en mans d’un cirurgià que ens extirpi el símbol de la nostra diferència.
Jesús (Calatayud, per no confondre’ns): m’agrada molt el teu comentari tant pel que fa al contingut com a la forma; potser em sembla excessiva la comparació entre el matrimoni i el tatuatge: a la parella no cal extirpar-la, amb el divorci és suficient i, fins que es demostri el contrari, els advocats són menys perillosos que els cirurgians. No estic, però, d’acord amb tu quan parles del cos a com a continent de la persona: per una banda, el cervell és una part del nostre cos i, per una altra, per què hem de distingir la persona del cos?. En la meva modesta opinió, jo sóc el que faig i, de moment, el que faig ho faig amb el cos. Potser podríem buscar les diferències no en el que som sinó en el que fem. I si no estàs d’acord, escriu un article propi! (sembla una provocació, però no et preocupis: ho és!)
Sincerament, crec que els tatuatges són una manera de cridar l’atenció en la majoria dels casos.
La bellesa d’aquests afegits a la pell (que poden arribar a ser perillosos i no són més que una cicatriu, si ho pensem bé) és efímera, ja que quan la pell s’arruga aquella àncora que et feia tan home sembla que te l’hagis pintat amb bolígraf (cas real d’un oncle meu). A més, treure’s un costa un ronyó i sempre queda una marca indeleble.
Els tatuatges els feien als presidiaris i als presoners dels camps de concentració com qui etiqueta els productes al supermercat per tenir-los ben identificats. Ara se’ls fan per sentir-se diferents. No, no em convenç.
Si la gent es posa piercings per què no tatuatges?
¡Hola! Primero decir que soy del bachillerato humanístico, así que profe ya puedes estar contento, tus indirectas han funcionado. 🙂
Ante todo quiero decir que la mujer que hizo la exposición defendió todo el mundo del tatuaje y que el profe tiene razón al defender que una religión dónde no hayan distinciones de sexo o jerarquía por medio de los tatuajes es bienvenida, pero las tribus o poblados que ella mostró son de culturas diferentes a la nuestra y, por tanto, no piensan de igual modo y se han mantenido así por elección própia. Aquí es diferente, nuestra cultura ha evolucionado hacia la igualdad (y aún sigue avanzando).
El tatuaje actualmente (sobretodo ahora) está visto como una moda y a causa de eso mucha gente decide pasar inconscientemente por esa “experiéncia”. Sinceramente, yo estoy en contra de esta moda, por que igual que todas las modas es pasajera y, tarde o temprado, el 90% de esta gente se arrepentirá de llevarlo. En cambio, se de gente que lleva tatuajes pero no como un motivo de moda sino de ideología, defienden algo que creen por medio de su cuerpo y estoy de acuerdo en esto, ya que cualquier persona puede defender su opinión como quiera, aunque ante la sociedad ha de ser expresado de una forma muy sutil para “avanzar” en ella.
No creo que el tatuaje se deba de utilizar como medio de diferenciación: primero por que por ser diferente no se es más especial, y segundo por que entonces se defendería la ideología de las tribus del principio a modo de “marginar” a una sociedad de otra.
Sí, es cierto que ahora los tatuajes se pueden quitar con láser, pero a parte de ser un proceso el doble de doloroso y peligroso, ya que hay que intervenir quirúrgicamente, sigue quedando la marca a modo de cicatriz.
Yo (aunque no llevo ni tatuajes ni piercings) estoy conforme en que haya gente que se decore su cuerpo como quiere, sea por medio de tatuajes, piercings, … pero que lo hagan conscientes de lo que hacen y por que de verdad quieran hacerlo, y no guiandose por modas, bandas, …
¡Adiós y buenas noches!
Bon dia Jesús,
Estava mirant el bloc i de casualitat m’ he trobat amb el teu post , així que he decidit donar la meva opinió també.
Hi ha coses del teu post que veig bé, i d’ altres que veig malament.
Veig bé que donis la teva opinió, i que es raoni sobre la relació entre etiquetes i tatuatges. Ets lliure de fer-ho, tothom ho és.
Com a persona que porta piercing i m’ agraden els tatuatges, he de dir a favor meu que tatuar-se no és dolent ni bo, si no que és lliure. Cadascú sap què i on es tatua, i això és opinió seva i ningú no hauria de dir res. Si s’en penedeix desprès doncs què hi farem…